Explosió de blues rock amb accent del Sud

LARKIN POE + THE SHEEPDOGS
Razzmatazz, Barcelona

7 de novembre de 2023

Més enllà de la química extraordinària que mostren a l'escenari, sembla haver-hi una certa dualitat entre les germanes Rebecca i Megan Lovell. Si la primera és un torrent d'actitud, una frontwoman nata que surt a posar-se el respectable a la butxaca com qui és conscient de ser tota una divinitat rockera, la segona adopta un posat més distès i fins i tot relaxat, com qui simplement surt a passar-s'ho bé. Les mirades i els somriures de complicitat que es dediquen l'una a l'altra –allò del llenguatge no verbal-, són els de qui efectivament recull els fruits sembrats al llarg de tot un trajecte vital que encara sembla fer pujada.

Queden lluny els dies en què Larkin Poe tot just es donaven a conèixer a través de les xarxes socials i mitjançant una sèrie de vídeos casolans on interpretaven clàssics del blues, del country i del rock. En menys d'una dècada, i a base de fer molts quilòmetres i cremar incomptables escenaris, les de Calhoun, Georgia –establertes actualment a Nashville, Tennessee-, han esdevingut una de les realitats més fermes de la música d'arrel nord-americana en ple segle XXI. Una banda de southern rock que fa honor a tot el seu bagatge però no renuncia a veure-hi més enllà de les etiquetes.

ARRELS EN EL BLUES

"Toquem rock americà amb arrels en el blues", va declarar Rebecca Lovell la nit passada des de l'escenari de la sala Razzmatazz. La tercera visita de les Poe a Barcelona s'emmarcava dins de la gira de presentació del seu darrer àlbum, un "Blood Harmony" (2022) que tant sembla apel·lar a jovenalla amb fam de noves sensacions com a veterans que ja han vist de tot. Va ser l'espina dorsal d'un repertori sòlid com l'asfalt i fresc com un bourbon amb cola –fins a 9 cançons en van despatxar, del total de 16 que van tocar-. De l'inici amb el blues rocallós d'"Strike Gold" al gran final que va segellar una pantanosa "Deep Stays Down".

Entre l'una i l'altra, un "Summertime Sunset" que van enllaçar amb una versió de "Jessica" de The Allman Brothers Band –salvant totes les distàncies que vostès vulguin, les habituals comparacions entre els germans i les germanes no són gens gratuïtes-, l'embranzida country rock de "Georgia Off My Mind", el blues rock monolític de "Bad Spell" –dedicada a Screamin' Jay Hawkins- o el boogie endimoniat de "Bolt Cutters & The Family Name". També cites al fons d'armari com les celebrades "She's a Self Made Man", "Bleach Blonde Bottle Blues" o "Holy Ghost Fire" –introduïda amb el "Rumble" de Link Wray-. I "Preachin' Blues", l'original de Son House que les Poe havien gravat a "Peach" (2017).

Vestides d'impecable color blanc, amb Rebecca reclamant un lloc propi entre els grans guitarristes rítmics de la seva generació i Megan explorant totes les possibilitats d'una lap steel de la qual van saltar espurnes, recolzades per una austera però solvent secció rítmica de baix i bateria, Larkin Poe venien a celebrar un present que els pertany però sobretot a assenyalar un futur que també hauria de ser seu. I ho van fer amb escreix, fins i tot quan van abaixar revolucions per introduir un breu set acústic a mig concert. Tres cançons –"Might as Well Be Me", "Southern Comfort" i una simpàtica lectura de "Crocodile Rock", d'Elton John- que van interpretar desendollades i fent emmudir tota la sala –de seguida s'ha dit-.

SOUTHERN ROCK DES LA TERRA DE THE BAND

Abans de les Lovell havien escalfat motors els canadencs Sheepdogs. Dignes ambaixadors del llegat d'uns Lynyrd Skynyrd o uns Allman Brothers a la terra de Neil Young i The Band, els d'Ewan Currie venien en condició de teloners però el cert és que el cartell es podia contemplar perfectament com un programa doble i d'allò més coherent. Perquè totes dues formacions són pràcticament contemporànies, perquè conflueixen a nivell discursiu, però sobretot per la fidelitat a unes essències que refermen la seva vigència en pistes com "Scarborough Street Fair" –del seu darrer àlbum, "Outta Sight" (2022)- o "Nobody", tot un clàssic en potència amb què es van acomiadar abans de deixar pas a Larkin Poe. Molt més que un simple aperitiu, una actuació que bé va valer part del preu de l'entrada.

Larkin Poe.

The Sheepdogs.

The Rolling Stones - "Hackney Diamonds" (2023)

Comencem pel final. Un dels moments més emocionants de "Hackney Diamonds" (2023) és la pista que tanca el disc. Mick Jagger i Keith Richards tocant sols i sense artificis la cançó de Muddy Waters que va donar nom al seu grup ara fa més de 60 anys. "Rollin' Stone", rebatejada com a "Rolling Stone Blues" però fidel a tota la seva essència. La pantanosa guitarra de Richards dialogant amb un Jagger que segueix desafiant el pas del temps, invocant el misteri més ancestral del blues com qui no ha vingut a pagar cap deute sinó a celebrar tot un llegat centenari. Tancant el cercle, que diria el tòpic, si no fos perquè la resta de l'àlbum dona a entendre que això no s'acaba aquí.

"Hackney Diamonds" –el títol es refereix a l'argot londinenc pels vidres que queden escampats a terra després d'un robatori trencant l'aparador d'una botiga- és el primer elapé dels Rolling Stones amb material nou des del llunyà "A Bigger Bang" (2005), i confirma que el retorn a les arrels del disc de versions "Blue & Lonesome" (2016) era més aviat un nou punt de partida que no pas un comiat per la porta gran. També és el seu primer treball des de la mort de Charlie Watts –qui encara va tenir temps de gravar les pistes de bateria de dues de les peces que l'han acabat formant, de la resta se n'ha encarregat el ja titular Steve Jordan-. I sí, també és una obra notable per molts motius.

D'entrada, perquè amb una mitjana d'edat –la de Jagger, Richards i Ronnie Wood- que frega les vuit dècades viscudes, els autors de "Brown Sugar" i "(I Can't Get No) Satisfaction" encara són capaços de facturar una obra que no serà un clàssic –s'ha publicat res susceptible de ser-ho, últimament?- però es deixa escoltar molt millor que el citat "A Bigger Bang" –per exemple-. Un disc que comença amb el blues rock greixós –i addictiu- d'aquest "Angry" que recorda que abans de Black Crowes, Primal Scream i companyia hi van ser ells, i que tot seguit augmenta l'aposta amb els aires soul de la rocallosa "Get Close" –amb un solo de saxo on James King sembla voler saludar a Bobby Keys-.

Produït per un encertat Andrew Watt –qui també es fa càrrec de les pistes de baix; Darryl Jones va participar a les sessions de gravació però no apareix a l'àlbum-, el repertori fa diana amb dards de rock'n'roll tan ben afinats com "Bite My Head Off" –amb Paul McCartney al baix, qui ho hauria dit dècades enrere- o "Live by the Sword", una de les dues pistes gravades per Watts, amb Bill Wyman al baix –sí, la tecnologia ha permès reunir quatre cinquenes parts de la formació original dels Stones- i un inspirat Elton John al piano –que sembla haver vingut a fer d'Ian Stuart-. Però també sap brillar en passatges reposats com els de la balada tardorenca "Depending on You", l'hedonisme rural de "Dreamy Skies" –amb cita a Hank Williams- o la preciosa "Tell Me Straight" que canta Richards.

Completen el conjunt el country rock malencònic de "Driving Me Too Hard", la injecció elèctrica de "Whole Wide World" i un "Mess It Up" que podria petar-ho en qualsevol estadi que se li posi al davant si finalment es decideixen a sortir de gira. Menció a part segueix mereixent aquell "Sweet Sounds of Heaven" –segon senzill de l'àlbum- que es confirma ara com una de les joies de la corona del disc. El gòspel, el soul i el rock'n'roll caminant de la mà, majestuosos com la banda més poderosa del planeta, amb Stevie Wonder als teclats i Lady Gaga marcant-se un duet vocal d'impacte amb Jagger –i refermant que els prejudicis que encara puguin tenir alguns no deixen de ser això, prejudicis-. L'última gran cançó dels Stones? El temps ho dirà.

Més discos publicats el 5 d'octubre de 1973

Elton John.

El mateix dia que Lou Reed lliurava el monumental "Berlin", el 5 d'octubre de 1973, avui fa 50 anys, es publicaven tres àlbums més sense els quals la història de la música no seria tal com l'hem conegut. Començant per l'igualment canònic "Goodbye Yellow Brick Road". El setè disc d'un Elton John que es refermava com una de les grans veus de la seva generació alhora que conqueria tots dos costats de l'Atlàntic amb arguments tan sòlids com "Bennie and the Jets", "Saturday Night's Alright for Fighting" o l'eterna peça titular, també la fràgil "Candle in the Wind". La culminació d'un any meteòric que havia començat amb la publicació del notable "Don't Shoot Me I'm Only the Piano Player".

Encara aquell mateix dia va veure la llum el debut en solitari d'un Bryan Ferry que potser no acabava de marcar distàncies amb Roxy Music però sí que es perfilava com aquell crooner que esdevindria a títol personal. Un "These Foolish Things" compost de versions tan ben triades com reinventades. D'"A Hard Rain's A-Gonna Fall" de Bob Dylan a l'estàndard que el titula, passant pel "Don't Worry Baby" dels Beach Boys o una sorprenent lectura funk del "Sympathy for the Devil" dels Rolling Stones. I encara cal celebrar el cinquantenari de "For Girls Who Grow Plump in the Night", el cinquè àlbum d'uns Caravan en ple procés de reforma interna però encara a l'avantguarda de la música progressiva amb accent de Canterbury.

Phil Spalding (1957-2023)

PHIL SPALDING
(1957-2023)

Un d'aquells jornalers de la música que han arribat a tocar pràcticament amb tothom o gairebé. La del baixista britànic Phil Spalding és una d'aquelles trajectòries que impressionen a primera vista. La llista de figures il·lustres amb les quals va arribar a treballar, ja fos a l'estudi o en directe, és tan extensa com eclèctica. De Mike Oldfield a Mick Jagger, de Bernie Tormé a Seal, d'Original Mirrors a OMD, i d'Elton John a Suggs, entre molts altres. Durant la passada dècada havia estat tocant amb Simon Townshend, germà menor de Pete Townshend, la qual cosa li va obrir la porta a tocar puntualment amb The Who durant un un concert a principis de 2020. Ha mort a l'edat de 65 anys.

50 anys de "Don't Shoot Me I'm Only the Piano Player"

Un dels grans esdeveniments melòmans d'aquest 2023 serà sens dubte la culminació de la gira de comiat d'Elton John, una empresa tan mastodòntica com els preus de les entrades per poder veure el pianista britànic per últim cop en un escenari –a casa nostra té previst actuar els dies 22 i 23 de maig en un Palau Sant Jordi on ja ha protagonitzat més d'una vetllada memorable-. Doncs bé, la retirada de Reginald Kenneth Dwight es produeix justament a cinc dècades d'haver segellat un dels seus exercicis més memorables. Un any 1973 durant el qual va publicar amb nou mesos de diferència dues obres de l'alçada de "Don't Shoot Me I'm Only the Piano Player" i "Goodbye Yellow Brick Road".

D'aquest últim ja en parlarem quan sigui el moment –va sortir durant el mes d'octubre-. De "Don't Shoot Me I'm Only the Piano Player" en celebrem avui mateix el cinquantenari. Es tracta de l'àlbum de les eternes "Daniel" –l'emotiva carta d'amor a un germà o un amic que es recupera de les seqüeles de la Guerra del Vietnam- i "Crocodile Rock" –refrescant homenatge al rock'n'roll dels 50 i una de les melodies més addictives del catàleg d'Elton John i Bernie Taupin-. També de "Teacher I Need You", "Have Mercy on the Criminal" i "Midnight Creeper". Gravat al Château d'Hérouville amb Gus Dudgeon als controls, el títol –absolutament brillant- va sorgir d'una conversa entre John i Groucho Marx en una festa a casa de l'actor.

50 anys de "The Slider"

Amb prou feina havia passat un mes des de la sortida de "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars" (1972), l'àlbum que havia consolidat David Bowie a l'avantguarda de la revolució glam, quan T.Rex van contraatacar amb l'igualment imprescindible "The Slider" (1972), publicat avui fa 50 anys. Amb tota probabilitat l'obra mestra de Marc Bolan, i de ben segur un dels àlbums essencials tant del glam com de la història del rock. Un plàstic amb el qual Bolan no tan sols va plantar cara a Bowie –refermant-se de passada com a nom capital d'un estil que ell mateix havia patentat amb senzills com "Ride a White Swan" (1970), "Hot Love" (1971) o "Get It On" (1971)-, sinó que va posar algunes de les bases del rock i el pop britànics de dècades posteriors –tot el Britpop li deu moltíssim-.

Gravat a prop de París, al Château d'Hérouville –per recomanació d'Elton John-, amb Tony Visconti repetint a les tasques de producció i un cop consolidat el quartet que completaven Mickey Finn (percussió), Steve Currie (baix) i Bill Legend (bateria), "The Slider" va prendre com a punt de partida tot allò assolit un any abans amb el ja canònic "Electric Warrior" (1971), si bé va acabar d'arrodonir una fórmula simplement infal·lible. Una dotzena llarga de píndoles de rock'n'roll bàsic i primitiu, fresques i addictives com elles soles, amb la veu inconfusible de Bolan debatent-se entre l'hedonisme i aquell misticisme tan seu, mentre amb la guitarra feia saltar espurnes a cop de solos i riffs d'alta tensió.

Parlem d'un àlbum que comença amb aquell himne que és "Metal Guru", que conjuga els acabats barrocs de "Mystic Lady" amb el rock corpulent de "Rock On". Una obra on el corrosiu protopunk de la peça titular balla amb el boogie rock hipnòtic de "Baby Boomerang", i on els paisatges a contrallum d'"Spaceball Ricochet" deixen pas al desvergonyit hard rock de "Buick Mackane" –que tota una nova generació descobriria dues dècades més tard, quan Guns N' Roses en fessin una notable lectura a "The Spaghetti Incident?" (1993)- abans de desembocar en "Telegram Sam" –una mena d'autoplagi que reincideix en els mateixos patrons de "Get It On", però a qui l'importa quan la cosa sona tan rodona?-.

La fotografia de Marc Bolan que presideix la caràtula és obra de Ringo Starr, qui també es va encarregar de dirigir "Born to Boogie", pel·lícula documental estrenada el desembre de 1972 i centrada en un concert ofert per la banda a l'Empire Pool de Wembley el març d'aquell mateix exercici. Tot un document de la T.rexmania, la seva banda sonora ocupa un dels cinc discos de la flamant caixa recopilatòria "T.Rex 1972" (2022), publicada la primavera passada. Una mirada exhaustiva a l'any més intens de tota la carrera de Bolan i companyia, que té com a punt de partida "The Slider" i que es complementa amb gravacions en directe i sessions radiofòniques. Un llançament apte per a completistes, però també ideal per a una nit de festa a ritme del més genuí glam rock.

Bob Dylan felicita a Brian Wilson

Dylan, en una captura del vídeo d'homenatge a Brian Wilson.

Sempre m'han fet molta mandra aquesta mena d'homenatges, però ahir no vaig poder evitar la temptació de visionar sencer el vídeo on destacats noms del món de la cultura felicitaven a Brian Wilson pel seu 80è aniversari. Parlem de figures com Elton John, Smokey Robinson, Barry Gibb, Chuck D, Graham Nash, David Crosby, Carole King, John Cusack, John Fogerty, Don Was, Jeff Bridges o Al Jardine, entre d'altres –curiosament no hi havia cap dels actuals Beach Boys-. Però va ser la presència del sempre enigmàtic Bob Dylan el factor que em va motivar no tan sols a visionar el vídeo, sinó també a veure'l fins al final.

I va valer la pena, ja ho crec que sí. I em va semblar refotudament emocionant. Perquè, què volen que els digui, simplement no té preu poder escoltar com l'autor de "Like a Rolling Stone" li canta el "Happy Birthday" a l'autor de "God Only Knows" –Dylan, que a l'escenari sol transmetre una imatge d'esquerp-. I com s'equivoca al final –ell, que justament ha fet de la imperfecció un dels pilars del seu art-. I com somriu a càmera després d'un error que podria haver editat però ha preferit mantenir. Quan un artista és gran, ho és fins i tot cantant el "Happy Birthday" –i no descobrirem ara que Dylan és un dels artistes capitals dels darrers 100 anys-. Poden veure el vídeo en aquest enllaç.

Jean-Louis Chautemps (1931-2022)

JEAN-LOUIS CHAUTEMPS

(1931-2022)

Si fa un parell de setmanes commemoràvem el 50è aniversari de "Honky Château" (1972), l'àlbum que va donar l'impuls definitiu a la carrera d'Elton John, ara hem de lamentar la mort d'un dels músics que hi van tocar. El saxofonista Jean-Louis Chautemps, que justament va gravar la peça que obria el disc i que va esdevenir un dels grans clàssics del cançoner del britànic, "Honky Cat". Originari de París, Chautemps era un músic de jazz que ja aleshores sumava un llarg quilometratge treballant amb figures com Sidney Bechet, Django Reinhardt o Lester Young, entre molts d'altres. Ens ha deixat a l'edat de 90 anys.

50 anys de "Honky Château"

No va ser la primera obra notable d'Elton John, però sí la que li va obrir de bat a bat les portes del mercat nord-americà i li va donar via lliure per esdevenir un dels artistes més massius de tots els temps. Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Honky Château" (1972), el cinquè àlbum d'estudi del britànic i el seu primer número 1 a les llistes dels Estats Units. També un plàstic rodó de cap a peus, estilísticament variat però coherent, i amb algunes de les composicions més definitives del tàndem format per John i Bernie Taupin.

Batejat en honor del Château d'Hérouville, on s'havia gravat a les ordres de Gus Dudgeon, el disc comença amb els aires boogie woogie d'un "Honky Cat" on el piano de John sembla reptar per moments al seu bon amic i referent Leon Russell. La fràgil "Mellow" s'aproxima al country rock de la Costa Oest nord-americana on el londinenc havia picat pedra en anys anteriors. I després hi ha l'eterna "Rocket Man (I Think It's Going to Be a Long, Long Time)", aquella entranyable història de ciència-ficció cantada al ritme d'una de les balades més emocionants i memorables de tots els temps.

Donny Gerrard (1946-2022)

DONNY GERRARD
(1946-2022)

De la mateixa manera que The Band alguns anys abans, Skylark es van formar quan els seus components van coincidir al grup d'acompanyament de Ronnie Hawkins. No van obtenir la mateixa repercussió, tot i que els dos àlbums que van publicar entre 1972 i 1974 –l'any de la seva separació- bé mereixen ser reivindicats. També singles com aquell elegant exercici de rock barroc que és "Wildflower". Ens ha deixat el seu vocalista original, Donny Gerrard, que va participar al debut homònim de 1972 i en dècades posteriors va treballar amb figures com Mavis Staples, Elton John o Bruce Springsteen.

Larkin Poe - "Kindred Spirits" (2020)

Era qüestió de temps que Larkin Poe publiquessin un disc de versions. Abans de consolidar-se com un dels grans exponents del blues (i del rock) del canvi de dècada, les germanes Lovell s'havien donat a conèixer a través de les xarxes socials a través d'una sèrie de vídeos casolans on es dedicaven a versionar cançons que els agradaven amb format de duet. Referències sovint evidents a partir del seu cànon, de vegades no tant, però sempre transportades amb gràcia i ofici fins a les coordenades sonores del seu Sud natal.

Davant la impossibilitat de sortir de gira a causa de la pandèmia –a hores d'ara, el concert que havien d'haver celebrat la primavera passada a la barcelonina sala Apolo s'ha ajornat per enèsima vegada fins al proper mes de novembre-, i quan molts encara no havien tingut temps d'assimilar el seu notable darrer àlbum d'estudi –"Self Made Man" (2020)-, Rebecca i Megan Lovell van aprofitar els darrers mesos de l'any passat per donar forma a "Kindred Spirits", el seu primer àlbum de versions. Tota una selecció que, com aquells vídeos que solien compartir a les xarxes socials, va carregada de sorpreses.

Comencen amb una fidel recreació del "Hellhound on My Trail" de Robert Johnson, per allò de deixar les coses clares de bon principi, però tot seguit es despengen amb una pantanosa revisió del "Fly Away" de Lenny Kravitz i aproximen el "Rockin' in the Free World" de Neil Young a unes solemnes coordenades que per moments recorden al "Nothing Else Matters" de Metallica. Entre els plats forts del disc figuren un "(You're the) Devil in Disguise" (Elvis Presley) en clau Southern Gothic i un "Crocodile Rock" (Elton John) amb un deliciós accent camperol. I el "Ramblin' Man" dels Allman Brothers, no cal dir-ho, els sembla fet a mida.

Elton John with Ray Cooper - "Live from Moscow" (2020)

No va ser Elton John el primer artista occidental que va aconseguir penetrar el teló d'acer, però sí el primer que va actuar al cor de l'imperi soviètic en plena Guerra Freda. Corria el mes de maig de 1979 quan el britànic es va plantar a Moscou per a oferir una actuació que tindria més o menys impacte entre les joventuts comunistes, però durant les passades quatre dècades ha esdevingut un dels documents més buscats pels seguidors de l'autor de "Rocket Man". Coincidint amb la que s'ha anunciat com la gira de comiat del londinenc, la gravació veu ara la llum de forma oficial sota el títol de "Live from Moscow / 1979" (2020).

Un àlbum en directe que inclou la totalitat del concert en qüestió, la primera meitat interpretada pel propi Elton John en solitari a la veu i al piano, la segona meitat amb el suport del seu inseparable percussionista Ray Cooper –que encara avui milita a la seva banda d'acompanyament i amb qui signa el disc a mitges-. A destacar un medley final on el sempre refrescant "Crocodile Rock" acaba desembocant en una atrevida lectura del "Back in the USSR" (The Beatles) que les autoritats soviètiques li havien prohibit expressament interpretar aquella nit per motius evidents. Altament reveladors resulten els crits d'aprovació del respectable.

Ozzy Osbourne - "Ordinary Man" (2020)

No és broma. Ara fa cosa d'uns deu anys, un laboratori científic va dur a terme un estudi al voltant de la genètica d'Ozzy Osbourne. L'objectiu de la recerca era esbrinar com s'havia pogut mantenir viu el Madman després de quatre dècades d'excessos de tota mena (de debò, no és broma). Fos quin fos el resultat, el més sorprenent a aquestes alçades no és tant el fet que el de Birmingham hagi lliurat una nova obra d'estudi quan ja ningú s'ho esperava –no havia publicat material nou en solitari des d'"Scream" (2010)- com que el plàstic en qüestió mantingui el tipus a mig segle del debut de Black Sabbath.

D'acord, difícilment aguantarà "Ordinary Man" (2020) les comparacions amb tòtems com "Blizzard of Ozz" (1980), però en conjunt no desentona al costat d'obres potser menors però encara reivindicables com el també llunyà "Ozzmosis" (1995). La qual cosa fa d'aquest nou treball, amb tota probabilitat, el més rodó que ha lliurat Osbourne en el que portem de segle si descomptem el disc de reunió de Black Sabbath –"13" (2013)-. Un plàstic que tant pot trepitjar fort amb el hard rock monolític d'"Straight to Hell" o "Eat Me", com flirtejar amb els ressons dels 90 a "Under the Graveyard" o fins i tot segellar una balada de les que haurien rebentat les llistes d'èxits ara fa quatre dècades, la peça titular.

Destaca en aquesta última la participació d'Elton John al piano i a la segona veu, i d'Slash en un solo de guitarra pel qual mataria ara mateix la banda que comanda Axl Rose. No són els únics convidats de luxe en uns crèdits on figura un altre Gunner, Duff McKagan, com a baixista i titular d'una base rítmica completada pels tambors de Chad Smith (Red Hot Chili Peppers). La llista de noms il·lustres es complementa amb presències com les de Tom Morello (Rage Against The Machine) a les sis cordes o dels rapers Post Malone i Travis Scott, amb qui el pioner del Metal s'aproxima a les últimes tendències urbanes a la final "Take what You Want". Curiosament, l'única peça del disc que sembla tenir data de caducitat.

Elton John amb Jack White

Elton John amb Jack White a American Epic.

Visionava dies enrere el duet que es marquen Elton John i Jack White en el marc d'American Epic, el projecte de sèrie documental amb les seves múltiples bandes sonores on el propi White -associat amb T Bone Burnett i Robert Redford- ret homenatge i recupera les arrels de la música popular nord-americana, així com els aparells i les metodologies amb què aquesta s'enregistrava ara fa gairebé cent anys. El cas és que el britànic (piano i veu) i el nord-americà (guitarra elèctrica) es treuen de la màniga un blues titulat "Two Fingers of Whiskey". Una composició pròpia de regust tan atemporal que bé podria haver-se transmès de generació en generació com tants estàndards del gènere. I una d'aquelles escenes que porten un a preguntar-se què nassos fa Elton John tancant cada nit amb la maleïda "Candle in the Wind". Ho poden comprovar a Youtube.

Set dècades de dinàmic i vital rock'n'roll

Elton John, en una imatge del Wonderful Crazy Night Tour.

ELTON JOHN

Palau Sant Jordi, Barcelona

3 de desembre de 2017

Poques figures solistes poden presumir d'una banda d'acompanyament que hagi aconseguit mantenir una certa estabilitat durant més de quatre dècades. En el cas d'Elton John, el nucli que conforma juntament amb veterans com Davey Johnstone o Nigel Olsson, guitarrista i baterista respectivament d'una formació que s'amplia fins als sis músics, s'ha mantingut gairebé inalterable des de molt abans que nasquessin els rostres més joves que van acudir la nit passada al Palau Sant Jordi. La qual cosa explica una química i unes dinàmiques de grup que asseguren no tan sols una solvència escènica fora de sèrie en grans recintes sense necessitat d'excessius artificis -l'únic decorat era una testimonial pantalla al fons de l'escenari-, sinó també la coherència d'una producció discogràfica que a dia d'avui manté el tipus malgrat quedar lluny els seus capítols més inspirats.

De "Wonderful Crazy Night" (2016), el títol més recent, en van caure dues peces durant el terç inicial del concert, "Looking Up" i "A Good Heart". La primera és la viva mostra de com seguir fent rock'n'roll absolutament enèrgic i vitalista amb 70 anys a l'esquena; la segona una balada marca de la casa que poca cosa pot aportar a aquestes alçades més enllà de refermar les bones formes d'un John que arrenca incombustible la seva vuitena dècada de vida. La resta del repertori la van compondre fins a una vintena de tòtems de ple dret, clàssics del rock'n'roll amb totes les lletres i pilars indiscutibles del cànon musical del segle XX. De seguida s'ha dit, senyors, de seguida s'ha dit.

A veure qui més pot saltar a l'escenari i encadenar com si res "The Bitch Is Back", "Benny and the Jets", "I Guess That's Why They Call It the Blues" i "Take Me to the Pilot". A veure qui pot alternar durant dues hores llargues de recital la tendresa de "Daniel", l'emoció a flor de pell de "Your Song", la sofisticació soul de "Philadelphia Freedom" o el nervi rocker d'un "Levon" augmentat amb tota una exhibició instrumental per cortesia de Johnstone i companyia. A veure qui més pot fer un solo impossible amb el piano i, quan sembla que acabarà desembocant en "Pinball Wizard", despenjar-se amb una estratosfèrica "Rocket Man". A veure qui pot culminar una actuació amb una bateria de trencapistes de la mida d'"I'm Still Standing", "Crocodile Rock", "Your Sister Can't Twist" i "Saturday Night's Alright for Fighting". Una festa de cap a peus que tan sols es va refredar, ja en tanda de bisos, amb la protocolària lectura en solitari de "Candle in the Wind". L'apunt anecdòtic d'una nit memorable.

La culpa no és dels artistes

William "Smokey" Robinson.

"Quan fitxàvem algú, realment crèiem que esdevindria una estrella". Smokey Robinson recorda els seus dies com a A&R de Motown, segell per al qual havia treballat des dels inicis i signat incomptables èxits -enregistrats per ell mateix o per companys com els Temptations o les Supremes-. "Berry (Gordy, fundador de Motown) tenia una dita: 'Si no obtenim un hit no és culpa dels artistes, és culpa nostra'. Perquè nosaltres mai els hauríem fitxat si ells no tinguessin talent". La cita de Gordy diu molt, no tan sols del funcionament del segell, sinó del seu fet diferencial respecte a bona part del negoci musical. No penso només en discogràfiques, sinó també en agències de management, promotores i fins i tot alguns espais que programen actuacions de petit format. Àmbits on la tendència dominant és precisament la inversa, la de no assumir mai un fracàs com a propi i responsabilitzar-ne sempre l'artista.

Fixin-se en les paraules de Robinson: el primer que feia Motown abans de contractar un músic era assegurar-se que tingués talent. I assegurar-se que aquell talent pogués encaixar amb la filosofia de la companyia, és clar. Barcelona està plena de sales de petit format que, sense ni tan sols plantejar-se el producte que volen o necessiten oferir, es nodreixen de grups o solistes desesperats per tocar -i de les audiències que aquests puguin arrossegar, no cal dir-ho-. I és clar, quan la cosa no funciona la culpa no és mai d'un empresari que ni tan sols ha fet un pla d'empresa, sinó del pobre artista que prou feina té a fer allò que per lògica li toca fer -defensar el seu art, ni més ni menys-.

Les declaracions de Robinson corresponen a una entrevista signada per Geoff Brown i publicada per Mojo a la seva edició d'octubre. Al mateix article hi ha un breu destacat en què Elton John elogia l'obra i la figura del fundador dels Miracles. "L'he tingut al cor des que em comprava discos de soul quan era un adolescent", explica. I la frase expressa molt més que la devoció de John cap a una de les seves influències. Il·lustra el fet de col·leccionar discos de soul com un fet quotidià entre els adolescents britànics dels anys 60. I si bé és cert que en l'actualitat aquesta quotidianitat és compartida amb altres estils, també ho és que el fet de col·leccionar discos -i atogar-los un valor més enllà del bé de consum- segueix essent habitual a la Gran Bretanya, tant entre els adolescents com en d'altres franges d'edat. Per aquest motiu -i per molts d'altres, però sobretot per aquest-, els britànics tenen una indústria musical potent i nosaltres no.