 |
| Un dels grans compositors nord-americans de la seva generació. |
La trajectòria vital i artística de Ryan Bingham és digna de ser portada al cinema. No pas per l'impuls que el setè art li va arribar a oferir en un moment donat, tampoc per l'Oscar que li va valer "The Weary Kind", peça central de la banda sonora de l'aclamada "Crazy Heart" (2009), ni tan sols per la seva aparició a la pel·lícula en qüestió al costat de tot un Jeff Bridges. Si la història d'aquest referent de pes del country contemporani mereix ser portada a la gran pantalla, és perquè alguns dels seus capítols no desentonarien en un guió -o en una novel·la, si algú ho prefereix- del mateix Nic Pizzolatto.
Sí, Bingham va guanyar un Oscar. I un Grammy. I un Globus d'Or. I la totpoderosa Americana Music Association el va nomenar Artista de l'Any 2010. Però res de tot això tindria el més mínim sentit de no ser per una discografia que va marcar terreny ja de bon principi i que tot just ara comença a enfilar la seva segona dècada tot oferint els seus fruits més sucosos. Perquè, guardons al marge, si d'un reclam pot presumir el nostre home a aquestes alçades és d'haver lliurat durant l'últim lustre dos plàstics tan rodons com "Fear and Saturday Night" (2015) o el flamant "American Love Song" (2019).
Però anem per pams. Si Bingham és capaç d'explicar amb les seves cançons tot allò que passa a les carreteres secundàries del somni nord-americà, és perquè ell mateix les ha estat transitant durant gairebé quatre dècades. Nascut ara fa 38 anys a Hobbs, Nou Mèxic, va passar els seus anys formatius a Texas, on va créixer a cavall dels pous de petroli i de les pistes de rodeo. No va ser fins que es va instal·lar a Califòrnia l'any 2007, ja amb la música com a perspectiva vital, que va arribar a viure més de dos anys seguits en un mateix lloc.
I va ser precisament aquell 2007 quan va debutar amb "Mescalito", tota una carta de presentació produïda per Marc Ford (The Black Crowes) que abordava la tradició nord-americana amb aires renovadors. El van seguir els notables "Roadhouse Sun" (2009) i "Junky Star" (2010), i aleshores van arribar "Crazy Heart", l'Oscar de torn i una eufòria que va haver de compaginar amb un dels episodis més dolorosos de la seva vida, la mort dels seus pares en tràgiques circumstàncies. Adversitats que va afrontar amb l'arma més poderosa de què ha arribat a disposar, la seva pròpia música.
"Sempre he hagut de lluitar amb la meva identitat, amb qui era i d'on venia", assegura el propi Bingham en un dels textos promocionals d'"American Love Song". "Sempre he portat posat el barret de cowboy, però al mateix temps he sabut adaptar-me a tota mena d'ambients. La meva identitat va acabar esdevenint la suma de diferents barrets, diferents botes i diferents pantalons. Un es va adaptant a totes les circumstàncies com a símptoma de seguretat. Amb el temps, he aconseguit enterrar totes les meves inseguretats".
És d'aquest conflicte constant d'on han sortit bona part de les cançons d'aquest nou disc. Si "Blue" li ha servit per passar pàgina de la mort dels seus pares, a "Wolves" aborda sense complexos la problemàtica del bullying a les escoles i "America" és una reflexió sobre l'estat de les coses al seu país. Produeix ni més ni menys que Charlie Sexton, i el resultat global és un plàstic que referma una vegada més Bingham com un dels grans compositors nord-americans de la seva generació. El presentarà aquest diumenge, 9 de juny, a la sala La Nau.
Més informació i entrades:
Ryan Bingham / Spotify / Eventbrite
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada