S'ha parlat molt de la nova línia artística adoptada per Primavera Sound durant la seva passada edició, però no s'ha mencionat la que probablement fos la gran absència del cartell d'enguany. Uns Vampire Weekend que trencaven el maig passat sis anys de silenci discogràfic amb un àlbum, "Father of the Bride" (2019), a priori més dispers que els seus predecessors però també més arriscat i en conseqüència imprevisible.
Sembla que fos ahir quan el Primavera anunciava per televisió la seva edició 2008 amb un espot que tenia com a música de fons "A-Punk", aquell simpàtic single amb què els novaiorquesos es presentaven al món com a flamants portaveus de la generació post-Strokes. Des d'aleshores ha plogut molt. I si en ple 2019 Primavera Sound ha enterrat definitivament l'etiqueta de festival indie que algú li va arribar a atribuir amb més o menys encert, Ezra Koening i companyia també semblen haver estudiat de forma més o menys detallada ritmes urbans com els que enguany han guanyat protagonisme al Parc del Fòrum.
Que ningú s'emporti les mans al cap. "Father of the Bride" segueix essent un àlbum de pop en la línia de Vampire Weekend, si bé ja no queda ni rastre d'aquells motius africans que van ser la marca de la casa durant els dos primers àlbums del grup. Tampoc és la continuació natural d'aquells aires barrocs i sofisticats que traçava "Modern Vampires of the City" (2013), sinó més aviat el resultat d'aquests sis anys en què Koening ha mantingut el grup aparcat per a dedicar-se a altres coses -col·laborar amb Beyoncé, per exemple- i Rostam Batmanglij ha deixat la banda. La resta l'explica la presència de col·laboradors externs com Danielle Haim (Haim) o Steve Lacy -sí, la connexió urbana-.
Arribats a aquest punt, assenyalar "Father of the Bride" com l'àlbum més dispers de la trajectòria de Vampire Weekend resulta tan oportú com matisar que no és un mal disc. Que malgrat trobar-se mancat de la cohesió dels seus predecessors -i de peces amb el ganxo d'"Step" o la pròpia "A-Punk"-, conté pistes tan reivindicables com el pop assolellat de "This Life" -sens dubte l'apreciaran els seguidors més veterans del grup- o els aires soul d'"Unbearably White" -que no hauria desentonat a "Modern Vampires..."-. Un àlbum de retorn que en certa manera apunta a una nova transició encara en procés.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada