Ja poden els components de La Ludwig Band haver-se establert a l'Hospitalet de Llobregat –motius laborals, reconeixien ells mateixos en una entrevista recent-, que la música dels empordanesos segueix sonant rural i feréstega com ella sola. Quan els vam descobrir ara fa poc més d'un any, els primers referents que ens van venir al cap van ser Ran Ran Ran i els Manel de fa més d'una dècada. El seu segon àlbum, "La mateixa sort" (2021, The Indian Runners), segueix apuntant en la mateixa direcció, tot i que en lloc de remetre als referents citats dialoga directament amb les seves influències.
A "La mateixa sort" hi ressonen molt fort el Dylan més lliure i desbocat dels 60 i els 70, també el Pau Riba dels Dioptries, però el seu discurs parla amb veu pròpia. No s'inventen res de nou, però allò que fan no ho fa ningú més. Títols com "La llum de l'alba" tracen un pont entre "Highway 61 Revisited" (1965) i el primer "Dioptria" (1970). "Tren a València" té l'empenta de la Rolling Thunder Revue, i "La tardor que ens vam conèixer" sona com si Dylan i The Band s'haguessin tancat en una masia d'Espolla enlloc de fer-ho en un soterrani de Woodstock. I després hi ha "El fill del rei", un himne de festa major al més pur estil de l'Orquestra Plateria. Què més es pot demanar?
Disponible a Bandcamp.
Disponible a Bandcamp.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada