Stockholm Boat Sessions

Linn Osterberg aka Sea Lion.

Stockholm Boat Sessions és el blog d'un melòman suec que es dedica a filmar músics i bandes emergents actuant a l'interior d'un vaixell en marxa, a Estocolm -anteriorment havia fet el mateix als tramvies de Göteborg-. Jo hi vaig arribar dies enrere tot buscant a la xarxa vídeos de Sea Lion -alter ego de Linn Osterberg, una jove escandinava a qui la crítica d'arreu del món ja ha comparat amb Cat Power o Mazzy Star-, i hi vaig descobrir altres propostes més obscures però gairebé sempre fascinants. Ara bé, el que més em va cridar l'atenció va ser l'entorn on tenen lloc les actuacions.

D'acord, em poden dir vostès que una cosa semblant va tenir lloc recentment en el marc d'un festival celebrat a Banyoles, però no és el mateix. El que va passar a Banyoles va ser que un artista conegut va oferir una actuació de petit format a la coberta d'un vaixell en marxa i per a un públic que prèviament havia pagat entrada. Una iniciativa digna d'aplaudir, sens dubte, però en una línia diferent a la que ens ocupa. Al moment de programar una actuació, Stockholm Boat Sessions no busca un públic sinó un espai singular on situar els músics. I són les persones que en aquell moment es troben en aquest espai les que acaben conformant un improvisat públic.

Si tot plegat em va cridar l'atenció va ser perquè entre aquestes persones n'hi ha de totes les edats i condicions, i per norma general no s'estranyen quan la seva rutina es veu alterada per una colla de músics. I no tan sols això, la majoria fins i tot escolten i deixen escoltar, i alguns mostren fins i tot senyals d'estar passant-s'ho bé. A la qual cosa cal afegir que ni els músics ni el propi operador de càmera semblen preocupats per una possible intervenció de les autoritats amb les conseqüències que aquesta podria comportar. I que ningú -insisteixo, ningú- pregunta als vocalistes per què canten en anglès i no en suec.

Diuen que avui pot ser un dia històric. Que tenim l'oportunitat d'iniciar la construcció d'un nou país. I jo animo a tothom a no desaprofitar-la. I a la vegada penso en la mena de país que m'agradaria construir més enllà de banderes, models econòmics i relats ideològics. I m'imagino quelcom molt semblant al que acabo d'explicar. Un país on escenes com les d'Estocolm puguin també formar part del nostre dia a dia. Un país on la música -i la cultura en general- deixi de ser una simple font d'anècdotes per a esdevenir part integral de la realitat. Un país que es faci gran a partir de moltes i diverses petites històries. Un país que es construeixi cada matí i no tan sols un cop cada quatre anys. Potser demano molt, però la part positiva és que tot això ho podem començar a fer demà mateix sigui quin sigui el resultat de les eleccions, i que si ens en sortim hi acabarem guanyant tots. Algú més s'hi apunta?