El blues és viu i es manté en bona forma. I no pas perquè així ho proclami el títol del darrer disc de Buddy Guy, que també, sinó sobretot per la gran quantitat d'artistes que constantment el reinventen des de les pròpies essències o bé alimentant-lo amb tota mena de discursos aliens però sempre complementaris. Que Guy es mantingui al corrent de totes aquestes tendències és el de menys quan el veterà guitarrista encara pot treure's de la màniga plàstics com el que ens ocupa. Un "The Blues Is Alive and Well" (2018) que no s'inventa la sopa d'all però referma Guy com un dels últims grans supervivents -si no l'últim- de l'escola més clàssica del blues de Chicago, aquella que durant les dècades dels 50 i els 60 es va retroalimentar amb el rock'n'roll per a segellar una aliança elèctrica que dura fins als nostres dies.
"The Blues Is Alive and Well" són quinze talls sense sorpreses però carregats d'ofici i coneixement de causa. Quinze peces que haurien pogut ser enregistrades en qualsevol moment de les passades sis dècades i sonar tan fresques, dinàmiques i atemporals com ho fan ara i aquí. Per cortesia d'un artista tot terreny que tant pot reivindicar vuit dècades d'experiència vital a "A Few Good Years" com convidar-nos a ballar sota els llums de neó d'algun antre perdut de carretera al ritme de "Whiskey for Sale". Que com qui no vol la cosa és capaç de convocar Jeff Beck i Keith Richards perquè li donin un cop de mà a "Cognac" i posteriorment convidar Mick Jagger a tocar l'harmònica -i de quina manera- en un "You Did the Crime" que hauria encaixat perfectament a l'últim dels Stones. Si el blues es manté en bona forma i sense símptomes de fatiga, pocs el personifiquen a data d'avui com Buddy Guy.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada