No em puc considerar un fan fatal d'Star Wars, però sí que me'n considero un seguidor. Sóc incapaç d'enumerar tots i cada un dels planetes que conformen la galàxia de torn i no controlo fins l'últim detall de l'arbre genealògic del llinatge Skywalker, però vaig créixer amb la trilogia clàssica i des d'aleshores he seguit amb expectació l'estrena de cada nou capítol. Dels episodis I, II i III prefereixo no parlar-ne, i de l'episodi VII diré que em va semblar molt més que digne si bé en alguns moments podria passar per un remake de l'episodi IV. Dies enrere vaig anar a veure "Rogue One" (2016), i aquí sí que em trec el barret. Insisteixo, no em puc considerar un fan fatal d'Star Wars i sóc incapaç de parlar-ne amb la mateixa propietat amb què ho faria qui s'hagi molestat en aprendre a parlar ewok o wookie, però la cinta que ha dirigit Gareth Edwards em sembla una de les millors de la nissaga galàctica -fins i tot la situaria per sobre de "Return of the Jedi" (1983)-. I no pas per la tan publicitada aparició de Darth Vader, que també, sinó perquè els seus personatges tenen cap i peus -aquí no hi trobem Jar Jar Binks ni similars- i els seus efectes especials estan al servei d'un guió tan coherent com imprevisible -tot un mèrit això últim, venint d'on veníem-. Però sobretot per una escena final que hauria de perdurar durant molt de temps en la memòria col·lectiva dels fans (fatals o no) d'Star Wars. Una de les millors escenes de tota la nissaga, els ho ben asseguro. I la prova definitiva que un dels errors més grans de la història del setè art el va cometre George Lucas el dia en què va decidir carregar-se Darth Vader.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada