Black Rebel Motorcycle Club a la 2 d'Apolo

Un moment de l'actuació de BRMC.

BLACK REBEL MOTORCYCLE CLUB
+ QUEEN KWONG

La 2 d'Apolo, Barcelona

16 de juliol de 2018

De totes les bandes que van irrompre a principis de segle sota el paraigües del mal anomenat nou rock, Black Rebel Motorcycle Club deu ser l'única que ha aconseguit arribar als nostres dies sense haver fet cap pas en fals. Els de San Francisco mai van assolir les cotes de popularitat de contemporanis com els Strokes o els White Stripes. Però en comparació amb els primers poden presumir d'una trajectòria sempre coherent amb ella mateixa. I a diferència dels segons han sobreviscut al seu context generacional sense esgotar la fórmula que al seu dia els va diferenciar de la resta, la d'aquell combo que sonava i segueix sonant com si The Jesus and Mary Chain haguessin escoltat Willie Dixon en lloc de Phil Spector.

El seu darrer disc, "Wrong Creatures" (2018), dista notablement dels nivells d'inspiració de plàstics com "B.R.M.C." (2001) o "Howl" (2005), però encara aporta al relat dels californians arguments tan determinants com "Little Thing Gone Wild" i "King of Bones", amb què Peter Hayes i companyia van obrir foc la nit passada en una sala 2 d'Apolo plena fins a la bandera -la qual cosa convida a plantejar-se per què els promotors no van optar per la sala gran del mateix recinte, on una bona part del respectable hauria pogut gaudir del concert amb força més comoditat-. O com "Spook", que ja en plena recta final va invocar l'esperit dels millors Black Keys.

La resta del repertori va repassar bona part d'un fons d'armari que encara llueix com el primer dia i del qual van sobresortir els repunts pantanosos de "Beat the Devil's Tattoo", "Ain't No Easy Way" i "Shuffle Your Feet", la musculatura rockera de "White Palms" o el blues monolític d'"Spread Your Love". Ja en tanda de bisos van encadenar les descàrregues àcides de "Red Eyes and Tears" i "Awake" amb l'atac frontal de "Whatever Happened to My Rock'n'Roll (Punk Song)", culminació de dues intenses hores sense treva ni pausa.

Abans havia actuat Queen Kwong, alter ego de la també californiana Carré Callaway, que acompanyada d'una banda sòlida com un buldòzer va desplegar tot un arsenal de rock en fase terminal i amb vocació sorollista. Cançons que en directe guanyen decibels i es desprenen de tots els ornaments d'estudi per a manifestar-se contundents i directes a la jugular. Una carta de presentació que al seu moment va arribar a captivar tot un Trent Reznor i que ahir va convèncer amb escreix la parròquia de BRMC.