Orkesta Mendoza

Hi ha bandes que t’alegren el dia. Bandes que et fan plantejar si el món funciona correctament pel sol fet d’haver acumulat una pila de quilòmetres sense haver-los tu descobert abans. Bandes que no entenen l’ofici sense la passió -i a la inversa-. Bandes com Orkesta Mendoza, set tios d’Arizona que es vesteixen com qui es disposa a protagonitzar una escena de “Reservoir Dogs” i sonen com si Calexico, Tito & Tarantula i els Mavericks organitzessin una d’aquelles nits de farra que s’acaben quan surt el sol i que, de tant memorables, sovint costen de recordar -vostès ja m’entenen-.

Vaja, que ens trobem davant d’una cocteleria de sons, textures i sabors de les que no s’escolten cada dia. Una maquinària perfectament engreixada i disposada que pot abanderar com poques el concepte de mestissatge musical. Sí, mestissatge musical. Allò que a casa nostra s’acostuma a confondre amb una rumba mal tocada o amb una imitació barata i de manual de Mano Negra. Res d’això, aquesta gent són mestissos i ho són de veritat, com a mínim a l’hora de facturar un discurs tan definit com heterogeni i sempre en moviment. Un poti-poti on hi caben el mambo, el tex-mex, el rock’n’roll, el country, la cumbia o, és clar, la rumba.

Aquesta tardor estaran de gira per Europa. Per aquella Europa que hi ha més amunt dels Pirineus, vaja, perquè casa nostra no apareix de moment al seu full de ruta. Una llàstima, perquè el seu directe promet emocions fortes i vetllades rodones. I perquè la seva adaptació del clàssic “Caramelos”, steel guitar inclosa, és de les que haurien de marcar època. Paraula.

Originalment publicat a Brubaker.