Séamus Ó Beaglaoich (1949-2023)

SÉAMUS Ó BEAGLAOICH
(1949-2023)

Acordionista d'acordionistes i tota una institució de la música tradicional irlandesa, la trajectòria de Séamus Ó Beaglaoich enllaça els Chieftains amb Sharon Shannon i Mary Black amb els Waterboys. A tot plegat cal sumar-hi els discos que va signar pel seu compte o bé al costat de la seva germana, Máire Ó Beaglaoich Ens ha deixat a l'edat de 73 anys.

Amb la mirada endavant

Mike Scott, comandant uns renovats Waterboys la nit passada a Razzmatazz.

THE WATERBOYS

Razzmatazz, Barcelona

25 de novembre de 2019

D'entrada, dos apunts. Dels sis músics que acompanyen Mike Scott a l'actual encarnació dels Waterboys, només l'etern Steve Wickham porta més d'una dècada a la formació –tres dels cinc components restants tan sols hi porten dos anys-. Però, sobre el terreny, el conjunt es manifesta tan robust i serè com si portés quatre dècades funcionant. D'altra banda, de la vintena de títols que van sonar la nit passada a la sala Razzmatazz, gairebé la meitat provenien dels últims tres discos d'una formació que segueix mirant endavant malgrat els vents de tempesta.

Van començar, això sí, fent la vista enrere, concretament cap al totèmic "Fisherman's Blues" (1988). Inici a contrallum amb un "When Ye Go Away" en constant creixement, i l'interludi de "Dunford's Fancy" deixant pas a una magnànima peça titular que va determinar el primer repunt climàtic de la nit quan amb prou feina havien transcorregut deu minuts d'actuació. Ja en clau de present, "Where the Action Is" –peça que titula el flamant darrer plàstic de la banda- i "If the Answer Is Yeah" van injectar musculatura rockera al repertori abans que Scott canviés la guitarra pel piano i despatxés sense embuts un "The Whole of the Moon" tan celebrat a la pista com al mateix escenari.

Les tonalitats sèpia d'"Old England" van contrastar amb el blues rocallós d'"Still a Freak". Els ressons pantanosos d'un "Nashville, Tennessee" que podria haver signat la mateixa Muscle Shoals Rhythm Section, van propulsar l'embranzida punk de "Medicine Bow". I el costumisme pop de "Ladbroke Grove Symphony" va delimitar l'equador del concert abans de donar peu a una cristal·lina "This Is the Sea" i al rock monolític de "Rosalind (You Married the Wrong Guy)", pas previ a un protocolari solo de bateria –dedicat a la memòria de Ginger Baker- que va desembocar en una hipnòtica "We will Not Be Lovers".

I aleshores va caure el segon moment climàtic de la nit. Scott i Wickham, sols a l'escenari, reduint "The Pan Within" a la seva expressió més mínima en un intens duel de guitarra i violí que pràcticament va justificar per si sol el preu de l'entrada. Arribat aquest punt, "Morning Came too Soon" va recuperar el nervi rocker amb lluïment inclòs del sempre oportú Paul Brown al keytar. I les dinàmiques soul d'"In My Time on Earth" van precedir una tanda de bisos segellada amb una incontestable "A Girl Called Johnny" i la vitamínica cirereta que va suposar un "How Long will I Love You?" en clau gairebé power pop.

Una estrella del rock de les que ja no es fan

Una banda en hores altíssimes (Scott, d'esquena, assegut al teclat).

THE WATERBOYS

BARTS, Barcelona

21 de setembre de 2015

Mike Scott és un supervivent. Un dels darrers esglaons -si no l'últim- d'un llinatge que comença amb Bob Dylan electrificant-se a Newport i del qual també formen part Patti Smith, Elliott Murphy, Lou Reed o Jim Morrison. Noms que van entendre el rock'n'roll des de la poesia, i la poesia des de la visceralitat. Una nissaga que sabia separar l'individualisme de la sobèrbia, i per a la qual no era l'estatus sinó la manera de relacionar-se amb el món allò que feia l'estrella del rock. Testimonis tots ells d'uns temps en què aquesta condició, la d'estrella del rock, podia donar peu no tan sols a una forma de vida sinó també a una manera de guanyar-se el pa -i sovint alguna cosa més-.

Als seus 58 anys, Scott no només es manté fidel tant a l'ofici com a uns postulats incompatibles amb bona part del món que l'envolta. Citant a Kerouac, Elvis Presley i Charlie Parker en un plàstic, "Modern Blues" (2015), que va enregistrar l'any passat a Nashville amb l'enèssima formació dels seus Waterboys -segueix Steve Wickham al violí i s'incorporen il·lustres secundaris com el teclista Paul Brown o el guitarrista Zach Ernst, component més jove d'una banda on predomina l'experiència i on no falten la sang ni la set d'escenari-. La mateixa que el va acompanyar la nit passada durant gairebé dues hores on el material recent va brillar amb llum pròpia.

Revelador tret de sortida amb "Destinies Entwined", primera de les sis peces de "Modern Blues" que sonarien al llarg de la nit -l'àlbum en conté nou en total-. Declaracions d'intencions amb "Still a Freak" i "I Can See Elvis", demostració de força amb "Rosalind (You Married the Wrong Guy)", emotiu homenatge a uns temps que mai més tornaran amb "The Nearest Thing to Hip" i èxtasi elèctric amb "Long Strange Golden Road". Tot això al costat de les sempre infal·libles "Glastonbury Song", "The Whole of the Moon", "Fisherman's Blues" o "Don't Bang the Drum" -interpretada a duet per Wickham i el propi Scott, aquest últim des del teclat-.

Ja en tanda de bisos, els components de la banda es van intercanviar els instruments per a cantar el "Happy Birthday" a un dels seus que ahir feia anys. I tot seguit, quan semblava que la cosa ja no podia donar més de si, van i es despengen amb una versió de "Purple Rain" (Prince). Fidels a l'original però transportant-la al seu terreny i amb Scott atacant cada estrofa com qui sap que té els dies comptats. Sang, poesia, visceralitat, una banda en hores altíssimes i una estrella del rock de les que ja no es fan.

Dos àlbums, dues històries

Tres anys separen els dos discos més celebrats dels Waterboys, "This Is The Sea" (1985) i "Fisherman's Blues" (1988). Un període documentat a "Fisherman's Box" (2013), caixa que commemora el 25è aniversari de "Fisherman's Blues" repartint en set plàstics la totalitat de les seves sessions de gravació. Una història que el cronista Alastair McKay repassa a l'edició de novembre d'Uncut amb testimonis com el del propi Mike Scott, que durant aquells tres anys va reformar la banda, va endinsar-se en la música nord-americana d'arrels i va créixer com a músic. Pel vocalista, l'edició de "Fisherman's Blues" suposava el final d'un llarg procés d'aprenentatge que havia començat a la seva Escòcia natal i que l'havia portat a Irlanda, als Estats Units i novament a Irlanda. Pels Waterboys, va suposar no només un trencament amb el to grandiloqüent dels seus àlbums anteriors, sinó també el seu establiment definitiu com a pedra angular del rock amb motius cèltics. Una evolució fruit de tres anys marcats per l'experimentació amb nous registres, l'anada i vinguda de músics i l'avortament de sessions a mida que Scott i companyia avançaven en la seva concepció de l'obra. Cosa que probablement es va traduir en un cúmul de maldecaps per a la discogràfica de torn, que de ben segur esperava que la continuació de "This Is The Sea" arribés en bastant menys de tres anys i amb un registre similar per a seguir exprement-ne la fórmula.

A la mateixa edició d'Uncut, David Cavanagh repassa la gestació d'un àlbum que també marcaria un abans i un després en la trajectòria dels seus autors, "The Dark Side of The Moon" (1973), de Pink Floyd. Un altre disc fruit d'un llarg procés definit per l'experimentació, el trencament de normes -malgrat les dimensions del projecte, la banda es va negar en tot moment a dur a terme tasques de promoció- i un estira i arronsa constant entre la discogràfica i el grup. "The Dark Side of The Moon" i "Fisherman's Blues" són dos discos clàssics. Dos àlbums que, més enllà de l'impacte assolit al seu moment, defineixen tant la trajectòria de qui els signa com el període en què van veure la llum, i sonen actualment tan frescos com el primer dia. I ambdós mostren bandes que fan les coses a la seva manera, alienes a les regles que actualment regeixen els enregistraments discogràfics en nivells similars. Per entendre'ns, es fa difícil pensar que a dia d'avui una discogràfica permetés a un jove Mike Scott passar-se tres anys fent i desfent fins a arribar a una obra mestra. El més lògic seria exprémer tan ràpidament com fos possible la fórmula de "This Is The Sea", buscant un benefici ràpid en xifres i obviant qualsevol plantejament purament artístic. Com també es fa difícil pensar que Pink Floyd poguessin sortir-se amb la seva i no haver de concedir entrevistes. Potser per això, perquè el corporativisme s'ha acabat imposant al fet artístic, la música de masses ha esdevingut quelcom prefabricat, allunyat de la vocació inquieta d'uns Floyd o uns Waterboys i ajustat a fórmules tan esgotades com els estilismes de qui les explota.

15 d'abril de 2012: The Waterboys al Coliseum

Mike Scott (The Waterboys)

“Aquest teatre és molt bonic”, diu Mike Scott referint-se al Coliseum. L’imponent auditori de la Gran Via barcelonina on l’escocès actua un diumenge d’abril amb l’actual encarnació dels seus Waterboys. “Suposo que deveu haver vist milers de concerts aquí dins”, apunta. Soroll de veus entre el públic i cap resposta clara. “Quina mena de concerts hi fan, aquí?”, pregunta. “Òpera?”. Silenci. “Jazz?”. Més silenci. “Punk rock?”. Un crescendo de rialles descontrolades. “Country & Western?”. Més rialles descontrolades. “Flamenc?”. Caos a la platea i Scott que s’adona que no n’encerta ni una. “Doncs què es fa en aquest teatre?”. “Cinema”, criden alguns. “Teatre”, diu una noia darrere meu a qui Scott no arriba a sentir. Cinema. Això explica que hi hagi qui menja crispetes en una butaca mentre Scott dóna puntades de peu a l’aire al ritme de “Glastonbury Song”. “Ok”, diu amb cara de no entendre res, “gràcies per la informació”. I el concert segueix el seu curs, com si res no hagués passat. Això sí que és un crescendo, i no precisament de rialles. Quan “Fisherman’s Blues” fa caure el teló, surto d’allà amb la sensació d’haver presenciat quelcom irrepetible. The Waterboys en estat de gràcia al Coliseum. Dues hores divines, a l’alçada de les que van protagonitzar Tom Waits a l’Auditori del Fòrum o Patti Smith al Palau de la Música. Un concert per a emmarcar i seguir-ne parlant d’aquí a deu anys. Minuts després m’assec a la barra d’un bar i, mentre mullo un nugget de pollastre amb salsa tàrtara, sento com darrere meu tres desconeguts verbalitzen un per un els meus pensaments. També vénen del Coliseum. I tampoc s’acaben de creure el que ha passat allà dins. Perquè fins i tot el detallet del ball de màscares, que hauria fregat el ridícul més espantós en mans de qualsevol altre mortal, ha tingut un regust transcendental quan Scott ha portat la poesia de W.B. Yeats a terrenys propis d’Edgar Allan Poe. Gran, fotudament gran. Les tres pintes de Guinness que em fotré més tard van per vostè, Mr. Scott.





Audio: “Fisherman’s Blues” – The Waterboys