 |
| NENEH CHERRY. Misticisme i celebració. |
Parc del Fòrum, Barcelona
1 de juny de 2019
La d'aquest 2019 ha estat l'edició de Rosalía, del reggaeton i d'un salt endavant en tots els sentits per part de Primavera Sound, que deixa definitivament enrere l'obsoleta etiqueta de festival indie i es referma com un dels macroesdeveniments musicals més eclèctics i transversals del planeta. I ho fa sense renunciar a una lletra petita que s'ha concentrat enguany en escenaris secundaris però en absolut prescindibles com Pitchfork, Adidas Originals o Your Heineken Stage. La qual cosa ha fet d'aquella àrea del parc del Fòrum situada just a sota de la pèrgola fotovoltaica una mena de festival dins del mateix festival. Un entorn més recollit i el refugi ideal per tots aquells melòmans de base que no acaben de trobar el seu lloc entre les mastodòntiques dimensions de l'esplanada principal.
La nit passada, per exemple, tota una banda de culte del rock psicodèlic com és The Bevis Frond es disposava a desplegar el seu arsenal lisèrgic a pocs metres d'on Neneh Cherry tot just acabava de conjugar misticisme, sensualitat i celebració. Si aquesta última havia adreçat els grans desafiaments del món contemporani tot posant en valor el seu cançoner més recent -"Broken Politics" (2018)- i apel·lant sempre a conceptes com la llum o l'esperança, Nick Saloman i companyia van despatxar des del minut zero tota una descàrrega d'electricitat i ritmes de garatge que els va situar de ple en aquella hipotètica cruïlla on conflueixen Dinosaur Jr i Neil Young amb Crazy Horse.
És clar que, si parlem de rock amb totes les seves lletres i conseqüències, una de les grans sorpreses de la jornada d'ahir va ser l'actuació de Frank Carter & The Rattlesnakes. L'exvocalista de Gallows no tan sols va presumir d'un directe a prova de bombes i d'una actitud de les que no admeten cap mena de dubte, sinó també d'un ferm compromís amb causes com el feminisme o la lluita del col·lectiu LGTB. Si les primeres cançons les va interpretar havent saltat de l'escenari per a interactuar sense barreres ni reserves amb les primeres files, a mig concert va convidar el públic femení a practicar el crowd surfing en el que va definir com un entorn segur. Enèrgic, visceral i reforçat per una banda de les que remouen fonaments, Carter va despatxar pràcticament la totalitat del flamant "End of Suffering" (2019) i va prometre que tornarà a Barcelona el mes de novembre.
Menys afortunats van resultar els nord-americans Drab Majesty, que van afrontar el desafiament de compartir franja horària amb Rosalía amb un pop sintètic perfectament executat però sovint mancat de personalitat -bona part del repertori va recordar a The Cure d'una forma exagerada-. I tampoc semblaven tenir el dia uns Primal Scream que prometien oferir un dels grans shows de la nit però van semblar rendir a mig gas -i afectats, diguem-ho tot, per unes condicions sonores que no eren les més òptimes-. Els de Bobby Gillespie van posar tota la carn a la graella de bon començament, van citar tan sols de passada el qüestionable "Chaosmosis" (2016) i es van acomiadar amb una recta final que podria haver estat d'impacte -"Swastika Eyes", "Loaded", "Country Girl" i "Rocks", ni més ni menys-, però no es van acostar ni de bon tros a les cotes exhibides en anteriors convocatòries primaverals. Potser arribaran més inspirats el mes vinent al Doctor Music Festival de Montmeló?
És clar que, si parlem de rock amb totes les seves lletres i conseqüències, una de les grans sorpreses de la jornada d'ahir va ser l'actuació de Frank Carter & The Rattlesnakes. L'exvocalista de Gallows no tan sols va presumir d'un directe a prova de bombes i d'una actitud de les que no admeten cap mena de dubte, sinó també d'un ferm compromís amb causes com el feminisme o la lluita del col·lectiu LGTB. Si les primeres cançons les va interpretar havent saltat de l'escenari per a interactuar sense barreres ni reserves amb les primeres files, a mig concert va convidar el públic femení a practicar el crowd surfing en el que va definir com un entorn segur. Enèrgic, visceral i reforçat per una banda de les que remouen fonaments, Carter va despatxar pràcticament la totalitat del flamant "End of Suffering" (2019) i va prometre que tornarà a Barcelona el mes de novembre.
Menys afortunats van resultar els nord-americans Drab Majesty, que van afrontar el desafiament de compartir franja horària amb Rosalía amb un pop sintètic perfectament executat però sovint mancat de personalitat -bona part del repertori va recordar a The Cure d'una forma exagerada-. I tampoc semblaven tenir el dia uns Primal Scream que prometien oferir un dels grans shows de la nit però van semblar rendir a mig gas -i afectats, diguem-ho tot, per unes condicions sonores que no eren les més òptimes-. Els de Bobby Gillespie van posar tota la carn a la graella de bon començament, van citar tan sols de passada el qüestionable "Chaosmosis" (2016) i es van acomiadar amb una recta final que podria haver estat d'impacte -"Swastika Eyes", "Loaded", "Country Girl" i "Rocks", ni més ni menys-, però no es van acostar ni de bon tros a les cotes exhibides en anteriors convocatòries primaverals. Potser arribaran més inspirats el mes vinent al Doctor Music Festival de Montmeló?
 |
| FRANK CARTER & THE RATTLESNAKES. Rock amb compromís. |
 |
| THE BEVIS FROND. Electricitat i ritmes de garatge. |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada