I'm going nowhere...

I'm going nowhere

Don't look so scared

I'm going nowhere

(The Cure)

Campins, el Baix Montseny, abril de 2025.

Fagedes, pantans i carreteres

Una carretera estreta perdent-se en la immensitat d'una fageda. Drive-By Truckers sonant de fons. I gairebé ho tindries. I un cop dins la fageda, el misteri de The Cure i el seu "The Forest" ressonant dins del teu cap. I de sobte arribes al pantà, i et ve a la memòria la veu de PJ Harvey cantant "Down by the Water". La música i la natura. La natura i la música. Santa Fe del Montseny, juny de 2022.

Una cançó perfecta, recomanació musical a Vampiresados

Bob Dylan.

Aquesta setmana he tingut el gust de fer una recomanació musical a Vampiresados, l'espai conduït per Jordi Remolins a La Veu de Sant Joan, la ràdio municipal de Sant Joan de les Abadesses. Em va demanar que triés una cançó perfecta i, malgrat no acabar de creure en això de la perfecció –si bé crec que hi ha moltes cançons perfectes, coses de les contradiccions-, vaig optar per "I Want You" de Bob Dylan. Recomano escoltar el programa sencer amb les orelles ben obertes. La selecció musical és de primera, dels Pogues als Undertones, de Billy Joel als Misfits, i dels Easybeats a The Cure, entre molts d'altres. Disponible en aquest enllaç.

L'Eril comença el compte enrere

El Petit de Cal Eril.

EL PETIT DE CAL ERIL + ISABEL VINARDELL
Tastautors 2022

Teatre Auditori Cardedeu

5 de febrer de 2022

Anunciava dies enrere El Petit de Cal Eril que el proper mes de setembre tancarà gira i es prendrà un (merescut) descans després de quatre anys d'activitat frenètica durant els quals, més enllà d'una presència gairebé constant als escenaris, ha publicat algunes de les obres capitals no tan sols del seu catàleg sinó també del pop català de la passada dècada –del disc triangular (2018) a l'encara flamant "N.S.C.A.L.H." (2021), passant pel definitiu "Energia fosca" (2019), tots sota el paraigua de Bankrobber-. En tot cas, els vuit mesos que tenim per davant es presenten com una última oportunitat per degustar el directe del de la Segarra en un dels moments més àlgids de tota la seva carrera a data d'avui. Aprofitin-la si encara no ho han fet.

L'alter ego de Joan Pons va actuar ahir a la tarda a Cardedeu. El seu primer concert de 2022, i la sessió inaugural del Tastautors 2022. Una actuació centrada en el repertori més recent, el d'aquests darrers quatre anys, amb "N.S.C.A.L.H." sonant en la seva integritat i amb comptadíssimes cites al cançoner més pretèrit –un "Amb tot" reinterpretat en clau metafísica, la sempre oportuna "El plor"-. Inici amb empenta al ritme de "Les hores", "Cada dia surt el sol" i "Non tornerai". Passatges tan suggeridors com "Pols", "Sento", una expansiva "Som transparents" o l'escalada psicodèlica de "Jo crec en tu". I la simpàtica lectura en català de "Close to Me" (The Cure) com a cirereta final.

Abans havia actuat Isabel Vinardell, cantant i ballarina de llarg recorregut, natural de Barcelona tot i que establerta a Cardedeu, a duet amb el baixista Sergio Di Finizio i interpretant en clau minimalista algunes de les peces musicals de l'espectacle multidisciplinari "Replecs", estrenat l'any passat al mateix Teatre Auditori Cardedeu. La veu prodigiosa d'una vocalista d'escola flamenca però amb un discurs que apunta en múltiples direccions, dialogant amb la seva pròpia expressió corporal i amb els sorprenents arranjaments d'un Di Finizio que va treure molt més que suc del seu baix de sis cordes, eixamplant-ne els horitzons i transformant-lo en un instrument solista en tota regla.

Previsions per al 2022

Björk.

Encetem l'exercici 2022 tal com vam encetar el 2021. Amb la incertesa pròpia d'aquests temps cada cop més foscos, i en termes melòmans esperant el catorzè àlbum d'estudi de The Cure. Els britànics havien promès per l'any passat el successor del cada cop més llunyà "4:13 Dream" (2008), però a hores d'ara segueix essent una incògnita la seva data de sortida. Diuen que aquest any sí, a veure si és veritat. També han anunciat la publicació de nous treballs de cara als propers mesos Beach House, Björk, Liam Gallagher, Kendrick Lamar, Placebo, Dolly Parton, Laetitia Sadier, Bonnie Raitt, Spiritualized i Eddie Vedder, entre d'altres. Tot sigui per guiar-nos o, com a mínim, fer-nos el trajecte una mica més plàcid durant aquest 2022 que es perfila convuls.

"Why Can't I Be You?"

No es tracta ben bé d'un disc de tribut a The Cure, tal i com vol donar a entendre el seu subtítol, sinó més aviat d'una recopilació de versions de peces originals de la banda de Robert Smith enregistrades al llarg de les passades dècades per bandes i solistes de procedència diversa. Sigui com sigui, "Why Can't I Be You?", disc compacte distribuït per la revista Mojo amb la seva edició de març, suposa una nova forma d'aproximar-se a un dels repertoris essencials de la música pop de la passada meitat de segle.

No hi sobra absolutament res, i si bé és possible que hi faltin moltes coses, no deixa de resultar fascinant escoltar com Woodpigeon multipliquen la claustrofòbia estructural de "Lullaby", com A.A. Williams i Cowboy Junkies redueixen "Lovesong" i Seventeen Seconds", respectivament, a les seves essències més mínimes, o com Nadja fan de "Faith" una expansiva onada de drone i soroll post-apocalíptic. També és un plaer, no cal dir-ho, recuperar la injecció elèctrica que Dinosaur Jr. van aplicar al seu dia a "Just Like Heaven".

Un 2021 incert

The Cure han anunciat per aquest 2021 el seu primer àlbum en tretze anys.

Si anticipar com seran els mesos que tenim per davant sempre és una tasca condicionada pel marge d'error, la cosa encara resulta més difícil a l'inici d'un exercici 2021 que serà conseqüència de tot allò que ha determinat aquest 2020 que acabem de deixar enrere i on la incertesa ha estat a l'ordre del dia. Amb la incògnita de què passarà amb la música en directe durant els propers dotze mesos, també amb els efectes que el propi context d'incertesa genera sobre els llançaments discogràfics, un no pot fer altra cosa que esperar la confirmació de les bones sensacions que prometen alguns dels nous àlbums anunciats de cara a l'any que avui encetem.

Sembla ser que en tindrem de The Cure –que han anunciat el seu primer àlbum d'estudi des de "4:13 Dream" (2008), gairebé res-, Queens Of The Stone Age, Foo Fighters, Spoon, Dinosaur Jr., Ryley Walker, Julien Baker, Weyes Blood, St. Vincent, Big Thief, Arcade Fire, Kendrick Lamar i The War On Drugs, entre d'altres. En l'àmbit més proper, ens morim de ganes d'escoltar els nous treballs de Gina Argemir, Steven Munar i The Crab Apples -tant l'anglomallorquí com les vallesanes han avançat durant els darrers mesos part del nou material que presentaran aquest 2021, i les primeres impressions són positives-, així com el que podria esdevenir el disc de debut en solitari de Ricky Gil (Brighton 64).

Versions en quarantena

El Petit de Cal Eril – Foto Marc Cuscó.

Artistes que versionen altres artistes, i gravacions inèdites que veuen la llum aquests dies, recuperades o fins i tot rescatades pels seus autors aprofitant la situació de quarantena. Cançons que es poden considerar clàssics de ple dret, reinterpretades per bandes i solistes que ens n'ofereixen les seves pròpies lectures amb l'ànim de fer-nos més amable l'estat d'alarma.

M'ha agradat molt escoltar com El Petit de Cal Eril treu la pols de "Close to Me" (Bankrobber), el clàssic de The Cure. L'alter ego de Joan Pons i la banda que l'acompanya el van enregistrar al seu dia pel programa El Celobert de TV3, i ara l'han llançat com a single en format digital. Traduït al català però fidel a un original que des d'ara podem contemplar com una mena d'avantpassat d'allò que el mateix Pons va anomenar pop metafísic.

També m'ha agradat molt "Darrera una revista" (Primavera Labels), dels enyorats Antònia Font, a mans de Miqui Puig i l'Original Jazz Orquesta del Taller de Músics. Una gravació que ve de lluny, de quan el cantant i compositor de l'Ametlla del Vallès i la formació barcelonina van sumar esforços a Canciones que hacen bum, un espectacle de versions però sobretot un cant d'amor a la pròpia música. Aquesta peça la van gravar precisament per presentar el projecte, i des d'aleshores no s'havia tornat a escoltar. Benvinguda sigui doncs aquesta ocasió de retrobar-nos amb el Puig més etern i assolellat.

I malgrat tractar-se d'una gravació publicada ja com a single abans d'iniciar-se el confinament, no em vull deixar la versió en castellà que Medalla han realitzat del "Silver Machine" de Hawkwind –titulada "Monopatín" (Primavera Labels)-. Un dels grans himnes de l'space rock, transportat a les coordenades habituals dels barcelonins. Rock de guitarres urgent, enrabiat i hereu dels 90. No és el primer cop que Medalla reten homenatge a Hawkwind. El seu tema "Máquina de plata" ja era una picada d'ullet a la peça que ens ocupa ara mateix.

Andy Anderson (1951-2019)

ANDY ANDERSON

(1951-2019)

La trajectòria d'Andy Anderson és pràcticament inabastable, però molts encara el recorden com a bateria de The Cure, banda a la qual va militar entre els anys 1983 i 1984, arribant a participar a la gravació de l'àlbum "The Top" (1984) i en singles com "The Love Cats" (1983). També va tocar amb gent com Steve Hillage, The Gun Club (i amb Jeffrey Lee Pierce en solitari), Iggy Pop, Peter Gabriel, Edwyn Collins, Glenn Matlock, Mike Oldfield, Isaac Hayes o els Sphynx de Nik Turner (Hawkwind). Ens deixava a l'edat de 68 anys víctima d'un càncer.

Bateries de hits, lliçons d'història i demostracions de força

The Cure - Foto Maurici Ribera.

THE CURE + THE TWILIGHT SAD

Palau Sant Jordi, Barcelona

26 de novembre de 2016

Diuen que un s'ha fet gran quan els seus músics preferits són més joves que ell. Però quan un realment s'adona que s'ha fet gran, és quan aquells artistes a qui ha escoltat tota la vida i que ja hi eren fins i tot abans que un tingués ús de raó, enfilen aquella etapa vital en què la majoria de mortals comencen a pensar en la jubilació. Robert Smith i Simon Gallup es troben ara mateix entre aquest sector demogràfic, contemplant la seixantena de molt a prop però sense ressentir-se'n i refermant-se nit rere nit com un dels grans tàndems de la generació (post-)punk.

Que The Cure portin vuit anys sense editar material nou és un fet purament anecdòtic: ens trobem davant d'una de les poques bandes massives que poden presumir a dia d'avui de fons d'armari sense excessos de nostàlgia, reformulant el repertori en cada actuació i lliurant-lo a audiències d'allò més heterogènies. Audiències com la que havia exhaurit les localitats del Palau Sant Jordi amb gairebé un any d'antelació, prova irrefutable de la transversalitat, la transcendència i l'abast intergeneracional d'unes cançons que en ple segle XXI encara valen per algunes discografies senceres de la passada dècada i mitja.

El passi d'ahir es va nodrir principalment de plàstics tan totèmics com "The Head on the Door" (1985) o "Disintegration" (1989), però també hi va haver temps per a seleccions poc òbvies ("Burn") i fins i tot per a una composició inèdita, "It Can Never Be the Same", que la banda britànica porta des de la passada primavera presentant en directe i que estableix línia directa amb la vessant més hipnòtica i atmosfèrica del seu repertori. La mateixa on poden emmarcar-se també altres punts àlgids de la nit com "Push", "Pictures of You" "Lullaby" o la inicial "Open". Apunts d'intensitat creixent en un concert de gairebé tres hores de durada que va tocar sostre amb highlights com "In Between Days", "Lovesong", "Just Like Heaven", "A Forest" o aquella traca final que van culminar "Friday I'm in Love", "Boys Don't Cry", "Close to Me" i "Why Can't I Be You?". Incontestable bateria de hits, inequívoca lliçó d'història i imponent demostració de força.

Abans havia escalfat la nit The Twilight Sad, un combo escocès amb un peu en el post-punk més nerviós i un altre en l'èpica dels grans recintes, la mateixa que traça un nexe d'unió gairebé imperceptible entre U2, Simple Minds i els propis Cure. Més a prop d'aquests últims que dels dos primers, no acaben d'inventar-se res però el seu repertori és prou rodó per a haver-los consolidat durant el darrer lustre com un referent a l'alça de l'indie britànic. La d'ahir era la seva quarta cita amb Barcelona, i també la més multitudinària amb permís del Primavera Sound 2014 -on van actuar en un dels escenaris petits-. Bany de masses, un discurs en plena sintonia amb el context i una d'aquelles ocasions en què la immensitat d'un recinte com el Sant Jordi no sembla anar-li gran al grup teloner.

8:58

Atenció al projecte paral·lel de Paul Hartnoll (Orbital). Es diu 8:58, i el seu disc homònim (2015) és tot un exercici d'electrònica fosca i ennuvolada. Destaca la presència de vocalistes convidats com Ed Harcourt o Robert Smith, de The Cure, però sobretot una fantasmagòrica versió d'"A Forest" -original dels propis Cure- on la base instrumental de Hartnoll alterna amb les harmonies vocals de The Unthanks.