dilluns, 2 de juliol de 2018

Shannon Shaw se'n va a Nashville

Shannon Shaw.
Ara que els Black Keys semblen estar en procés de pair les cotes mastodòntiques assolides pels seus últims llançaments discogràfics, el sempre hiperactiu Dan Auerbach aprofita el temps tot reformulant el seu propi projecte solista i donant una empenta a artistes que li agraden. L'últim cas ha estat el de Shannon and The Clams, una banda californiana de vibrant i refrescant rock'n'roll que fa tan sols uns mesos entrava a l'estudi a les ordres d'Auerbach i en sortia amb aquesta col·lecció de trencapistes incontestables que és "Onion" (2018). I quan la gran majoria de mortals encara no hem tingut temps d'assimilar el plàstic en qüestió, l'autor de "Waiting on a Song" (2017) sí que n'ha tingut de tornar a entrar a l'estudi amb la vocalista de la banda i sortir-ne amb un altre disc d'aquells que despatxen alegries a cada surc.

"Shannon in Nasvhille" (2018) és el debut com a solista de Shannon Shaw. El seu títol és una picada d'ullet al "Dusty in Memphis" (1969) de Dustry Springfield, l'àlbum en què el propi Auerbach reconeix haver-se inspirat a l'hora de treballar amb Shaw. No es tracta de cap caprici de productor amb aires de grandesa, sinó d'un exercici realitzat amb coneixement de causa per un Auerbach que ja comptava a la seva banda d'estudi habitual amb alguns dels músics de sessió que van gravar amb Springfield al seu moment. Es tracta de la mateixa formació amb la qual el Black Key va enregistrar el citat "Waiting on a Song", i salvant distàncies els resultats es troben tan a prop d'aquell plàstic com es poden trobar de "Dusty in Memphis".

Salvant distàncies perquè ni les composicions de Shaw -autora de la totalitat del repertori- són les d'Auerbach, ni la seva veu i presència són les d'Springfield. La qual cosa no l'ha privat de signar un plàstic de molta alçada on els encerts es compten a grapats. Un tractat de pop noir i soul tardorenc amb acabats elegants -atenció al crescendo de "Bring Her the Mirror"-. Tota una col·lecció de cançons que tant podrien tancar una pel·lícula de Quentin Tarantino com encentar-ne una de James Bond, i que tant poden entusiasmar als seguidors d'Amy Winehouse com als de la pròpia Springfield i fins i tot als de Shirley Bassey.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada