dilluns, 13 de setembre de 2021

Michael Chapman (1941-2021)

MICHAEL CHAPMAN

(1941-2021)

Hi ha una mena d'urgència en la forma com Michael Chapman enfila "You Just Drive", una de les peces d'aquella obra magna de maduresa que era i segueix essent "50" (2017), fruit de la unió del britànic amb un alumne tan avantatjat com és el nord-americà Steve Gunn. No és urgència com aquest concepte sol entendre's en àmbits com el punk rock, sinó els últims sospirs de qui ha viscut tota una vida i encara té coses a dir. Crepuscular com el Johnny Cash dels American Recordins, indòmit com les profunditats del Mississippi, vital i feréstec com ell mateix i ningú més.

Com qualsevol dels àlbums publicats per Bob Dylan durant el segle XXI –o com els últims capítols de la nissaga American de Cash-, l'obra de maduresa de Chapman ha vingut a representar una aposta per la profunditat i la perdurabilitat en un món a la deriva on la immediatesa sol confondre's amb la caducitat. Chapman tenia la mateixa edat que Dylan, i d'alguna manera podria considerar-se com un dels seus equivalents més propers a l'escena musical britànica –tot i haver viscut molts anys als Estats Units-. Un il·lustre i lloable veterà que feia servir la tradició com a guia a l'hora d'explorar i fins i tot obrir nous camins i vies expressives.

Pilar essencial del folk (rock) britànic, format i foguejat al circuit jazzístic, Chapman era capaç de fer dialogar les seves pròpies arrels amb qualsevol discurs o expressió que se li posés davant. També de seguir creixent disc a disc fins i tot quan era a punt d'enfilar la novena dècada vital, testimoni d'un temps i d'una manera de fer en què les carreres musicals es contemplaven a llarg termini en lloc de planificar-se a cop de hashtag. Les seves obres clàssiques són canòniques, els seus treballs de maduresa al costat de Gunn igualment imprescindibles. Ens ha deixat a l'edat de 80 anys, un cop molt dur per al món de la música.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada