dimecres, 8 de maig de 2019

I si Metallica tenien raó?

Metallica a l'època en què batallaven contra Napster.
Els més veterans de cada casa molt probablement recordin l'èpica croada que els components de Metallica van lliurar a principis del present segle contra Napster, pionera de les aplicacions d'intercanvi d'arxius digitals que a la llarga van acabar amb el model de negoci discogràfic tal i com se l'havia conegut fins aleshores. La cosa els va sortir bé a mitges als de San Francisco. D'una banda, van guanyar la batalla als jutjats i Napster va acabar essent assimilada per la pròpia indústria del disc i plegant-se a tots els seus dictats. De l'altra, l'opinió pública se'ls va posar ferotgement en contra i, un cop legalitzada l'aplicació de torn, no van trigar a sortir-ne d'altres que es disposaven a ocupar el seu lloc en la clandestinitat, evidenciant que el canvi de paradigma era simplement inevitable i que per cada front escapçat se n'obririen cinc de nous.

Penso en aquells fets mentre em trobo encara en ple procés de digestió de l'apoteòsic concert ofert pels nord-americans la setmana passada a l'Estadi Olímpic, i de la manera com es van acomiadar del públic barceloní. Recorrent de punta a punta aquell mastodòntic escenari durant gairebé deu minuts, tenint cura de saludar a cada racó del recinte, donant ocasionalment la mà a la gent de les primeres files i repartint a tort i a dret pues de guitarra i baquetes de bateria entre els seus incondicionals. Cuidant, mimant més ben dit, el respectable que havia desembutxacat quantitats que anaven de prop dels cent euros cap amunt per veure'ls i escoltar-los de prop. Refermant el seu compromís amb els milers d'ànimes que passen per caixa nit rere nit, perquè al capdavall viuen d'això i en són prou conscients com a jornalers que sempre han estat d'aquest miracle anomenat rock'n'roll.

Probablement hi haurà qui no ho pugui o vulgui entendre en uns temps en què les estrelles es fan i es desfan a les plataformes digitals i a les xarxes socials, però bandes com Metallica van començar literalment des de zero i van arribar fins on van arribar a base de picar pedra sense parar. A cop d'actuacions en entorns sovint poc agraïts, de gires en furgonetes i autobusos que a més d'un li haurien causat claustrofòbia, i fins i tot de perdre un dels seus a la carretera molt abans de poder-se permetre el luxe de volar en jets privats. I tot això va donar peu a uns vincles, uns lligams i sobretot una ètica de treball que no es pot comptabilitzar ni compatibilitzar de cap manera amb una carrera construïda a partir de likes i de visites acumulades en un perfil social.

Durant els dies de Napster, Metallica volien que els seus fans paguessin per la seva música (la seva feina) i no van parar fins a creure que s'havien sortit amb la seva. Una batalla que podia estar perduda de bon principi en termes de progrés però era perfectament lícita, més encara havent vist com els quatre components del grup corresponen l'entrega del seu públic després de concerts com el de diumenge passat. I un progrés els resultats del qual tot just comencem a contemplar ara mateix, amb aplicacions com Spotify oferint a tot fill de veí la possibilitat d'escoltar per la cara incomptables obres els autors de les quals, com més petits siguin, pitjor ho tindran per veure ni cinc de tot plegat. Un nou model que no perjudica precisament a gegants com els propis autors de "Master of Puppets" (1986), sinó a tots aquells artistes en fase emergent que es veuen literalment obligats a mendicar pel simple fet de formar part d'aquesta mateixa roda. Arribats a aquest punt, potser sí que Metallica tenien raó.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada