Macrofestivals, cinc dècades després

Instantània del primer Woodstock que difícilment es podrà repetir a l'edició d'enguany.

L'estiu vinent es commemorarà el cinquantè aniversari del primer festival de Woodstock. Un esdeveniment que no va ser el pioner de la seva categoria però sí el més emblemàtic i en conseqüència el pare de macrofestivals com els que tindran lloc durant els propers mesos arreu de l'hemisferi occidental. I arribat aquest punt, no és cap secret que al llarg del passat mig segle han canviat moltes coses en el si d'aquest negoci, algunes en positiu i d'altres potser no tant.

Queden molt lluny aquelles caòtiques imatges de gent omplint immenses esplanades fins a distàncies on amb prou feina arribava la música, de masses desbocades que enfonsaven tanques i penetraven els recintes per la cara, de celebracions que ocasionalment podien desembocar en autèntiques batalles campals amb morts inclosos. De la mateixa manera que el món que ens envolta, els grans festivals de l'actualitat són universos pràcticament autònoms on tot és segur, amb prou feina existeix el marge d'error (o això sembla) i un pot arribar a gaudir de tota mena de comoditats sempre i quan les pugui pagar. Ja se sap, per què enfangar-se enmig d'un enorme descampat quan existeix la possibilitat de degustar una bona paella en una zona VIP degudament condicionada?

Llegia avui mateix que una popular aplicació de cites online acaba de presentar una funció pensada especialment per facilitar el contacte entre solters que assisteixin a deu dels esdeveniments més reconeguts de la imminent temporada festivalera. Si la cosa no fos prou indicativa d'on estem anant a parar, també llegia que els organitzadors de l'edició commemorativa del cinquantè aniversari del propi Woodstock -entre ells un dels mateixos fundadors de la franquícia, Michael Lang- s'han aliat amb un dels advocats de Donald Trump amb la intenció de salvar tot un seguit d'obstacles financers que ara per ara podrien obligar a cancel·lar la tan publicitada celebració.

Òbviament no conec a fons la trajectòria ni les motivacions de l'advocat en qüestió -un tal Marc E. Kasowitz amb qui Trump ja treballava abans d'entrar en política-, i tenint en compte les circumstàncies haig de pensar que simplement es tracta d'un d'aquells professionals de prestigi a qui solen contractar tota mena de peixos grossos del món dels negocis quan necessiten que els treguin determinades castanyes del foc. Però la connexió de l'autoproclamada trobada de la pau i l'amor amb l'home que decideix qui pot i qui no pot entrar als Estats Units en funció de nacionalitats i religions, com a mínim, ens hauria d'inquietar una mica. Qui ho hagués dit fa 50 anys, oi?