Dies enrere vaig arribar a la ciutat dormitori on visc amb l'últim tren que sortia del centre de Barcelona. A l'abandonar l'estació vaig observar com dos adolescents subsaharians celebraven la cultura hip hop en un dels laterals del mateix edifici i amb l'entusiasme de qui encara té tota la vida per davant. Un d'ells ballava, i de quina manera, al ritme de la música que sortia d'un altaveu situat en una barana del mobiliari urbà -no vaig poder identificar-ne els autors, però qui rapejava ho feia amb un accent clarament afroamericà-. L'altre s'ho mirava, movia el cap al ritme de la mateixa música i de tant en tant aprofitava els patrons rítmics per improvisar alguna rima en un anglès força correcte. Jo m'ho vaig quedar mirant des de lluny, perquè realment em semblava un espectacle digne de veure i escoltar. I aleshores va arribar una patrulla policial, probablement alertada per algun veí amb l'oïda massa fina, i va procedir a identificar els joves després de requerir-los que apaguessin la música. La qual cosa em va saber greu per dos motius. El primer, que si el soroll al carrer l'haguessin fet seguidors del Barça (o del Madrid, o de la Roja) en lloc de dos joves rapers subsaharians, de ben segur no hauria passat res. El segon, i més important, que aquells dos nois es mereixerien estar en un escenari i viure d'allò que els agrada en lloc de rebre un tracte com el que se'ls va dispensar aquella nit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada