Madonna i Michael Jackson a la porta

Hi ha elements que acaben formant part de la nit i de la seva mitologia. Aquestes són les portes dels lavabos del local del carrer de Quevedo de Granollers que, fa poc més de 20 anys, va obrir amb el nom de Piano Blau. Des d'aleshores ha acollit diversos negocis vinculats amb els àmbits de la cultura i l'oci nocturn. Aquest 2025 ha renascut com a Radikal Music Club, la nova (i necessària) sala de concerts de la ciutat. Madonna i Michael Jackson es mantenen ferms a les portes dels serveis. Qui sap la quantitat d'històries que arribarien a explicar, si poguessin parlar.

Superlatiu repàs a quatre dècades d'iconografia pop

MADONNA
Palau Sant Jordi, Barcelona

1 de novembre de 2023

Podríem discutir si el que Madonna va fer la nit passada al Palau Sant Jordi va ser estrictament un concert o una altra cosa –no és cap crítica en negatiu, simplement un matís-. Salvant excepcions molt puntuals, no hi havia músics a l'escenari, ni tan sols el disc jockey que deixava anar les bases enllaunades sobre les quals cantava la Ciccone amb el suport més o menys oportú de diversos MC's. El pes de l'actuació va recaure per tant, a banda de la pròpia artista, en el grup de ballarins que li cobria les espatlles. També en una escenografia superlativa en tots els aspectes, digna de la màxima portaveu encara en actiu de la generació que ara fa cosa de quatre dècades va fer de la imatge una de les eines fonamentals a l'hora de vendre la pròpia música.

Aterrava Madonna el Palau Sant Jordi –on repetirà aquesta nit- en el marc d'una campanya, The Celebration Tour, que justament commemora els seus 40 anys de carrera. Sí, la diva irreverent que sempre s'havia caracteritzat per mirar endavant i no fer cap pas enrere, venia a celebrar gestes pretèrites amb una selecció de grans èxits passats per filtres com el de l'electrònica de ball més contemporània o el d'allò que ara s'anomenen músiques urbanes. Amb 65 anys i una trajectòria que encara val per les de totes les seves deixebles, s'ho pot ben permetre. I sí, podem discutir si allò d'ahir va ser un concert o un espectacle multidisciplinari dels bons, però del que no hi ha cap dubte és del valor i la vigència del llegat de la nord-americana.

L'arc conceptual de The Celebration Tour és un recorregut més o menys cronològic per la carrera de Madonna, des dels seus inicis a l'òrbita post-punk novaiorquesa –no hi falten cites al CBGB i al Danceteria- fins a la seva condició de reina del pop global i matriarca de tota una manera d'entendre no només el fet musical, sinó també allò que els anglosaxons anomenen show business. Tot plegat, sobre un escenari format per diverses passarel·les que envolten un nucli central de tres pisos amb forma de pastís –sí, una picada d'ullet a l'aparició de la cantant en una gala d'MTV el 1984-. Amb coreografies d'impacte, efectistes jocs de llums, projeccions en pantalles mòbils i fins i tot una gàbia dins de la qual la cantant va sobrevolar part del pavelló en dues ocasions.

El repertori també cobreix totes les etapes vitals i artístiques de la Ciccone, si bé no ho fa de forma cronològica. Va començar ahir amb "Nothing Really Matters", un cant a la maternitat d'aquell exercici de maduresa que va esdevenir al seu dia "Ray of Light" (1998), abans de fer un salt enrere i posar el respectable a ballar al ritme d'"Everybody" i "Into the the Groove", plats forts d'un primer acte que va culminar amb els ressons hedonistes de l'eterna "Holiday". Tot un contrast amb el to solemne d'un "Live to Tell" que va dedicar a les víctimes de la SIDA –amb Madonna sobrevolant el recinte entre projeccions de víctimes d'aquesta enfermetat com Freddie Mercury- i un climàtic "Like a Prayer" que va fondre iconografia cristiana amb imatgeria fetitxista.

Amb els explícits ressons sexuals d'"Erotica" va acabar d'arribar una provocació que es mantindria en pistes com "Justify My Love" o una explosiva "Hung Up". Durant la segona meitat del concert va alternar els passatges ballables d'una sofisticada "Vogue" i una frenètica "Die Another Day", amb una lectura acústica –guitarra en mà- d'"I Will Survive" (Gloria Gaynor) i l'èxtasi balearic de "La Isla Bonita" –amb cita a "Don't Cry for Me Argentina"-. I les sempre oportunes "Ray of Light" i "Rain" van obrir la porta al gran final. Un mashup de "Like a Virgin" amb el "Billie Jean" de Michael Jackson deixant pas a l'esclat de "Bitch I'm Madonna" i "Celebration". Quan es van encendre els llums, ja gairebé ningú es recordava de l'hora i 20 minuts de retard amb què havia començat l'actuació. Un detall que no és menor, i que bé hauria merescut alguna mena d'explicació per molt que sigui la tònica habitual als concerts de la Ciccone.

Ricky Gil - "Qui toca aquesta nit?" (2023)

M'ho estic passant molt bé aquests dies amb la lectura de "Qui toca aquesta nit?" (2023, Rosa dels Vents / Penguin Random House), el tercer llibre de Ricky Gil. Repàs a una seixantena llarga de concerts que el cantant de Brighton 64 ha presenciat al llarg de la seva vida, la majoria com a espectador, alguns des de l'escenari. La selecció és tan eclèctica com el gust de l'autor, i va de Lluís Llach a The Sadies passant per Sisa, Ramones, Bob Dylan, els Rolling Stones, Grateful Dead, The Who, Willie Nelson, Michael Jackson, els Strokes o Joana Serrat. En alguns d'aquests concerts hi he pogut assistir jo mateix –m'ha fet gràcia que en un moment donat es citi un esdeveniment del qual vaig ser promotor: Lach a l'Anònims de Granollers el març de 2013-, a la majoria ja m'agradaria haver-hi estat. Tota una vida (o gairebé), explicada a través de la passió per la música en directe.

Ricky Gil presentarà "Qui toca aquesta nit?" el 29 de setembre a les 19h a la Llibreria Strogoff de la Garriga. A l'acte de presentació hi participarà un servidor.

Lisa Marie Presley (1968-2023)

LISA MARIE PRESLEY
(1968-2023)

La mateixa setmana en què hem pogut celebrar el 88è aniversari aniversari d'Elvis Presley i el cinquantenari de la seva icònica actuació a Hawaii tal dia com avui de 1973, hem de lamentar la mort de la seva única filla a l'edat de 54 anys. La gran majoria recordarà a Lisa Marie Presley justament per això, per haver estat la filla del Rei –la crònica rosa repassarà a més els seus matrimonis amb Michael Jackson, Nicolas Cage i Michael Lockwood-. Però el cert és que també va fer música. I si bé la seva obra no es pot equiparar de cap de les maneres amb el seu llegat familiar, seria injust obviar-la.

Personalment no puc dir que hagi seguit de prop la seva carrera musical, perquè no ho he fet, però sí que em sembla destacable el seu últim àlbum, el llunyà "Storm & Grace" (2012). Un exercici d'Americana amb accent nocturn on es feia acompanyar per pesos pesants com T-Bone Burnett, Ed Harcourt o Mike Compton, l'empremta dels quals era ben present en pistes com "Over Me", "You Ain't Seen Nothin' Yet", "Storm of Nails" o "Weary" –composta per Richard Hawley-, que deixaven enrere l'ombra paterna i obrien la porta a nous horitzons –que aquests no acabessin d'arribar mai, és un altre tema-.

Un retrat de Michael Jackson

El rei del pop saludant els clients de la pizzeria. Platja d'Aro, setembre de 2022.

Seguint amb la temàtica de la peça anterior, poques imatges evoquen tan bé el que queda de l'era daurada de les discoteques com aquest retrat a escala real de Michael Jackson, que el mateix rei del pop va signar el 1988 a París –gira de "Bad" (1987), ni més ni menys- amb dedicatòria inclosa a l'antiga discoteca Paladium de Platja d'Aro –l'original, no la que es va instal·lar anys després a la piràmide de l'antic Kamel- i que avui decora una petita pizzeria del centre de la ciutat.

El local el porta un matrimoni italià molt simpàtic, que pot arribar a amenitzar l'hora de dinar amb seleccions musicals a ritme de rockabilly, Northern Soul i ska anglès dels 80, i que no té cap inconvenient en deixar que tothom qui ho desitgi es faci fotografies amb el cartell en qüestió o fins i tot el toqui amb les seves pròpies mans. Aquesta és la part positiva de tot plegat. Que un tresor com aquest no hagi acabat darrere la impenetrable vitrina d'un museu o d'una franquícia com la que molts de vostès poden tenir en ment, sinó a l'abast de qui passa pel carrer.

R.I.P. John Barnes

John Barnes

Ha mort el productor, arranjador i multiinstrumentista John Barnes. El piano inicial d'"I Will Survive", l'himne discotequer de Gloria Gaynor. Els arranjaments del monumental "Bad" (1987), pilar de la discografia de Michael Jackson i del pop de la dècada dels 80 –amb Jackson hi va seguir treballant fins al final dels seus dies-. Tasques a l'estudi amb noms destacats de l'escuderia Motown com els Temptations, Diana Ross o Marvin Gaye. Un d'aquells secundaris que havien viscut de primera mà la història de la música del nostre temps.

Deu anys sense Michael Jackson

Michael Jackson (1958-2009) - Foto Mike Segar / Reuters.

Signe d'aquests temps que ens ha tocat viure, es commemora el desè aniversari de la mort de Michael Jackson en plena ona expansiva de la polèmica generada per un documental aparentment rodat amb l'ànim de posar el dit a la llaga, producte ideal per a encendre els ànims de l'anomenada opinió pública quan el soroll i la immediatesa semblen haver desplaçat la reflexió i el rigor del centre de qualsevol debat. Ja ho saben, una sèrie de testimonis que van dir una cosa sota jurament davant d'un jutge -el mateix que va absoldre Jackson de tots els càrrecs que se li imputaven-, però en diuen una altra davant les càmeres en un moment en què les seves respectives economies semblen viure moments complicats -i en què el principal interessat ja no es pot defensar-.

Vivim temps de blanc i negre, de bons i dolents, d'estar amb els uns o amb els altres. De posar la correcció política per sobre de principis tan bàsics com la presumpció d'innocència. De caure en qualsevol provocació i voler-se alguns desfer d'un dia per l'altre de tot allò que havien acumulat al llarg de vides senceres només perquè uns realitzadors amb pocs escrúpols han decidit afirmar, sense cap prova sòlida que sostingui la seva tesi, que el seu ídol era el dimoni personificat. I precisament per això, perquè com va dir aquell un cop feta la calúmnia sempre n'acaba quedant alguna cosa, avui estem parlant més d'unes acusacions infundades que no pas del llegat inqüestionable d'un dels entertainers més grans del segle XX.

Més enllà de les xifres astronòmiques en què solien traduir-se els seus llançaments discogràfics i moviments escènics, Jackson va ser un dels grans perquè va donar forma -sempre envoltat del personal adequat, i aquí hi entraven figures com Quincy Jones- a algunes de les obres més celebrades i recordades del seu temps, i va esdevenir probablement l'últim gran ídol de masses de la música pop, abans que aquesta fragmentés el seu mercat en múltiples nínxols. També va ser una de les últimes grans estrelles que va produir la factoria Motown, debutant amb els Jackson 5 i apadrinat per la mateixa Diana Ross, una de les veus que han sortit en defensa seva durant aquests últims mesos. Se'n va anar havent guanyat moralment a tots aquells que l'havien volgut enfonsar, i a punt de tornar als escenaris per la porta gran amb el que podria haver estat el seu espectacle definitiu.

Eren altres temps

Jarvis Cocker boicotejant l'actuació de Michael Jackson als Brit Awards de 1996.

El temps passa volant. No hi vaig caure al seu moment, però resulta que setmanes enrere es commemorava el vintè aniversari d'un dels moments més definitius de la història dels Brit Awards. Aquell en què Jarvis Cocker, aleshores líder de Pulp, envaïa l'escenari durant l'actuació d'un Michael Jackson que ni tan sols s'immutava davant d'aquell intent de sabotatge. L'escena, sens dubte la més recordada d'una gala on Oasis van esdevenir els grans triomfadors, tenia lloc pocs mesos després que la banda de Sheffield lliurés una de les obres capitals no tan sols de la seva discografia sinó de la dècada aleshores en curs, un "Different Class" (1995) que havia patit la mala sort de coincidir en el temps amb "(What's the Story) Morning Glory" (1995). Sigui com sigui, eren altres temps i la música alternativa tenia associats uns valors i una manera de fer.

Dies enrere vaig visionar aquella escena a Youtube. I una cosa va portar a l'altra: després d'entretenir-me amb els videoclips de rigor ("Common People", "Babies", "Disco 2000"...), vaig arribar a una de les multitudinàries actuacions que els propis Pulp havien realitzat durant la gira de reunió d'ara fa cinc anys. El fet de veure els britànics fent-se un bany de masses i recreant fites passades en un escenari de dimensions descomunals, em va fer venir al cap el seu pas pel Primavera Sound 2011. I de passada em va recordar els motius pels quals vaig abandonar aquell concert abans d'hora: massa gent, massa instagramers, massa parafernàlia i, en definitiva, massa de tot per al meu gust. Va ser arribat aquest punt quan em vaig preguntar què li hauria semblat tot allò al Jarvis Cocker irreverent de 1996. I francament, alguna cosa em fa pensar que no li hauria agradat gaire.

This Is It

Michael Jackson, en un fotograma de "This Is It".

No havia tingut encara ocasió de visionar "This Is It" (2009), la pel·lícula amb què Kenny Ortega va documentar els darrers assajos de Michael Jackson. Ahir al vespre hi vaig posar remei, aprofitant que La 2 de RTVE tenia el bon gust de programar-la dins d'un horari raonable, i la veritat és que em va impactar. Malgrat les ulleres de sol que cobrien el rostre de Jackson durant bona part del metratge, es podia apreciar perfectament com s'havia anat apagant aquella espurna tan pròpia de la seva mirada. La muntanya russa vital a què s'havia sotmès el Rei del Pop durant la dècada anterior -greus acusacions que s'acabarien demostrant falses i un vergonyós judici mediàtic acompanyat del corresponent linxament públic- li havia passat factura. La innocència que sempre l'havia caracteritzat s'havia evaporat per força. I malgrat trobar-se en forma i a punt d'afrontar un retorn escènic de proporcions èpiques -cinquanta nits a l'O2 Arena de Londres, de seguida s'ha dit-, aquell rostre fràgil deixava intuir una vulnerabilitat impensable en altres temps.

Als cinquanta anys, Michael Jackson havia tornat a esdevenir diví però ja no era immortal. La seva figura i la seva persona es debatien entre l'artista que tornava a tenir el planeta sencer als seus peus, i aquell nen per a qui créixer havia significat adonar-se que no encaixava en aquest món que no li era precisament fet a mida. Però per sort i per damunt de tot, Jacko comptava encara amb el més gran dels aliats: el seu art. La música que mai el va abandonar i a la qual ell es va lliurar gairebé fins a l'últim sospir. En aquest sentit, em va semblar especialment emotiu el moment en què l'estrella preparava la introducció d'un dels temes del repertori amb el seu director musical. Jackson, amb un posat i una actitud totalment distesos, arribava a esbossar un d'aquells somriures on l'home eclipsa la llegenda. Un somriure de complicitat, però sobretot de sinceritat. I també de felicitat, la que el Rei del Pop encara era capaç d'assolir a través de la música.

La interacció amb el director musical era només un dels molts instants clau d'un procés creatiu, el conjunt dels assajos, que funcionava amb tota la precisió d'un enorme engranatge industrial. Músics, escenògrafs, coreògrafs, ballarins, tècnics, estilistes i tot un exèrcit de professionals anant a una. Portant fins a les darreres conseqüències aquell concepte d'espectacle que Jacko havia après al seu bressol professional -una Motown que de bon principi s'havia inspirat en les cadenes de muntatge i les estructures dels seus veïns automobilístics a la Motor City-. Donant forma a un dels espectacles més grans que s'ha arribat a perdre la humanitat. El que es va frustrar el 25 de juny de 2009 amb la mort del propi Jackson. El que ell mateix va estar gestant fins que el seu cos va dir prou. El que hauria tornat a refermar Michael Jackson com allò que els seus detractors mai han volgut ni sabut veure: un dels entertainers més grans que mai ha donat la cultura pop. Ni més ni menys.