Mötley Crüe, "The Dirt" i aquelles escenes que mai més tornaran

Mötley Crüe.

Vaig tenir una vegada el gust d'entrevistar un músic que havia estat subjecte actiu de l'escena sleaze de Los Angeles durant la dècada dels 80 i, com a tal, havia viscut de primera mà l'era daurada de bandes com Mötley Crüe o Guns N'Roses o L.A. Guns. Quan vaig tenir jo ocasió de parlar amb ell, tot allò ja quedava molt lluny. Corrien els primers anys del segle XXI, bona part d'aquelles bandes es trobaven desaparegudes o presoneres de les seves pròpies derives, i al preguntar-li al músic en qüestió si creia que una escena com aquella podria tornar a tenir lloc a la City of Angels o en qualsevol altre lloc, em va oferir una resposta que mai oblidaré.

Em va recordar que durant la dècada dels 80 no existia internet, o com a mínim no s'havia implantat en l'àmbit domèstic, i que en conseqüència la gent feia vida social als carrers i als clubs en lloc de quedar-se a casa xatejant -la conversa va tenir lloc abans de l'adveniment de les xarxes socials i les plataformes d'streaming-. I va lamentar que amb les opcions d'oci que la xarxa oferia al personal sense necessitat de sortir de casa, era impossible que tornés a donar-se un fenomen com aquell, centrat de bon principi en una comunitat que s'havia fet seus tota una sèrie d'espais per pura necessitat. Que anys després hi hagi productores dedicades a enregistrar actuacions musicals exclusivament per al mercat de l'streaming, no fa sinó refermar aquell raonament.

Explico tot això perquè dies enrere vaig visionar en companyia d'uns amics "The Dirt" (2019), aquest flamant biopic de Mötley Crüe que Jeff Tremaine ha realitzat a partir de l'autobiografia homònima de la banda californiana. El vam veure a casa -es troba exclusivament al catàleg de Netflix i ara per ara no es pot trobar a la gran pantalla, que és on realment es podria arribar a gaudir de debò un producte d'aquestes característiques-, tota una paradoxa tenint en compte que allò que visionàvem era precisament la història d'una banda que feia sortir la gent de casa per anar a passar-s'ho bé en el si d'una comunitat i acabar donant lloc a tota una escena. I no vaig poder evitar aleshores pensar en aquella entrevista de tants anys enrere amb aquell músic, i en el que ell mateix podria pensar de tot plegat si arriba a veure la pel·lícula en qüestió.

Sigui com sigui, m'ho vaig passar bé repassant ni que fos de passada la història de Mötley Crüe -escenes com la de la trobada amb Ozzy Osbourne són impagables-. La banda sonora és d'impacte -si exceptuem els quatre temes que la formació ha gravat expressament per a l'ocasió, que no aporten absolutament res al film ni a la discografia del propi grup-. La primera part ens recorda que hi va haver un temps en què les estrelles es feien a cop de carretera i escenari -i sí, això inclou tot allò que vostès es puguin, o no, imaginar-, i no pas a partir de likes i comparticions. La segona part, en canvi, degenera en el to melodramàtic propi de tot producte de masses. I la tercera part -tot allò que ha passat en el si de la banda des de la reunió de la formació original, que no és poc- directament no existeix perquè als productors no els deu haver interessat. Potser, al capdavall, la biografia d'aquesta gent donaria per una sèrie sencera.