El 30è aniversari de Mojo

Moltes felicitats a la revista Mojo, que celebra tres dècades de periodisme musical rigorós, compromès, apassionat i en paper amb una edició especial –la del mes de novembre-, mirant enrere per seguir caminant endavant –s'hi repassen alguns capítols essencials de la crònica pop d'aquests 30 anys, amb protagonistes com Paul Weller, Bob Dylan o els White Stripes-. I amb un llaminer recopilatori de cançons d'àlbums comentats a la secció Buried Treasure –que cada mes es dedica a desenterrar obres oblidades o directament passades per alt-.

Cinc discos de l'any passat

Arctic Monkeys, clàssics del segle XXI.

L'excés d'informació –o de dades, que no és ben bé el mateix- propi de l'era digital, l'allau de continguts per totes bandes, i la creixent dictadura de la novetat per la novetat. Aquell ritme frenètic que ens fa arribar tard al més flamant llançament discogràfic quan encara no hem tingut temps de digerir l'anterior i que, si amb prou feines ens permet assimilar una cançó abans de passar a una altra cosa, directament ens impedeix aprofundir en el format àlbum tal com aquest requereix o hauria de requerir.

No és fàcil en aquest context, però sí molt recomanable, baixar de la roda i seguir el ritme que a un li marqui el propi cos. I és amb aquestes que he degustat durant les últimes setmanes cinc discos de llarga durada publicats l'any passat per artistes amb carreres paral·leles però amb un comú denominador, el fet d'haver estat actors destacats del ressorgiment del rock més bàsic i directe durant els primers anys del present segle. Cinc obres a les quals encara no havia pogut parar l'atenció que requerien, i a les quals he acabat arribant quan l'actualitat ja havia avançat diverses pantalles –ja m'agrada que sigui així, de fet-.

Començant per uns Arctic Monkeys que es refermaven la tardor passada com un dels grans grups –de rock, de pop, del que sigui- del segle XXI amb "The Car". Un àlbum que manté el gust per la introspecció i la sofisticació que ja havien posat de manifest els de Sheffield a "Tranquility Base Hotel & Casino" (2018). Ha plogut molt des que solien rebentar pistes de ball a ritme de rock'n'roll urgent i farcit de poesia suburbana per cortesia d'Alex Turner –un dels lletristes més dotats de la seva generació, va quedar clar de bon principi-. I aquest darrer treball és un nou esglaó d'una de les escales evolutives més sorprenents dels últims anys. Per moments recorden a Bowie, i no parlo només d'aquest disc sinó del seu caràcter camaleònic com a conjunt.

Menys sorprenent però també notable ha estat l'evolució de Yeah Yeah Yeahs, que pràcticament al mateix temps van trencar un llarg silenci discogràfic amb "Cool It Down". Un plàstic que juga amb les atmosferes denses i amb els acabats digitals sense oblidar-se de la pista de ball. Queden lluny els dies en què Karen O i companyia abanderaven l'enèsima revolució del rock de guitarres amb accent genuïnament novaiorquès. També queden lluny els seus dies més inspirats, tot i que el vaporós pop sintètic de "Wolf" o el protohouse de "Burning" certifiquen el caràcter en absolut protocolari d'aquest retorn a l'estudi quan ja ningú l'esperava.

Qui ja sembla haver consolidat una segona joventut són uns Black Keys que han recuperat les seves millors formes després del tens distanciament temporal que van mantenir Dan Auerbach i Patrick Carney durant bona part de la passada dècada. Si "Let's Rock" (2019) va venir a recuperar el temps perdut, el disc de versions de blues "Delta Kream" (2021) va venir a confirmar la bona sintonia dins del duet. "Dropout Boogie" (2022) referma el seu estat de gràcia amb dinàmics exercicis de blues rock d'ascendència soul com "Wild Child" o "It Ain't Over". I a la greixosa "Good Love" els acompanya tot un Billy Gibbons.

I acabem amb l'etern rival d'Auerbach, un Jack White que en ple 2022 va tenir l'atreviment de lliurar no un sinó dos àlbums amb mesos de diferència. Oportú desafiament a la lògica d'un temps marcat per la immediatesa i les escoltes ràpides, també dues mostres de la versatilitat de l'exvocalista i guitarrista dels White Stripes. "Fear of the Dawn" presenta el seu vessant elèctric amb dotze pistes de rock directe a la jugular. "Entering Heaven Alive", en canvi, n'és el revers orgànic i acústic. Una col·lecció de cançons que sintonitzen amb el Dylan o el Young més atemporals, i que d'entrada es perfilen bastant més perdurables que les del seu predecessor.

Burt Bacharach (1928-2023)

BURT BACHARACH
(1928-2023)

El primer cop que vaig llegir el nom de Burt Bacharach va ser quan tenia 12 o 13 anys, tot revisant els crèdits d'un recopilatori no oficial dels Beatles. El vaig trobar a sota del títol de "Baby It's You", una peça prèviament gravada per les Shirelles de la qual Bacharach era coautor. I una de les moltes perles de la música pop del segle passat que li devem al genial compositor, que ens ha deixat a l'edat de 94 anys. Mestre de mestres de l'orfebreria pop, el cançoner que va signar tant pel seu compte com amb el tàndem inigualable que va formar amb el lletrista Hal David, és dels pocs que poden definir per ells mateixos bona part de la música –de la cultura- de la segona meitat del segle XX.

Quan em vaig assabentar de la seva mort ahir a la tarda, de seguida em van venir al cap dues de les seves composicions, "Walk on By" i "I Just Don't Know what to Do with Myself". El fet que les versions que em van ressonar en un primer moment fossin les dels Stranglers i els White Stripes, i no pas les canòniques lectures de Dionne Warwick i Dusty Springfield, il·lustra l'abast i la transversalitat d'un repertori que abraça diversos estils però pràcticament és un gènere en ell mateix. Un cançoner que ha brillat, i de quina manera, a través de veus com les de B.J. Thomas, Aretha Franklin, Gene Pitney, Chuck Jackson, Sandie Shaw o Jackie DeShannon, entre molts altres.

Ahir al vespre, quan vaig arribar a casa, el primer que vaig fer va ser punxar el monumental "Painted from a Memory" (1998) que Bacharach va facturar al seu dia al costat d'un inspiradíssim Elvis Costello. La trobada de mestre i alumne donant peu a una majestuosa obra de pop madur en el millor sentit. I cançons tan majúscules com "In the Darkest Place", "This House Is Empty Now" o "God Give Me Strength", que durant les últimes hores semblen haver adquirit un significat totalment nou. La casa s'ha quedat buida. I efectivament ens caldrà força, per assumir que el món ha esdevingut un lloc una mica pitjor amb la partida del geni. Un dia molt trist per la música, el dia en què va morir Burt Bacharach.

The White Stripes - "Greatest Hits" (2020)

Vist amb perspectiva, el llegat dels White Stripes és el d'un duet que en tan sols quatre anys –els que separen el seu primer àlbum homònim (1999) del totèmic i ja definitiu "Elephant" (2003)- va posar les bases del rock del segle XXI a partir de referents en aquell moment tan pretèrits com el rock'n'roll de garatge més primitivista, el protopunk més corrosiu o les formes més ancestrals i pantanoses del blues. També el de l'última formació que va esdevenir massiva a partir d'unes regles de joc que ben aviat quedarien obsoletes en un negoci musical aleshores en plena transformació cap al model que coneixem a hores d'ara.

No està clar, en aquest sentit, si els White Stripes van ser la primera gran banda del segle XXI o l'última del segle XX. El gust de Jack i Meg White per tot allò que fos analògic contrastava amb els primers cants de sirena del món digital. De la mateixa manera, el misteri que els embolcallava no acabava d'encaixar en un entorn cada cop més propens a confondre la transparència amb l'exhibicionisme –i això que encara no existien les xarxes socials-. S'imaginen vostès alguna banda de masses actual jugant a marejar el personal tal i com ho van arribar a fer aquell parell, fent creure a tothom que eren germans quan en realitat havien estat casats? Doncs això.

Aquell rumor finalment desmentit, el del germà i la germana White, ha estat el que ha inspirat un dels reclams del primer recopilatori dels autors de "White Blood Cells" (2001). Un "Greatest Hits" (2020, Third Man Records) subtitulat "My Sister Thanks You and I Thank You", que repassa els seus gairebé deu anys de producció discogràfica –de forma no cronològica- i on els èxits que van fer història alternen amb talls més obscurs i fins i tot rareses que faran les delícies dels completistes. Destaquen entre aquestes últimes aquell "Let's Shake Hands" que va titular el single de debut del duet, publicat el 1998 en una edició limitadíssima i actualment molt cotitzada. També la terminal lectura de "Jolene" (Dolly Parton) que al seu dia va servir com a cara b del single "Hello Operator".

Al capítol dels títols més reconeixibles, aquest últim va de la mà amb els imprescindibles "Fell in Love with a Girl", "Hotel Yorba", "Blue Orchid", "My Doorbell", "Icky Thump" o "I Just Don't Know What to Do with Myself", el clàssic de Bacharach i David que els de Detroit es van fer seu sense despentinar-se –aquell videoclip de Sofia Coppola amb una atòmica Kate Moss fent pole dance provocaria avui un excés de soroll a les xarxes-. Tampoc hi falta, que ningú s'espanti, l'eterna "Seven Nation Army" que al seu dia va revolucionar la nació indie i a hores d'ara ja es contempla com una de les grans cançons del segle XXI –adoptada fins i tot com a càntic futboler-. La deixen pel final de tot, potser com a cirereta del pastís, potser per posar en valor la resta d'una trajectòria que bé es mereix un repàs com aquest.

Mojo: Let's Shake Hands - A Third Man Anthology

L'edició d'agost de Mojo dedica la portada a un jove Bruce Springsteen i arriba acompanyada d'un sucós recopilatori amb peces del catàleg de Third Man Records -"Let's Shake Hands - A Third Man Anthology" (2019)-. Una quinzena de talls amb el bon gust de Jack White com a fil conductor i entre els quals figuren rareses dels White Stripes però també algunes de les perles enregistrades per Bush Tetras o Alabama Shakes al seu pas per la disquera de Nashville, a més de descobriments de la casa com Lillie Mae o Joshua Hedley. A destacar la inclusió de "Born to Wander", el buscadíssim single de Jack Wood publicat originalment per Lawrence Records l'any 1966 i reeditat per Third Man el 2015.

La idea més punk de Jack White

Jack White.

L'edició de novembre de Mojo era un especial que commemorava els primers 300 exemplars de la revista britànica. Entre els seus continguts, una entrevista a Jack White, a qui la gran majoria hem conegut a través d'un projecte, The White Stripes, que semblava fet a mida d'aquesta publicació. En el marc d'una conversa amb el periodista Andrew Male, l'autor de "Seven Nation Army" explicava què havia significat Mojo no tan sols per a ell sinó per a tots els grups de l'escena garatgera gestada a Detroit durant el canvi de segle. "Ens agradava perquè reverenciava la història, la bona música obscura del passat i la bona música del present", recordava. També feia referència a la seva rebel·lió personal contra determinades tendències d'aquell moment. "La idea més punk que em rondava pel cap era rebel·lar-me contra aquell nou món digital on tot estava fet de plàstic i tot semblava tan fals i caduc", apuntava.

Eren els dies en què determinats gurús donaven el rock per mort sense imaginar-se que en qüestió d'anys veuríem alguns dels grans noms d'aquest gènere convivint amb pilars d'àmbits com l'electrònica o el hip hop als principals festivals d'arreu del món. Els dies en què un jove White va fer allò que els anglosaxons anomenen back to basics reinventant el blues des dels seus mateixos fonaments i esdevenint pel camí un dels músics més influents del segle XXI. Sigui com sigui, les paraules de White m'han fet pensar en tots aquells altres gurús que avui comparen alegrement el trap amb el punk com si els contextos socials i històrics d'ambdós gèneres permetessin establir paral·lelismes. En un context com el de la música pop de principis del present segle, el més punk que podia fer White era passar de tot i tocar blues a la seva manera. En un context com l'actual, el més punk que pot fer un adolescent probablement sigui passar també de tot i aprendre a tocar el violoncel.

"One Way or Another" segons Jack White

Ha sortit a la llum un curiós document que ens transporta a la prehistòria musical de Jack White. La gent de Third Man Records, el segell discogràfic impulsat pel propi White, ha localitzat una demo gravada l'any 1997 per 400 Pounds Of Punk, una d'aquelles bandes que han desaparegut al túnel del temps sense que mai més se n'hagi sabut res. El cas és que el futur líder dels White Stripes va participar com a vocalista convidat en una de les peces de la cinta en qüestió, una frenètica versió del clàssic de Blondie "One Way or Another". El resultat de la col·laboració s'acosta més a Moldy Peaches que no pas a White Stripes o als propis Blondie, la qual cosa òbviament no és cap crítica negativa. Poden comprovar-ho vostès mateixos a Youtube.

El videoclip sorpresa dels White Stripes

The White Stripes.

Doncs resulta que Michel Gondry es va animar i va enviar per sorpresa a Jack White un nou videoclip que acabava de realitzar per a un tema fins ara inèdit dels White Stripes. Un "City Lights" que el duet de Detroit va enregistrar durant les sessions de "Get Behind Me Satan" (2005) i que el propi White recupera ara en el marc d'un recopilatori, "Acoustic Recordings 1998-2016" (2016), on repassa la seva trajectòria mitjançant preses acústiques i mai abans publicades de temes enregistrats per tots els seus projectes. El vídeo, d'estètica minimalista, mostra una mà dibuixant formes en una mampara de bany. El poden veure aquí.

Seven Nation Army

Dijous nit, Festa Major de Granollers. Acaben de tocar els Nens Eutròfics i els Surfing Sirles i un dj està fent una boníssima sessió d'indie, new wave i electrònica. Sona "Seven Nation Army" dels White Stripes i la plaça embogeix. Hordes de granollerins coregen el clàssic riff de baix com si es tractés d'un d'aquells massius càntics de graderia de futbol. La pregunta no és si tota aquesta gent coneix els White Stripes o simplement li sona el riff d'haver-lo escoltat en qualsevol anunci televisiu o retransmissió esportiva. No, la pregunta és quants d'ells són conscients que l'antiga meitat d'aquella formació -i autor del tema que tant sembla agradar-los-, Jack White, visitarà Barcelona aquest diumenge. I si m'ho pregunto és perquè, ironies de la vida, aquest mateix matí s'ha anunciat que el seu concert ha canviat d'ubicació: del Sant Jordi Club a la sala Razzmatazz, un recinte més petit. En altres paraules, i com en el cas de Rancid fa tan sols un mes, White no deu haver generat a casa nostra la demanda d'entrades que es podia esperar d'algú amb la seva trajectòria. Em pregunto on s'amagaran diumenge tots aquells que corejaven el riff de "Seven Nation Army". Suposo que al mateix lloc on s'amagaven molts dels que ara es passegen pel món amb samarretes dels Who i la diana mod quan aquests van haver de suspendre un concert a Barcelona pel mateix motiu. És possible que en aquest país la música ja només serveixi per a vendre alcohol, samarretes, politons i qualsevol cosa que no siguin discos ni entrades de concerts? Tot plegat, molt trist.

The White Stripes.