Estruç presenten "Peça fugaç"

Estruç.

ESTRUÇ + VÀLIUS + ESPÍGOL

Sala BeGood, Barcelona

12 de gener de 2018

Sempre que penso en allò que es va anomenar No Wave, la resposta de la Nova York subterrània al post-punk britànic de finals dels 70, m'imagino escenes molt semblants a la que Estruç van protagonitzar la nit passada a la sala BeGood. Locals de dimensions més aviat reduïdes on la foscor és estructural, audiències minoritàries però conscients del que tenen davant mateix dels nassos, projeccions hipnòtiques i en ocasions punyents, i per damunt de tot una banda que té com a principals raons de ser el caos i la bellesa que aquest porta implícita.

Estruç poden sonar puntualment a Sonic Youth, Television o Teenage Jesus & The Jerks, però també a Slits, This Heat i fins i tot la primera Patti Smith. Sempre partint d'una base instrumental hipnòtica, urgent i en ocasions cacofònica que contrasta en tot moment amb la veu càlida i dolça d'Ota Quílez. La d'ahir era la seva nit perquè presentaven el seu primer disc oficial, un "Peça fugaç" (2018, The Indian Runners / El Mamut Traçut / Estruç) que van repassar íntegrament. I perquè títols com "És tard, noi" o sobretot "Com sempre" ja es perfilen com a himnes subterranis de la Barcelona més valenta i inconformista.

Abans havien actuat dues bandes amigues que naveguen per coordenades no necessàriament idèntiques però sí complementàries a les d'Estruç. El duet de post-punk minimalista Vàlius, ampliat amb la prodigiosa veu d'aquell tornado escènic que és Carlota Serrahima. Una equació infal·lible i un directe tan dinàmic com contundent que va acabar amb un multitudinari pogo a peu d'escenari. I Espígol, una formació integrada per components de The Missing Leech, Capità Pilgrim, Black Fanegas i Ran Ran Ran que es passeja pels territoris del noise, la psicodèlia i el post-punk més expansiu. Els deu àcids minuts d'"Han tancat les mines" van esdevenir un dels grans moments de la nit.

Estruç.

Espígol.

Vàlius amb Carlota Serrahima.

Recomanació: Estruç, Espígol i Vàlius a BeGood

Ja tenim aquí el primer gran disc d'aquest 2018. O el que és el mateix, l'esperadíssim debut oficial dels barcelonins Estruç. "Peça fugaç" són onze hipnòtics comprimits de noise pop i torrencial post-punk on ressonen els fantasmes de Television, Sonic Youth, Bush Tetras i els Contortions de James Chance. Poden escoltar-lo a Bandcamp o, encara millor, adquirir-lo en format físic i palpable al concert de presentació que Estruç oferiran aquest divendres, 12 de gener, a la sala BeGood. Els acompanyaran dues bandes amigues com són els imprescindibles i sempre refrescants Vàlius i Espígol, alter ego experimental i sorollista del polifacètic Maurici Ribera (The Missing Leech). Els propis Estruç amenitzaran la nit des dels plats en una sessió conjunta amb Amexxx Dj's. Més informació i entrades aquí.

Quart aniversari de Luup Records

Marion Harper, una de les artistes de Luup Records.

La gent de Luup Records celebrarà el seu quart aniversari en família. La qual cosa equival a un cartell d'autèntic impacte amb la presència de PAVVLA, Marion Harper, Museless, Estúpida Erikah, Cor Blanc, Wantun i GANGES. Per si tot això fos poc, que no ho és en absolut, prometen encara més sorpreses de cara a una vetllada que es perfila tan emocionant com inoblidable. I com que a més de ser un segell i uns músics de primera són molt bona gent, destinaran tots els diners recaptats a Proactiva Open Arms, una organització que es dedica a rescatar i acollir tots aquells refugiats que es juguen la vida al Mediterrani i als quals la nostra estimada Unió Europea està donant l'esquena. Serà el 17 de febrer a la Sala BeGood. Més informació i entrades en aquest enllaç.

Recomanació: Steven Munar + The Lazy Lies

Steven Munar.

Atenció, moltíssima atenció, al doble cartell que presenta aquesta setmana la gent de Curtcircuit. Steven Munar and The Miracle Band i The Lazy Lies. Dos noms de pes de l'indie barceloní i dues formacions molt estimades i apreciades en aquest blog. Munar presentarà el seu flamant nou disc, un "Violet Koski" (2017) que conté algunes de les millors composicions signades per l'anglomallorquí en els seus 25 anys de carrera. Una col·lecció de cançons pop apassionades, elegants i amb acabats malencònics que remeten a les obres de Lloyd Cole, Robert Forster, Ray Davies o el Van Morrison més tardorenc. The Lazy Lies s'han consolidat durant les darreres temporades com una de les grans sensacions del pop barceloní de regust més anglòfil. El seu debut homònim (2016) sona com els Beatles acompanyant Lee Hazlewood i Nancy Sinatra a l'escenari del 100 Club. Aprofitaran l'ocasió per a avançar peces d'un segon àlbum que veurà la llum a principis de l'any vinent. Doble cita imprescindible aquest divendres, 1 de desembre (21,30h.) a la sala BeGood. Més informació i entrades aquí.

L'hereu se'n va!

RAN RAN RAN

Sala BeGood, Barcelona

31 de març de 2017

El discurs sonor de Ran Ran Ran es fonamenta en pilars del folk, el pop i el rock'n'roll de factura urgent com Violent Femmes, Jonathan Richman, Herman Dune o el Dylan del 66. Però quan s'enfilen a un escenari aquest ventall pot ampliar-se fins a abraçar un folk-rock entès a la manera d'uns Byrds o uns Buffalo Springfield, o bé assolir unes cotes d'electricitat, soroll i mala llet pròpies d'uns Who en directe a Leeds. Exemples d'això últim se'n van comptar una bona colla la nit passada a la sala BeGood, el més evident de tots l'expansiva coda amb què van sentenciar "Gernació". Tot un himne subterrani per vocació que els barcelonins van culminar amb una orgia de decibels de les que defineixen concerts gairebé per si soles.

Ran Ran Ran presentaven a Barcelona el seu segon disc oficial, un "L'hereu" (2017, Bankrobber) que arriba acompanyat de canvis en la formació. El nucli fundacional que integren Ferran Baucells (veu i guitarra) i Jordi Farreras (bateria) s'amplia amb un segon guitarrista, Valentí Adell, i els cors d'una vella coneguda, Martina Borrut (Mad'zelle), que també es fa càrrec de la melòdica i de l'electrònica. Renovada posada en escena per a repassar l'àlbum en la seva totalitat, mantenint l'ordre original de les cançons i desviant-se ocasionalment cap a peces del fons de catàleg com "Tot OK STOP". Tota una història estructurada al voltant d'una figura, l'hereu del títol, que va deixar per a la posteritat passatges tan memorables com "La cançó del lladre", "Homecoming Song" o "I un vers", i postals tan definitives com les de Farreras passejant-se per la sala armat amb un parell de baquetes i transformant en instrument de percussió qualsevol element del mobiliari que se li posés al davant.

Un cop finalitzat el repàs a "L'hereu", "Certa Ment" i la citada "Gernació" van encetar una recta final que rebaixaria tensions amb la revisió marca de la casa de "Vora el foc", un original de The Missing Leech que ja ha esdevingut part essencial dels directes de la banda. I com que el respectable encara en volia més, es van treure de la màniga la sempre oportuna "Un nou Big Bang". Era el primer cop que la tocaven amb l'actual formació i ni tan sols l'havien arribat a assajar, però va sonar tan fresca, dinàmica i immediata com el primer dia. Ran Ran Ran obriran la setmana vinent les actuacions que els nord-americans Woods oferiran tant a Barcelona com a Madrid. Un petit gran premi que reconeix una trajectòria exemplar en tots els sentits, i un bon motiu per no perdre's els teloners.

Aires de confirmació

PAVVLA.

PAVVLA + ENRIC VERDAGUER

BeGood, Barcelona

9 de desembre de 2016

"Creatures" (2016, Luup Records) serà o no serà el millor debut discogràfic de l'any, però la seva autora és sense cap mena de dubte una de les grans revelacions musicals d'aquesta temporada a casa nostra. PAVVLA, l'alter ego de Paula Jornet. Una jove barcelonina a qui alguns havien conegut per la seva tasca com a actriu a la petita pantalla i que durant els darrers mesos s'ha destapat com una realitat a l'alça en l'àmbit de la cançó pop més inconformista. La seva actuació d'ahir a la sala BeGood, on va presentar de forma oficial el citat "Creatures", venia precedida pel seu aplaudit pas pel Primavera Club 2016 -i la inclusió del seu nom al cartell del Primavera Sound 2017-.

Expectació màxima que va adquirir aires de confirmació tan bon punt Jornet es va enfilar a l'escenari i bona part dels presents van començar a cantar amb ella unes cançons que amb prou feina porten un parell de mesos al mercat discogràfic. I això que la tarda havia començat amb mal peu: la guitarra de Jornet s'havia extraviat hores abans del concert, donant peu a una situació de les que fan saltar els nervis però que ella va canalitzar amb la mateixa serenor que desprenen les seves composicions. Delícies de pop sofisticat que conjuguen misteri, elegància, drama i sensualitat i on ressonen Daughter, St. Vincent i fins i tot Neneh Cherry.

Perles de naturalesa orgànica i textura fràgil, amb la veu robusta de Jornet en primer terme i reforçades per la banda d'acompanyament amb un dinàmic embolcall electrònic. Un discurs que admet poques comparacions en aquesta banda dels Pirineus, que es manifesta plenament en peces com "Skin" o "Young", i que ahir va rebaixar tensions quan Jornet es va quedar sola a l'escenari per a oferir la seva cara més crua i propera. La de cançons com "Winter" o una versió de "Can't Take My Eyes Off You", de Frankie Valli, que ella va interpretar com si fos de Jeff Buckley. La recta final amb aquest hit en potència que és "Guns" va resultar simplement apoteòsica.

Abans havia trencat el gel el també barceloní Enric Verdaguer. Una altra veu autòctona que ha optat per l'anglès com a llengua vehicular d'un repertori que apunta a un folk-pop essencialment anglosaxó, entès a la manera de Jack Johnson, Glen Hansard o Damien Rice. Cançons de rerefons personal, tònica assolellada i càlids acabats, les que conformen el seu disc de debut -"Moonstruck" (2015)-, defensades ahir per Verdaguer sense el suport de la seva banda d'acompanyament habitual. Destapant també la seva vessant més pròxima amb l'únic suport de la seva guitarra i un repertori dels que desperten simpatia arreu on s'escolten.