Shinova + Obrigada

SHINOVA + OBRIGADA

Sidecar Factory Club, Barcelona

16 de desembre de 2016

Qui baixi aquests dies a la sala Sidecar i es pari a contemplar les seves parets, assistirà a tota una lliçó d'història musical. Els cartells que les decoren corresponen tan sols a una petita però representativa selecció dels més de 5.000 concerts que el local de la plaça Reial ha acollit al llarg de tres dècades i mitja. De Martin Rev a Carlos Cros, de Tarántula a Nick Lowe i dels New York Dolls a The National. Pot costar de creure ara que aquests últims oferíssin el seu debut barceloní en un soterrani amb capacitat per a uns pocs centenars de persones, però la dada exemplifica a la perfecció la funció de radar que el seu escenari ha desenvolupat al llarg de tot aquest temps: algunes de les bandes més grans del planeta s'hi han enfilat molt abans d'adreçar-se a les masses i encapçalar macrofestivals.

Salvant distàncies, el cas de Shinova comença a establir paral·lelismes amb el de The National. Els de Biscaia es troben ara mateix en plena corba ascendent d'una trajectòria que es preveu meteòrica durant els propers mesos. El seu segon disc, "Volver" (2016), els ha projectat a bona part dels radars d'arreu de la península i alguns grans festivals ja han reclamat els seus serveis de cara a la primavera que ve. I quan es van enfilar la nit passada a l'escenari de Sidecar ho van fer amb la seguretat, la solvència i les maneres de qui es disposa a menjar-se el món. El seu repertori es va manifestar èpic i expansiu com el dels propis National, si bé amb uns acabats que s'emmirallen més aviat en Vetusta Morla o fins i tot Héroes del Silencio. I observant com les primeres files cantaven les tornades de peces com "Qué casualidad", el regust de multituds es feia tan evident com el carisma incontestable del seu vocalista.

Abans havien actuat els vallesans Obrigada, que també viuen un moment dolç després d'haver presentat el seu segon ep, "Rectory / To Disagree /" (2015), en escenaris com el del Minifestival de Música Independent. El seu discurs beu a parts iguals del punk d'escola The Clash com del rock alternatiu nord-americà dels 80, el de Fugazi, Replacements, Hüsker Dü o Texas Is The Reason. Els seus directes solen esdevenir dinàmics concentrats d'electricitat, intensitat i sentit melòdic, i el d'ahir no va ser menys. Peces com "Spirit", "Mireneah" o "Waves to Victory" van sonar més sòlides i urgents que mai, el repertori més recent -peces inèdites que la banda contempla com a part d'un futur llançament i que ja porta mesos interpretant en directe- va apuntar molt bones maneres i a sobre van tenir el bon gust d'acomiadar-se tot citant Screaming Trees.