Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mötley Crüe. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mötley Crüe. Mostrar tots els missatges

dimarts, 20 de desembre del 2022

Rick Anderson (1975-2022)

RICK ANDERSON

(1975-2022)

Un desvergonyit repàs als excessos dels nens de casa bona de Hollywood, un dels títols més deliciosament sleazy de la història del rock, i tota una perla que va posar algunes de les bases del punk. Parlem de "White Punks on Dope", la peça que tancava l'àlbum de debut homònim de The Tubes, publicat el 1975 –posteriorment la van versionar Nina Hagen i Mötley Crüe- i on també hi figuraven meravelles com "Mondo Bondage". Els de San Francisco eren una banda tan inclassificable com eclèctica, amb un repertori –i una imatge- a mig camí del glam, el rock progressiu i el protopunk –per situar-los d'alguna manera-. Una formació avançada al seu temps en plena dècada dels 70 i massiva als 80 gràcies a singles tan addictius com "She's a Beauty", de 1983. Ha mort Rick Anderson, baixista i membre fundador del grup, a l'edat de 75 anys.

dimarts, 1 de novembre del 2022

50 anys d'"Slayed?"


Si 1972 va ser l'any en què la revolució glam es va consolidar a l'avantguarda del rock britànic –amb tan sols un mes de diferència i a ple estiu, David Bowie va publicar "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars", i T.Rex "The Slider"-, també va ser l'exercici durant el qual Slade es van confirmar com una de les bandes capdavanteres i més populars d'aquella escena –li pesi a qui li pesi-. I ho van fer amb "Slayed?", un tercer àlbum que bevia, mai més ben dit, de les essències més fresques i etíliques del rock'n'roll. Una desena de pistes més properes als pubs de tota la vida que no pas a la sofisticació de Bowie i companyia, però en tot cas representatives del vessant més festiu del glam rock. Va sortir del forn avui fa 50 anys.

Amb la veu estrident de Noddy Holder en primer terme, Chas Chandler als controls i una secció instrumental urgent com ella sola, "Slayed?" alternava originals de la mida de "How D'You Ride", "Gudbuy T'Jane" o "Mama Weere All Crazee Now" –posteriorment interpretada per les Runaways i Quiet Riot, entre molts altres- amb versions de títols aliens com "Move Over" (Janis Joplin) o "Let the Good Times Roll" (Shirley and Lee). Bandes com Twisted Sister, Mötley Crüe, els Quireboys o els mateixos Quiet Riot van parar molt bé l'orella i en van prendre bona nota. Posteriors reedicions han ampliat el track list tot incloent-hi singles com "Cum On Feel the Noize", de febrer de 1973, la peça més recordada del grup –també versionada per Quiet Riot- juntament amb la nadala "Merry XMas Everybody", també de 1973.

dissabte, 20 de novembre del 2021

Mick Rock (1948-2021)

MICK ROCK

(1948-2021)

No era cap nom artístic, tot i que ho pogués semblar. I en aquest sentit, el cognom del llegendari fotògraf Mick Rock no podria haver estat més profètic i revelador. Pel seu objectiu hi van passar bona part dels noms capitals de la història del rock a partir de la dècada dels 70. Syd Barrett a la caràtula de "The Madcap Laughs" (1970), Lou Reed a la de "Transformer" (1972), Iggy Pop a la de "Raw Power" (1973) amb els Stooges, David Bowie a la de "Pin Ups" (1973), els components de Queen a la de "Queen II" (1974), Ramones a la d'"End of the Century" (1980) o Joan Jett a la d'"I Love Rock'n Roll" (1981).

