Aires de confirmació

PAVVLA.

PAVVLA + ENRIC VERDAGUER

BeGood, Barcelona

9 de desembre de 2016

"Creatures" (2016, Luup Records) serà o no serà el millor debut discogràfic de l'any, però la seva autora és sense cap mena de dubte una de les grans revelacions musicals d'aquesta temporada a casa nostra. PAVVLA, l'alter ego de Paula Jornet. Una jove barcelonina a qui alguns havien conegut per la seva tasca com a actriu a la petita pantalla i que durant els darrers mesos s'ha destapat com una realitat a l'alça en l'àmbit de la cançó pop més inconformista. La seva actuació d'ahir a la sala BeGood, on va presentar de forma oficial el citat "Creatures", venia precedida pel seu aplaudit pas pel Primavera Club 2016 -i la inclusió del seu nom al cartell del Primavera Sound 2017-.

Expectació màxima que va adquirir aires de confirmació tan bon punt Jornet es va enfilar a l'escenari i bona part dels presents van començar a cantar amb ella unes cançons que amb prou feina porten un parell de mesos al mercat discogràfic. I això que la tarda havia començat amb mal peu: la guitarra de Jornet s'havia extraviat hores abans del concert, donant peu a una situació de les que fan saltar els nervis però que ella va canalitzar amb la mateixa serenor que desprenen les seves composicions. Delícies de pop sofisticat que conjuguen misteri, elegància, drama i sensualitat i on ressonen Daughter, St. Vincent i fins i tot Neneh Cherry.

Perles de naturalesa orgànica i textura fràgil, amb la veu robusta de Jornet en primer terme i reforçades per la banda d'acompanyament amb un dinàmic embolcall electrònic. Un discurs que admet poques comparacions en aquesta banda dels Pirineus, que es manifesta plenament en peces com "Skin" o "Young", i que ahir va rebaixar tensions quan Jornet es va quedar sola a l'escenari per a oferir la seva cara més crua i propera. La de cançons com "Winter" o una versió de "Can't Take My Eyes Off You", de Frankie Valli, que ella va interpretar com si fos de Jeff Buckley. La recta final amb aquest hit en potència que és "Guns" va resultar simplement apoteòsica.

Abans havia trencat el gel el també barceloní Enric Verdaguer. Una altra veu autòctona que ha optat per l'anglès com a llengua vehicular d'un repertori que apunta a un folk-pop essencialment anglosaxó, entès a la manera de Jack Johnson, Glen Hansard o Damien Rice. Cançons de rerefons personal, tònica assolellada i càlids acabats, les que conformen el seu disc de debut -"Moonstruck" (2015)-, defensades ahir per Verdaguer sense el suport de la seva banda d'acompanyament habitual. Destapant també la seva vessant més pròxima amb l'únic suport de la seva guitarra i un repertori dels que desperten simpatia arreu on s'escolten.