50 anys de "The Wild, the Innocent & the E Street Shuffle"

Un dels grans al·licients dels dos concerts que Bruce Springsteen i The E Street Band van fer l'abril passat a l'Estadi Olímpic Lluís Companys de Barcelona, va ser el fet de poder escoltar en directe dues perles més o menys obscures del repertori del de New Jersey com són "Kitty's Back" i "The E Street Shuffle" –obscures no pas per desconegudes, sinó pel fet de pertànyer al gruix menys massiu i predicat del cançoner del seu autor-. Dos dels arguments a favor de "The Wild, the Innocent & the E Street Shuffle", el seu segon àlbum, publicat el 5 de novembre de 1973, avui fa mig segle –tot i que algunes fonts apunten a l'11 de setembre d'aquell mateix d'any com a data de publicació, el cert és que en aquell moment encara s'estava gravant-.

Un total de set pistes on el Boss i una banda en fase de consolidació –hi figuraven encara David Sancious al piano i Vini Lopez a la bateria, completant la formació Danny Federici als teclats i Garry Tallent al baix-. I un repertori que ja brillava amb llum pròpia si bé encara no havia acabat de trobar aquella veu única i instransferible que acabaria d'assolir a "Born to Run" (1975). Un disc capaç d'alternar el soul més frenètic –"The Street Shuffle"- amb una balada de les que marquen època –"4th of July, Asbury Park (Sandy)"-, el swing à la Van Morrison de "Kitty's Back" o el rock'n'roll èpic amb accent de la costa de New Jersey d'aquell "Rosalita (Come Out Tonight)" que marcaria el camí en anys posteriors –i, sí, una de les grans absències als repertoris de la primavera passada-.

25 anys de "Bridges to Babylon" a Barcelona

Una entrada pel concert dels Stones, amb la data original impresa.

Hi ha dates que no s'obliden mai a la vida, i avui fa 25 anys del meu primer concert dels Rolling Stones. 20 de juliol de 1998 a l'Estadi Olímpic –l'actuació s'havia programat inicialment l'1 de juny, però... bé, ja sabem què va passar-. Presentació de "Bridges to Babylon" (1997), l'últim disc dels Stones que no tan sols va definir el concepte escènic de tota una gira sinó que va esdevenir-ne l'espina dorsal en termes de repertori. I parlant de repertori, quina selecció més ben triada, la que es van marcar aquella nit. Ara fa cinc anys, amb motiu del vintè aniversari d'aquell concert, vaig escriure aquest article que m'ha semblat oportú recuperar en un dia com avui.

No anava d'Obama, ni d'Spielberg

No, mireu, això d'aquest cap de setmana no anava d'Obama, ni d'Spielberg, ni de totes les televisions del país informant com si fossin rapinyaires des de la porta de l'estadi. Això anava d'una altra cosa que té a veure amb la música. I la música és molt més gran que Obama i que Spielberg. La música és sagrada. I també és molt més gran que la supèrbia dels que us penseu que escoltar grups que només coneixeu vosaltres us fa ser millors que la veïna que escolta Shakira.

Això d'aquest cap de setmana anava de la parella que la nit de divendres s'estava fotent el lot apassionadament al meu davant mentre Bruce Springsteen tocava "Because the Night". Anava del senyor que tenia assegut al meu costat ahir a la nit havent creuat mitja península amb la seva dona i la seva filla per viure un cap de setmana que va molt més enllà de les tres hores de concert. Anava de la dona que plorava a llàgrima viva durant "Last Man Standing" i que tot seguit es va posar a ballar al ritme de "Backstreets". I anava de les tres adolescents que cantaven "Born to Run" al meu darrere com si aquesta cançó s'hagués compost abans d'ahir.

També anava d'un servidor fotent-se a plorar durant la primera estrofa de "No Surrender", perquè dos versos aparentment tan senzills com "We learned more from a three-minute record / Than we ever learned in school" expliquen qui soc i EM REPRESENTEN. Anava d'escoltar "The Rising" i recordar que vaig conèixer un dels meus millors amics fa més de 20 anys, llevant-me a les 5 de la matinada per anar a comprar entrades per aquella gira. Anava de tot això i de moltes coses més. Però en cap cas anava d'Obama, d'Spielberg ni dels aires de superioritat moral dels de sempre.

L'ètica de treball del Boss

Springsteen, amb tota la seva immensitat, la nit passada a l'Estadi Olímpic.

Un detall dels concerts de Bruce Springsteen que pot semblar anecdòtic però no ho és en absolut, és aquell moment en què els músics –una quinzena en total, entre els components de The E Street Band, el cor i la secció de vents- surten de l'escenari abans que el de Nova Jersey tanqui el repertori tot sol amb una lectura acústica d'"I'll See You in My Dreams".

Són dos minuts, potser menys, durant els quals els intèrprets van marxant en fila índia mentre el Boss –fent honor al seu sobrenom- els saluda un a un i els dona la mà com a gest d'agraïment. Deia que el detall no és gens anecdòtic. I no ho és, perquè denota una ètica de treball i una forma d'entendre les coses que malauradament s'estan perdent.

Springsteen pot ser una estrella en el sentit més massiu del terme. Pot omplir cada nit estadis sencers, les seves cançons són himnes per a diverses generacions i fins i tot es pot permetre el luxe de sopar amb (ex)presidents dels Estats Units. Però detalls com aquest posen de manifest que no ha perdut el contacte amb la realitat ni amb les seves pròpies arrels.

Dècades abans que Obama el convidés a tocar a la Casa Blanca, el Boss era un d'aquells milers d'aspirants a estrella del rock que es deixaven literalment la pell cada nit en sales i antres de tota mena i condició, primer per guanyar quatre duros i després per fer realitat el somni de viure d'una vocació com la seva.

Quan per fi les coses li van començar a anar bé, encara va haver de picar molta més pedra –tres àlbums, concretament, el tercer dels quals amb unes sessions de gravació literalment a vida o mort- abans que la seva carrera s'enlairés. I quan per fi es va enlairar, encara va haver de bregar amb un mànager digne d'una pel·lícula d'Scorsese que una mica més i li fa engegar tot a rodar.

Per tot això, Springsteen sap perfectament que aquells músics a qui el respectable sol veure des de la pista –i des de la grada- com a secundaris més o menys il·lustres, són molt més que això. Són jornalers amb totes les lletres, però sobretot són el motiu pel qual ell ha pogut arribar fins on ha arribat, juntament amb el mateix públic.

Aquestes coses, insisteixo, només les pot saber qui ha arribat a dalt de tot havent hagut de picar molta pedra i havent-se entrebancat molts cops pel camí. Em pregunto si mai ho arribaran a tenir igual de clar totes aquestes estrelles de posar i treure que tant s'estilen darrerament, enfants terribles amb roba de marca, portaveus d'una generació a qui s'ha fet creure que les carreres musicals es fan de la nit al dia a TikTok i als concursos de talents.

Springsteen and The E Street Band a ple rendiment

BRUCE SPRINGSTEEN AND THE E STREET BAND
Estadi Olímpic Lluís Companys, Barcelona

30 d'abril de 2023

Aquest cop sí. Bruce Springsteen sense Obama ni Spielberg pul·lulant per l'estadi però amb una E Street Band a ple rendiment des del minut zero –literalment: van sortir a l'escenari cinc minuts abans de l'hora anunciada, com qui s'està fent un concertàs de rock'n'roll a sobre i ja no es pot aguantar més-. Sense la pressió d'un inici de gira –ni del primer concert en un estadi des de 2017-, i amb tot allò que cal esperar d'una actuació del Boss.

Repertori amb poques variacions respecte de la primera nit, però molt substancials. Va causar baixa "Candy's Room", però a canvi vam guanyar "My Love Will Not Let You Down" –obrint el concert de la mateixa manera que havia arrencat l'inici de gira de 1999 al Palau Sant Jordi-, "Ramrod" amb Springsteen i Little Steven tornant a jugar com si encara fossin xavals de 20 anys –els anys no perdonen, el Boss tampoc-, el "Trapped" de Jimmy Cliff i, sobretot, un "Johnny 99" en clau de greixós rhythm & blues que pràcticament va valer la meitat de l'import de l'entrada.

Per la resta, "Kitty's Back", "The E Street Shuffle", "Mary's Place" –molt més sòlida que divendres- i l'apoteòsica "Tenth Avenue Freeze-Out" van tornar a refermar The E Street Band com una banda de soul amb totes les de la llei. Fins al punt que quan va caure "Nightshift", el clàssic dels Commodores, un no podia evitar preguntar-se per què nassos va gravar Springsteen un disc de versions de soul amb un exèrcit de mercenaris quan ell mateix disposa d'aquesta senyora formació. I així fins arribar a tres hores de repertori on tothom va poder trobar a faltar alguna cosa ("Rosalita", "Mansion on the Hill"...), però on no va sobrar absolutament res.

El Boss és un d'aquells músics als quals he anat seguint en directe durant tota la meva vida. Ahir vaig assistir al concert havent assumit que seria l'últim cop que el veuria –no perquè li quedi poca corda, que encara en té molta, sinó perquè assistir a un esdeveniment d'aquesta mida a aquestes alçades és pitjor que passar el control d'accés d'un aeroport-, cosa que ja no tenia tan clara quan en vaig sortir. Crec que no m'ho havia passat tan bé en un concert de Bruce Springsteen des de l'últim cop que l'havia vist en un pavelló amb The E Street Band –el 16 d'octubre de 2002 al Palau Sant Jordi, des d'aleshores ha plogut bastant més que ahir a la tarda-.

Springsteen enceta gira a mig gas però amb molt de soul

BRUCE SPRINGSTEEN AND THE E STREET BAND

Estadi Olímpic Lluís Companys, Barcelona

28 d'abril de 2023

L'ambient era el de les grans ocasions i no n'hi havia per menys. Bruce Springsteen estrenava a l'estadi Lluís Companys el tram europeu de la seva primera gira post-pandèmica amb The E Street Band. Retorn a Barcelona després de l'apoteosi desfermada el maig de 2016 amb la commemoració del 35è aniversari de "The River" (1980) al Camp Nou. Primera oportunitat d'escoltar en directe a casa nostra les cançons del notable "Letter to You" (2020), també les del més discret àlbum de versions "Only the Strong Survive" (2022), que paradoxalment ha acabat titulant la present campanya.

Les expectatives eren altes, i més després d'haver pogut llegir les cròniques superlatives del tram nord-americà de la gira –obviarem ara i aquí episodis com les barbaritats dels preus de les entrades pels concerts del Boss als Estats Units, o tota la crònica rosa que ha envoltat aquests dies la seva presència a la Ciutat Comtal-, però la sensació després de gairebé tres hores de recital va ser la d'haver vist un conjunt rendint a mig gas. Com a mínim durant la primera hora, que per moments va arribar a semblar un escalfament. Després la cosa es va reconduir i va arribar a bon port.

Amb una E Street Band augmentada amb secció de vents i un grup de coristes –cosa que va aportar nous matisos a bona part del repertori però en canvi va restar força a moments que haurien d'haver estat clau, com certs passatges d'un "Mary's Place" i d'un "Thunder Road" excessivament pulcres-, Springsteen va repassar el gruix del seu catàleg, cedint el protagonisme a "Letter to You" –quatre temes en van caure, destacant les emotives "Last Man Standing" i "I'll See You in My Dreams", que va despatxar tot sol amb una guitarra acústica- i citant generosament "Born to Run" (1975) i "Born in the USA" (1984) –cinc peces de cada un-.

Per "The River", en canvi, tan sols hi va passar de puntetes –un "Out in the Street" com a únic testimoni d'un àlbum que aquest cop, simplement, no tocava-. La resta del repertori es va nodrir de retalls de les diferents etapes de la carrera del Boss. Va ser un encert, per exemple, recuperar la llunyana "Candy's Room". Però no ho va ser tant emmarcar-la en un còctel més aviat dispers, on joies com "The Rising", "Backstreets" o "Because the Night" –amb estratosfèric solo de guitarra de Nils Lofgren- van sonar eternes com de costum, mentre "Wrecking Ball" o "Pay Me My Money Down" –rescat de les Seeger Sessions- van semblar encaixades amb calçador.

Un dels grans al·licients de la vetllada va ser el fet de poder escoltar per fi en directe "Kitty's Back" i "The E Street Shuffle". I un altre moment climàtic va ser un "Tenth Avenue Freeze-Out" despatxat amb més força que mai –començant per tota una senyora introducció instrumental-. Entre totes tres, més enllà de refermar The E Street Band com una banda de soul amb totes les lletres, van posar encara més en evidència l'insuls disc de versions de l'any passat –del qual només va caure una protocolària lectura del "Nightshift" dels Commodores que francament es podia haver estalviat, imaginin-se vostès "War" o "Raise Your Hand" al seu lloc-.

I la sorpresa de la nit? Per un servidor, la inesperada però revitalitzadora lectura de "Human Touch". Una peça sovint qüestionada –fins i tot censurada- per bona part de la parròquia del Boss que, quines coses, manté el tipus molt millor que no pas obres més recents i molt menys qüestionades –penso en "Working on a Dream" (2009), en "High Hopes" (2014) i, sí, també en "Only the Strong Survive"-. Tampoc hi van faltar reclams de la mida de "No Surrender", "Prove It All Night", "Badlands", "Born in the USA", "Born to Run" o un "Glory Days" amb Primera Dama inclosa a l'escenari. Springsteen repetirà demà. Sense convidats de luxe que distreguin el focus d'atenció i, molt probablement, amb aquella petita empenta que li va faltar ahir.

Compromís i fidelitat

Iron Maiden, en una actuació recent - Foto Facebook Iron Maiden.

Amb dos anys de retard a causa d'aquesta pandèmia que de cop i volta sembla cosa d'un passat (molt) remot, debutaran Iron Maiden a l'Estadi Olímpic Lluís Companys de Barcelona. Ho faran demà a la nit, amb pràcticament tot el paper venut i presentant un àlbum, "Senjutsu" (2021), que bona part de la crítica ha saludat com el seu millor treball en dècades i que ha estat un èxit de vendes en nombrosos països, inclòs el nostre. Els britànics són una institució de la música contemporània i de la cultura pop, una condició que avui pràcticament ningú s'atreviria a discutir-los. I això que no fa pas tant encara eren sinònim de tot allò que sol molestar als seguidors de determinats cànons i tendències.

Els Maiden són uns clàssics del rock i un dels pilars mestres del heavy metal, aquell gènere musical –amb tots els estils que engloba o que se'n deriven- que un sector important de la pròpia crítica –i del públic que es fa dir entès- va menysprear durant dècades amb els mateixos arguments que avui fa servir –en sentit contrari- per (sobre)valorar tota la sèrie de corrents adscrits a les mal anomenades músiques urbanes. Artistes que primer ho van petar en pavellons d'extraradi i que després van conquerir les masses als centres de les ciutats. Molts dels prescriptors que rebutjaven tal vulgaritat quan tocava parlar de heavy, són els mateixos que avui s'inventen superlatius que freguen el ridícul a l'hora de perdre el nord davant dels cants de sirena de la novetat per la novetat.

Demà toquen els Maiden a Barcelona. Serà l'actuació més multitudinària que mai hagin ofert a casa nostra, i de ben segur entre les desenes de milers d'ànimes que s'hi concentraran no hi faltaran aquells que ja lluïen orgullosos les seves samarretes amb el rostre d'Eddie quan escoltar els britànics encara no molava. Quan era impensable que mitjans de la mida de The Guardian es rendissin davant d'un dels seus llançaments discogràfics. Quan ser heavy estava mal vist a ulls de tots aquells que demà aniran al concert a fer-se selfies. I saben què? Que el concert serà sobretot i abans de res per a ells. Per als que sempre hi han estat i hi seguiran estant si mai el vent torna a bufar en una altra direcció. Perquè el heavy, entre d'altres coses, va d'això. De compromís i de fidelitat a una manera d'entendre la música (el món). Per això bandes com Maiden porten més de quatre dècades dempeus mentre els seus detractors canvien de tendència com certs polítics de jaqueta.

I si Metallica tenien raó?

Metallica a l'època en què batallaven contra Napster.

Els més veterans de cada casa molt probablement recordin l'èpica croada que els components de Metallica van lliurar a principis del present segle contra Napster, pionera de les aplicacions d'intercanvi d'arxius digitals que a la llarga van acabar amb el model de negoci discogràfic tal i com se l'havia conegut fins aleshores. La cosa els va sortir bé a mitges als de San Francisco. D'una banda, van guanyar la batalla als jutjats i Napster va acabar essent assimilada per la pròpia indústria del disc i plegant-se a tots els seus dictats. De l'altra, l'opinió pública se'ls va posar ferotgement en contra i, un cop legalitzada l'aplicació de torn, no van trigar a sortir-ne d'altres que es disposaven a ocupar el seu lloc en la clandestinitat, evidenciant que el canvi de paradigma era simplement inevitable i que per cada front escapçat se n'obririen cinc de nous.

Penso en aquells fets mentre em trobo encara en ple procés de digestió de l'apoteòsic concert ofert pels nord-americans la setmana passada a l'Estadi Olímpic, i de la manera com es van acomiadar del públic barceloní. Recorrent de punta a punta aquell mastodòntic escenari durant gairebé deu minuts, tenint cura de saludar a cada racó del recinte, donant ocasionalment la mà a la gent de les primeres files i repartint a tort i a dret pues de guitarra i baquetes de bateria entre els seus incondicionals. Cuidant, mimant més ben dit, el respectable que havia desembutxacat quantitats que anaven de prop dels cent euros cap amunt per veure'ls i escoltar-los de prop. Refermant el seu compromís amb els milers d'ànimes que passen per caixa nit rere nit, perquè al capdavall viuen d'això i en són prou conscients com a jornalers que sempre han estat d'aquest miracle anomenat rock'n'roll.

Probablement hi haurà qui no ho pugui o vulgui entendre en uns temps en què les estrelles es fan i es desfan a les plataformes digitals i a les xarxes socials, però bandes com Metallica van començar literalment des de zero i van arribar fins on van arribar a base de picar pedra sense parar. A cop d'actuacions en entorns sovint poc agraïts, de gires en furgonetes i autobusos que a més d'un li haurien causat claustrofòbia, i fins i tot de perdre un dels seus a la carretera molt abans de poder-se permetre el luxe de volar en jets privats. I tot això va donar peu a uns vincles, uns lligams i sobretot una ètica de treball que no es pot comptabilitzar ni comparar de cap manera amb una carrera construïda a partir de likes i de visites acumulades en un perfil social.

Durant els dies de Napster, Metallica volien que els seus fans paguessin per la seva música (la seva feina) i no van parar fins a creure que s'havien sortit amb la seva. Una batalla que podia estar perduda de bon principi en termes de progrés però era perfectament lícita, més encara havent vist com els quatre components del grup corresponen l'entrega del seu públic després de concerts com el de diumenge passat. I un progrés els resultats del qual tot just comencem a contemplar ara mateix, amb aplicacions com Spotify oferint a tot fill de veí la possibilitat d'escoltar per la cara incomptables obres els autors de les quals, com més petits siguin, pitjor ho tindran per veure ni cinc de tot plegat. Un nou model que no perjudica precisament a gegants com els propis autors de "Master of Puppets" (1986), sinó a tots aquells artistes en fase emergent que es veuen literalment obligats a mendicar pel simple fet de formar part d'aquesta mateixa roda. Arribats a aquest punt, potser sí que Metallica tenien raó.

Apoteòsics Metallica

Metallica, en una actuació recent del WorldWired Tour.

METALLICA
(+Ghost + Bokassa)

Estadi Olímpic Lluís Companys, Barcelona

5 de maig de 2019

És possible que algun seguidor acèrrim encara no els hagi perdonat aquell tall de cabells que tanta controvèrsia va causar durant la dècada dels 90, però a dia d'avui Metallica bé poden presumir de ser una de les bandes més poderoses del planeta, pilar fonamental del rock en la seva concepció més pesant i robusta, i de tocar nit rere nit per a audiències tan massives i transversals com la que es va aplegar ahir a l'Estadi Olímpic. L'actuació més concorreguda que els californians han ofert mai a Barcelona -52.000 espectadors segons la promotora-, i la segona aturada a la capital catalana en poc més d'un any i amb motiu de la presentació d'un àlbum, "Hardwired... To Self Destruct" (2016), que ja es pot considerar per mèrits propis com el més rodó que ha signat el quartet de San Francisco durant l'últim quart de segle.

Tot un bany de multituds augmentat per l'entrega incondicional del respectable i per una posada en escena on no hi van faltar pirotècnia, làsers, llums, un escenari de dimensions bíbliques i unes pantalles gegants que alternaven imatges del concert a temps real amb retalls de vells videoclips i cites a la iconografia del grup. Van prendre posicions, com de costum, embolcallats amb l'èpica de "The Ecstasy of gold". Ennio Morricone donant la benvinguda mentre James Hetfield, Lars Ulrich, Kirk Hammett i Robert Trujillo es preparaven per sortir literalment a matar des del minut zero amb el hardcore a tota pastilla de "Hardwired". Contundent mossegada i declaració d'intencions que va deixar pas a "The Memory Remains", celebradíssima cita al que casualment havia estat un dels discos més vilipendiats de la història de Metallica, "Reload" (1997) -al final, el temps acaba posant les coses al seu lloc-.

Van tornar a enfilar revolucions amb l'electricitat desbocada de "Ride the Lightning", van tenyir l'estadi sencer de tonalitats infernals amb "The Thing that Should Not Be" i van introduir amb aires spaghetti western un "The Unforgiven" que va donar peu a la primera gran postal de la nit. Van defensar un sòlid present creatiu amb "Here Comes Revenge" i un "Moth Into Flame" que té tots els números per a ser acollit en condició de clàssic en futures convocatòries. Un pletòric Hetfield va saludar el respectable referint-s'hi com a Metallica Family abans de despatxar un "Sad but True" que va fer tremolar la muntanya de Montjuïc sencera. I aleshores, sorpresa, es van treure de la màniga un "Fade to Black" tan inesperat i ric en matisos que gairebé va valer per si sol l'import sencer de les 52.000 localitats despatxades. Si un moment va definir el concert d'ahir a la nit, molt probablement va ser aquest.


SENSE MARXA ENRERE
Llàstima de la tallada de rotllo que va venir a continuació. Els protocolaris solos de Hetfield i Trujillo, amenitzats per l'ocasió amb una cita a Peret -"El muerto vivo"- que va resultar tan simpàtica com innecessària, l'únic apunt menor d'una actuació altrament immaculada. Sigui com sigui, el passi va remuntar immediatament el vol al ritme aclaparador de "Frantic" i va desembocar en tot un espectacle pirotècnic durant la introducció de la sempre oportuna "One". A partir d'aquest punt ja no hi havia marxa enrere possible. "Master of Puppets" va acabar de posar tota la carn a la graella. "For Whom the Bell Tolls" va aplegar la banda sencera al bell mig de la rampa central, tocant l'un al costat de l'altre com si encara fossin aquell combo de garatge que es volia menjar el món des dels clubs més subterranis de la Costa Oest. I unes incontestables "Creeping Death" i "Seek & Destroy" van acabar de rematar la feina.

Van encetar la tanda de bisos amb una raresa, una d'aquelles llicències que es pot permetre una banda quan és capaç de transformar un estadi sencer en una olla a pressió durant dues hores i mitja llargues. Un "Lords of Summer" que va tornar a reivindicar el present creatiu del grup, pas previ a una meteòrica recta final on la solemnitat de "Nothing Else Matters" va contrastar amb la sempre sinistra eufòria d'"Enter Sandman". Una última descàrrega de pirotècnia apuntava que efectivament el concert s'havia acabat, la qual cosa no va impedir als quatre components del grup seguir recorrent l'escenari de punta a punta durant gairebé deu minuts, saludant el respectable i, en definitiva, fent gala d'aquella rígida ètica de treball i d'aquell inqüestionable compromís amb els seus que els han fet arribar fins aquí malgrat tots els alts i baixos.


ELS TELONERS
Hi ha ocasions en què una banda telonera pot esdevenir part mateixa del reclam del cartell d'un concert, i la d'ahir era una d'aquestes ocasions. Ni més ni menys que Ghost, ambaixadors suecs del rock dur en les seves formes més èpiques i obscures, es van encarregar d'escalfar l'ambient abans de l'arribada del plat principal. Una posada en escena teatral, tan sols afectada per la llum solar -un concert com aquest s'havia d'haver contemplat en la més absoluta foscor-, Tobias Forge guanyant-se el públic amb cada moviment i peces com "Dance Macabre" o "Square Hammer" confirmant-se com a himnes d'estadi en potència. Abans havien actuat els noruecs Bokassa, un combo que ha sabut arrodonir la fórmula monolítica de l'stoner rock amb una dosi extra d'urgència high energy amb accent inequívocament escandinau. Com sol passar en aquests casos, el seu discurs es va perdre en la immensitat del recinte. Però tant el seu repertori com la seva actitud van apuntar que de ben segur deuen guanyar (i molt) en les distàncies curtes.