Primavera Sound 2019 (2)

SUEDE. Un dels grans moments d'aquest Primavera.

PRIMAVERA SOUND 2019

Parc del Fòrum, Barcelona

31 de maig de 2019

Escric aquestes línies sense saber encara què va ser del concert de Miley Cyrus en un dels escenaris principals del Primavera Sound, però amb la certesa gairebé absoluta d'haver presenciat una de les grans actuacions d'aquesta edició del festival. La que Suede van oferir en un entorn més recollit al mateix temps que la nord-americana esdevenia reclam prioritari de bona part de les masses que omplien el Fòrum. Un repàs a bona part del seu catàleg amb dues cites al flamant "The Blue Hour" (2018), tota la maquinària a ple rendiment des del minut zero i Brett Anderson refermant-se més que mai com una bèstia escènica sense rival. Emotiu i sepulcral va ser el silenci que es va fer a la pista mentre el vocalista interpretava en solitari una fràgil "The Wild Ones" després d'haver servit amb tots els honors cartutxos del calibre de "Trash" o "Animal Nitrate".

Prèviament, Sons Of Kemet havien debutat als escenaris barcelonins amb un format tan poc habitual com efectiu a l'hora de reivindicar les arrels més ancestrals del jazz. Quatre bateries, un trombó i el saxo de Shabaka Hutchings que literalment feia saltar espurnes. S'ha dit dels londinencs que són la resposta britànica a la nova generació de jazzmen nord-americans que encapçala Kamasi Washington. I ahir ho van refermar no tan sols amb una aproximació renovadora i oberta de mires al gènere de torn, sinó sobretot amb una visió compromesa del seu ofici. "Si us ha agradat aquest concert, ensenyeu humanitat als vostres fills", va proclamar Hutchings durant la recta final d'una actuació on van recordar al respectable que cap ésser humà pot ser il·legal.

En altres coordenades, la nord-americana Liz Phair trencava una llarga absència dels escenaris europeus amb un set on va desplegar amb ofici, solvència i molta convicció la vessant més elèctrica i robusta del seu repertori. Mirada sense nostàlgia a l'era daurada d'allò que es va anomenar rock alternatiu alhora que uns altres veterans, Jawbreaker, es reivindicaven com el pont mai traçat entre el punk més genuïnament californià i les formes més urgents de l'emocore. És clar que si parlem de punk cal fer una menció especial a Amyl and The Sniffers. Els sharpies australians van destil·lar sexe, suor i perill amb una actuació llampec de les que no fan presoners. Un repertori urgent, despatxat sense concessions ni miraments. I una frontwoman, Amy Louise Taylor, que és dinamita en estat pur. Rock'n'roll, ni més ni menys.

AMYL AND THE SNIFFERS. Estètica sharpie i punk rock a tota castanya. 

SONS OF KEMET. El nou jazz britànic.

LIZ PHAIR. Retorn als escenaris europeus.