Els darrers moviments de Weezer

Weezer.

Hi ha ocasions en què menys equival a més. Un principi d'allò més recurrent en l'àmbit del pop independent que, quines coses, semblen haver oblidat els components de Weezer. La banda californiana ha mantingut una prolífica activitat discogràfica durant el primer semestre d'aquest 2019, però malauradament ens trobem davant d'un d'aquells casos en què quantitat no equival a qualitat.

El primer dels dos treballs lliurats enguany per Rivers Cuomo i companyia, "Weezer (Tiel Album)", és exactament allò que mai hauria de ser un disc de versions. Deu talls sobradament coneguts per qualsevol aficionat a la música pop -no hi falta la seva publicitada lectura d'"Africa" (Toto)- on el conjunt amb prou feina aporta res que no tinguessin ja els originals -fins i tot el "Paranoid" de Black Sabbath, el títol a priori més allunyat del seu registre, sembla interpretat per un grup de clònics de la banda britànica-.

Més satisfactori, però tampoc excessivament revelador, resulta "Weezer (Black Album)", continuació del citat plàstic de versions, ara amb temes propis que no alteraran el curs de cap esdeveniment però com a mínim permeten als nord-americans mantenir el tipus. A destacar el pop assolellat i amb el punt just de malenconia de "High as a Kite" i les dinàmiques ballables de "Living in L.A.", una d'aquelles peces que tenen tots els números per a petar-ho durant la imminent temporada de festivals.