Sessions i concerts dels Sex Pistols, T.Rex, Blondie, Mötley Crüe, Thin Lizzy o Roxy Music, entre molts d'altres. I una de les meves imatges preferides del seu catàleg, aquella icònica fotografia on sortien junts, inseparables i (aparentment) immortals uns joves Bowie, Pop i Reed. Mick Rock veia la música a més d'escoltar-la. I va ser a través de la seva mirada com molts vam arribar també a integrar-la al nostre imaginari visual. Ens ha deixat a l'edat de 72 anys. Un dia trist per a la música i la fotografia. Se n'ha anat un dels grans referents del seu ofici, també un dels testimonis d'excepció de la crònica pop de les passades cinc dècades.

divendres, 24 de maig del 2019

Mötley Crüe, "The Dirt" i aquelles escenes que mai més tornaran

Mötley Crüe.
Vaig tenir una vegada el gust d'entrevistar un músic que havia estat subjecte actiu de l'escena sleaze de Los Angeles durant la dècada dels 80 i, com a tal, havia viscut de primera mà l'era daurada de bandes com Mötley Crüe o Guns N'Roses o L.A. Guns. Quan vaig tenir jo ocasió de parlar amb ell, tot allò ja quedava molt lluny. Corrien els primers anys del segle XXI, bona part d'aquelles bandes es trobaven desaparegudes o presoneres de les seves pròpies derives, i al preguntar-li al músic en qüestió si creia que una escena com aquella podria tornar a tenir lloc a la City of Angels o en qualsevol altre lloc, em va oferir una resposta que mai oblidaré.

Em va recordar que durant la dècada dels 80 no existia internet, o com a mínim no s'havia implantat en l'àmbit domèstic, i que en conseqüència la gent feia vida social als carrers i als clubs en lloc de quedar-se a casa xatejant -la conversa va tenir lloc abans de l'adveniment de les xarxes socials i les plataformes d'streaming-. I va lamentar que amb les opcions d'oci que la xarxa oferia al personal sense necessitat de sortir de casa, era impossible que tornés a donar-se un fenomen com aquell, centrat de bon principi en una comunitat que s'havia fet seus tota una sèrie d'espais per pura necessitat. Que anys després hi hagi productores dedicades a enregistrar actuacions musicals exclusivament per al mercat de l'streaming, no fa sinó refermar aquell raonament.

Explico tot això perquè dies enrere vaig visionar en companyia d'uns amics "The Dirt" (2019), aquest flamant biopic de Mötley Crüe que Jeff Tremaine ha realitzat a partir de l'autobiografia homònima de la banda californiana. El vam veure a casa -es troba exclusivament al catàleg de Netflix i ara per ara no es pot trobar a la gran pantalla, que és on realment es podria arribar a gaudir de debò un producte d'aquestes característiques-, tota una paradoxa tenint en compte que allò que visionàvem era precisament la història d'una banda que feia sortir la gent de casa per anar a passar-s'ho bé en el si d'una comunitat i acabar donant lloc a tota una escena. I no vaig poder evitar aleshores pensar en aquella entrevista de tants anys enrere amb aquell músic, i en el que ell mateix podria pensar de tot plegat si arriba a veure la pel·lícula en qüestió.

Sigui com sigui, m'ho vaig passar bé repassant ni que fos de passada la història de Mötley Crüe -escenes com la de la trobada amb Ozzy Osbourne són impagables-. La banda sonora és d'impacte -si exceptuem els quatre temes que la formació ha gravat expressament per a l'ocasió, que no aporten absolutament res al film ni a la discografia del propi grup-. La primera part ens recorda que hi va haver un temps en què les estrelles es feien a cop de carretera i escenari -i sí, això inclou tot allò que vostès es puguin, o no, imaginar-, i no pas a partir de likes i comparticions. La segona part, en canvi, degenera en el to melodramàtic propi de tot producte de masses. I la tercera part -tot allò que ha passat en el si de la banda des de la reunió de la formació original, que no és poc- directament no existeix perquè als productors no els deu haver interessat. Potser, al capdavall, la biografia d'aquesta gent donaria per una sèrie sencera.

divendres, 26 d’abril del 2019

Guitarra, baix i bateria - Programa 212

The Llamps, psicodèlia amb accent de Perpinyà.
Ja poden escoltar l'última edició de Guitarra, baix i bateria a Ràdio Silenci amb Ricky Gil, Laura Peña i un servidor. Aquest mes ens acompanyen All Them Witches, Mötley Crüe, The Llamps, Magnolia, Suede, Solé i Victor Tsoy. M'atreviria a dir que mai abans ens havia sortit un programa tan eclèctic. Disponible en podcast.