 |
| Greta Van Fleet. |
Reconec que no em van dir gran cosa Greta Van Fleet el primer cop que els vaig escoltar, quan tan sols comptaven amb un parell d'ep's que reciclaven els postulats sònics de Led Zeppelin de la mateixa manera que tantíssimes altres bandes ho havien fet amb anterioritat. Però també reconec que m'ha sorprès molt positivament el seu primer disc llarg, un "Anthem of the Peaceful Army" (2018) alçat a partir de les mateixes bases però amb la punteria molt més ben afinada. Sí, segueixen sonant a Zeppelin pels quatre costats, però ara ho fan amb veu pròpia i són capaços de lliurar talls tan reivindicables com "The Cold Wind", "When the Curtain Falls", "Watching Over" o un "You're the One" on arriben a ressonar determinades essències dels Black Crowes.
La qual cosa els ha valgut l'aval del mateix Robert Plant, sonades aparicions televisives i actuacions en recintes cada vegada més grans, fins al punt que el quartet de Michigan podria considerar-se ara mateix com una mena de versió rockera de Rosalía. Tothom en parla, tothom en vol un tros i tothom sembla haver-ne de tenir una opinió al respecte. I la meva és que sí, que "Anthem of the Peaceful Army" és un molt bon disc i que els de Josh Kiszka poden considerar-se per mèrits propis com una de les grans bandes de rock dur de la present dècada. Però malgrat tot em sembla obscè que una entrada per escoltar-los al Sant Jordi Club surti més cara que una localitat pel concert que Wilko Johnson haurà ofert setmanes abans a la sala Apolo (per exemple). Qüestió de gustos i prioritats, i tant que sí, però també de perspectiva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada