És difícil dir si "Eufòria 5 - Esperança 0" (2009, Bankrobber) és el disc més rodó de Mazoni, però possiblement sigui el més representatiu de tots els que ha fet, i un dels que millor van arribar a definir allò que es va anomenar Nou Pop Català. Una desena de talls on l'alter ego de Jaume Pla sintetitzava un discurs que tant apuntava a Dylan i Beatles com a Primal Scream i Stone Roses. I tota una sèrie de títols que encara a data d'avui es troben entre els més celebrats del seu repertori i són dianes assegurades quan els interpreta en directe. Del post-punk frenètic d'"Eufòria" al rock combatiu d'"Apocalipsi Now" -amb lletres que encara sonen a ara i aquí-, passant pel repunt electrònic de "Caputxeta" o aquell himne generacional que va esdevenir l'eufòrica (mai més ben dit) "Ei, que surt el sol!". Avui, deu anys exactes després de la seva edició, "Eufòria 5 - Esperança 0" es manté com el testimoni d'un moment en què el pop en català semblava per fi haver deixat enrere una sèrie de tics que malauradament s'han tornat a manifestar omnipresents durant els darrers anys. Els dies del popArb, d'una escena que mirava més enllà de la festa major i reconnectava d'una vegada per totes amb tòtems i referents com Els Dracs, Sisa o Pau Riba. Que no caigui mai en l'oblit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada