50 anys de "Goats Head Soup"

Ara fa tres anys, els Rolling Stones van reeditar "Goats Head Soup" (1973) amb un d'aquells formats escurabutxaques que solen tenir com a reclam el disc de rareses de rigor. Hi destacaven dues pistes inèdites, "Criss Cross" i "Scarlet" –aquesta última, gravada amb Jimmy Page a la guitarra-, que sens dubte eren llamineres però en cap cas aportaven res al conjunt d'un àlbum que encara avui es defensa sense necessitat de cap campanya d'aquesta mena.

Perquè, tot i l'opinió poc favorable d'una part de la crítica de l'època, tot i ser encara percebut per alguns com una obra menor, "Goats Head Soup" és un plàstic rodó de cap a peus. Un treball que pot fer-se petit si se'l compara amb els seus predecessors –els Stones venien de fer "Beggars Banquet" (1968), "Let It Bleed" (1969), "Sticky Fingers" (1971) i "Exile on Main St." (1972), a veure qui ho supera-, però que al seu moment seguia mostrant als seus autors en plena forma tant a nivell creatiu com executiu.

Gravat a mig camí de Londres, Kingston i Los Angeles amb Jimmy Miller novament a les tasques de producció –va ser l'últim àlbum de Ses Majestats on va treballar-, i publicat avui fa 50 anys, ens trobem davant d'un disc que segueix la línia dels anteriors, si bé assolint textures més crues i una factura més fosca i corrosiva que de costum –eren els dies en què Mick Jagger gaudia plenament del seu rol com a divinitat rockera mentre Keith Richards entrava de ple en la seva etapa més salvatge i autodestructiva, també eren els dies del glam rock-.

Com a primera mostra la peça que l'obre, "Dancing with Mr. D", un exercici de blues rock robust i decadent que podria ser perfectament el fill il·legítim de "Sympathy for the Devil" i "Gimme Shelter" –el seu videoclip promocional és pur glam-. "100 Years Ago" és un exercici de protosouthern rock que hauria encaixat perfectament en qualsevol cara d'"Exile...", i el crescendo soul de la robusta "Doo Doo Doo Doo Doo (Heartbreaker)" contrasta amb la fragilitat d'"Angie", una de les balades més eternes de la història del rock i una de les peces més reconegudes del catàleg del Stones –amb aquell piano de Nicky Hopkins-.

Després de la majestuositat d'"Angie", el dinàmic i pantanós blues rock de "Silver Train" entra tan bé com un Jim Beam amb Cola en una nit d'agost –com la d'avui, posem per cas-. Altres reclams del disc són el boogie ressacós de "Hide Your Love", el regust country rock de la crepuscular balada "Winter", i el rock'n'roll desvergonyit –sobretot a nivell líric- d'"Star Star" –originalment titulada "Starfucker", per deixar les coses clares-. Mig segle d'un àlbum que no serà el millor dels Stones, però és tan essencial com la pròpia banda.

50 anys d'"Exile on Main St."

Hora de parar màquines, servir-se el millor bourbon que tinguin vostès a mà i celebrar amb tots els honors l'aniversari rodó d'un disc encara més rodó. 50 anys es commemoren avui de la publicació d'"Exile on Main St.", considerat per molts com l'obra magna dels Rolling Stones o, directament, com el millor àlbum de la història. Consideracions sempre discutibles –personalment, sóc més de "Let It Bleed" i "Sticky Fingers"- però també la certesa de trobar-nos davant d'un treball amb caràcter definitiu, també d'un dels plàstics més influents de tots els temps.

Publicat el 12 de maig de 1972, "Exile on Main St." és la culminació de tot allò que els Stones havien estat construint des que havien fet el gran cop de timó de la seva carrera amb "Beggars Banquet" (1968) –al qual havien seguit els citats "Let It Bleed" (1969) i "Sticky Fingers" (1971)-. Capbussar-se de ple en les arrels més essencials del blues i el rock'n'roll, i redefinir per sempre més els fonaments del rock i la música pop. No només tot el que han fet Ses Majestats des d'aleshores es deriva d'aquí, tampoc carreres com les d'uns Black Crowes o uns Primal Scream s'entendrien sense la línia evolutiva que va de "Beggars Banquet" a "Exile on Main St.".

Gravat majoritàriament a la mansió de Nellcôte, a la costa francesa –on s'havia instal·lat la banda per esquivar la pressió fiscal del Regne Unit-, amb Jimmy Miller a la producció, en un ambient de festa constant en tots els sentits i amb Gram Parsons rondant a Keith Richards per desesperació de Mick Jagger –la relació entre els Glimmer Twins començava a esquerdar-se a mida que les seves personalitats esdevenien cada cop més distants però igualment complementàries-, ens trobem davant d'un àlbum doble on no hi falta ni sobra res. L'inici a tota pastilla amb "Rocks Off" i "Rip This Joint", els aires bucòlics de "Sweet Virginia", l'atac frontal d'"All Down the Line", l'esclat gòspel de "Shine a Light", Richards cantant aquell "Happy" que val un imperi, i les versions tan ben triades d'Slim Harpo ("Shake Your Hips") i Robert Johnson ("Stop Breaking Down"). I la cosa no s'acaba aquí, òbviament.

I després hi ha aquella caràtula icònica com poques. Un collage de fotografies de freaks, artistes de circ i altres criatures de la nit, realitzades per Robert Frank a l'Amèrica més profunda i deixada de la mà de Déu –les imatges eren outtakes del seu llibre "The Americans" (1958)-. L'embolcall ideal per a un àlbum que efectivament reivindicava i es feia seva l'essència més perillosa, singular i subterrània de la cultura i la societat nord-americanes. La mateixa que incomptables melòmans celebren cada cop que deixen caure l'agulla del tocadiscos sobre aquesta obra essencial que avui fa mig segle. Ja tenen vostès el bourbon a punt?

50 anys d'"Sticky Fingers"

Edició original d'"Sticky Fingers" amb cremallera incorporada.

A aquestes alçades, poques coses deuen quedar encara per escriure sobre "Sticky Fingers". El que molts consideren com el millor disc no tan sols dels Rolling Stones sinó de la història del rock va veure la llum tal dia com avui de 1971, ara fa 50 anys. Mig segle d'una obra que serà o no la millor de totes però és capital i essencial ens hi posem com ens hi posem. Un plàstic que d'alguna manera enceta la dècada dels 70 tal i com el seu predecessor –"Let It Bleed" (1969)- havia tancat la dels 60, tallant d'arrel amb els somnis caducs dels fills de les flors i consolidant aquell retorn a les arrels que va determinar l'etapa més magnànima dels seus autors.

Produït per un Jimmy Miller que ja havia esdevingut un aliat imprescindible a l'estudi, "Sticky Fingers" va ser el primer àlbum que els Stones van publicar un cop alliberats del control legal i financer d'Allen Klein. També el primer que van treure a través del seu propi segell, Rolling Stones Records, distribuït al mercat nord-america per Atlantic –hi ha qui considera aquest moviment com el rescat del grup de les mans de Klein per part d'un Ahmet Ertegün a qui s'ha arribat a qualificar com el salvador dels Stones-. També va ser la primera obra que va portar el clàssic logotip del grup, la llengua i els llavis dissenyats per John Pasche. I el debut a l'estudi de Mick Taylor, ja plenament integrat al costat de Mick Jagger, Keith Richards, Bill Wyman i Charlie Watts.

Gravat parcialment als icònics estudis Muscle Shoals Sound d'Alabama, "Sticky Fingers" va ser també el més genuïnament nord-americà de tots els treballs gravats fins aleshores per la més nord-americana de les bandes britàniques. Un plàstic que trepitjava fort de bon principi amb "Brown Sugar", un dels himnes per excel·lència de la història de la música pop, publicat com a single una setmana abans, i on el blues rock de pantanós de "Sway" alternava amb l'eterna malenconia country rock d'aquell "Wild Horses" prèviament gravat pels Flying Burrito Brothers de Gram Parsons. On "Can't You Hear Me Knocking" feia ballar el hard rock més monolític amb el jazz afrollatí –com brillava el saxo de Bobby Keys- abans de deixar pas a una estripada lectura del "You Gotta Move" de Mississippi Fred McDowell.

La cara b començava al ritme del rock canalla de "Bitch", visceral exercici protopunk que esdevindria far de trajectòries que van de New York Dolls en endavant, tot un contrast amb la balada soul "I Got the Blues", que semblava feta expressament per al catàleg d'Atlantic. La narcòtica i onírica "Sister Morphine" veia la llum dos anys després de la versió original de Marianne Faithfull –que molt temps més tard va aconseguir ser reconeguda com a coautora del tema després d'una llarga batalla als tribunals contra la maquinària legal dels Stones-. El country rock de "Dead Flowers" apuntava directament a Bakersfield i refermava la influència de Gram Parsons sobre la banda. I "Moonlight Mile" tancava el disc a ritme de lisèrgic blues rock.

Capítol a part, és clar, mereix la part gràfica. Poques caràtules de discos deuen ser tan icòniques com el desvergonyit entrecuix fotografiat per Andy Warhol –contràriament a la creença popular, el model no era Jagger sinó algun habitual de la Factory la identitat del qual mai s'ha arribat a revelar-, amb una cremallera real incorporada a les edicions originals –i retirada posteriorment per qüestions logístiques-. A l'Espanya de Franco la cosa no va agradar, i va caler buscar una alternativa –la inquietant imatge de la llauna de conserva amb els dits enganxosos-. La censura franquista tampoc va deixar passar la lletra de "Sister Morphine", que va substituir-se per una versió en directe del "Let It Rock" de Chuck Berry. Actualment, una edició original espanyola pot arribar a valer molt més que una de britànica o nord-americana al mercat del col·leccionisme. Quines coses.

Sigui com sigui, avui es commemora mig segle de la publicació d'una obra mestra amb totes les lletres. I això bé s'ha de celebrar.

1979 segons Motörhead

Clarke, Taylor i Kilmister: Motörhead.

Si 1980 va ser l'any en què Motörhead van lliurar la que sol contemplar-se com la seva obra magna, el totèmic "Ace of Spades", res del que van fer a partir d'aleshores es podria entendre sense tot allò que havien assolit al llarg de l'exercici anterior. 1979 havia estat l'any d'"Overkill" i "Bomber", dos plàstics produïts per tot un Jimmy Miller que es poden contemplar com els fonaments del so dels londinencs juntament amb el citat "Ace of Spades". Uns segon i tercer àlbum, respectivament, on Lemmy Kilmister, Philthy Animal Taylor i Fast Eddie Clarke havien arrodonit una fórmula inicial que pràcticament passava la mà per la cara del punk i deixava un testimoni que acabarien de recollir al cap de pocs anys les primeres bandes de thrash i speed metal. BMG recupera ara aquells dos treballs en una luxosa caixa explícitament titulada "1979", complementada amb dos concerts sencers enregistrats al llarg d'aquell mateix any i abundant documentació de l'època. Que quatre dècades més tard no quedi entre nosaltres cap dels tres protagonistes d'aquell frenètic exercici és simplement devastador.

50 anys de "Beggars Banquet"

Poc es devien imaginar els Rolling Stones que l'edició de "Beggars Banquet" (1968), tal dia com avui de fa 50 anys, marcaria en certa manera un final i un inici al conjunt de la seva trajectòria. El final de la seva formació clàssica, que es materialitzaria al cap de pocs mesos amb l'expulsió de Brian Jones durant les sessions de gravació del posterior "Let It Bleed" (1969). I el naixement del so dels Stones tal i com encara l'entenem a data d'avui.

Produït per aquell aliat clau que acabaria esdevenint Jimmy Miller, "Beggars Banquet" va refermar el cop de timó discursiu que ja s'havia pogut intuir al single "Jumpin' Jack Flash", editat tan sols mig any abans i considerat com una reacció de la pròpia banda a la mala acollida d'aquell artefacte psicodèlic mai prou valorat que és "Their Satanic Majesties Request" (1967). Un trencament d'arrel amb el pop calidoscòpic i el rock psicodèlic, i un retorn amb totes les conseqüències al blues dels seus inicis.

"Beggars Banquet" va ser l'àlbum de l'endimoniada "Sympathy for the Devil" i de la combativa "Street Fighting Man", dos dels títols més reconeguts i reconeixibles del catàleg stonià, però també de tot un seguit de peces de naturalesa acústica, generalment pausada i essencialment pantanosa. El blues més primitiu, deconstruït i reinventat a partir de les seves pròpies arrels. I els Stones mutant de la nit al dia en la bèstia que eren a punt d'esdevenir i que mai més han deixat de ser malgrat els incomptables alts i baixos.

Amb el plàstic que ens ocupa, la banda va segellar un retorn per la porta gran i va inaugurar el seu període més fèrtil creativament parlant. Una etapa marcada per episodis tan foscos com la mort de Brian Jones o l'afer Allen Klein, però també per la sèrie discogràfica més sòlida, indiscutible i influent de tota la seva història -la que va del propi "Beggars Banquet" fins a "Exile on Main St." (1972), com a mínim-. Sense talls com "No Expectations", "Factory Girl" o "Stray Cat Blues" no es pot entendre res del que han fet des d'aleshores Ses Satàniques Majestats, però tampoc algunes obres clau de bandes com els Faces, els Black Crowes o Primal Scream.

50 anys de "Jumpin' Jack Flash"

Avui fa 50 anys que els Rolling Stones van publicar "Jumpin' Jack Flash". Una de les seves composicions més reconegudes i reconeixibles, el principi de la seva fructífera relació amb el productor Jimmy Miller, i el single amb el qual van començar a distanciar-se de la psicodèlia per tornar a abraçar les arrels blues dels seus inicis. "Jumpin' Jack Flash" veia la llum mig any després de "Their Satanic Majesties Request" (1967) i sis mesos abans d'un "Beggars Banquet" (1968) que redefiniria el so de la banda fins als nostres dies, i en certa manera va fer de pont entre ambdós àlbums. El seu icònic riff de guitarra, enregistrat per Keith Richards amb una acústica i un vell magnetòfon - així va obtenir aquell distintiu so elèctric-, tallava d'arrel amb el pop calidoscòpic de "Their Satanic Majesties..." i gairebé es pot entendre com la reacció dels londinencs a la tèbia acollida que crítica i públic havien dispensat al plàstic en qüestió. I si bé és cert que la peça mantenia encara alguns patrons més o menys àcids -i que la cara b del single, "Child of the Moon", no hauria desentonat en absolut a "Their Satanic Majesties..."-, també ho és que va suposar el punt de partida de tot el que vindria a continuació. Mig segle després de la seva edició, "Jumpin' Jack Flash" es manté com un dels moments àlgids dels directes dels Stones.