Cants de sirena i caçadors de tendències al marge, el rock segueix essent un llenguatge tan vàlid com vigent en plena dècada dels anys 20 del segle XXI. I ho és en part gràcies a bandes com Frank Carter & The Rattlesnakes, que més enllà de conèixer-ne bé el llenguatge el fan servir per expressar-se en clau contemporània. Els britànics són una formació carregada d'ofici, i les seves cançons remeten a tots aquells que els han precedit però també sonen fresques com una rosa alhora que adrecen reptes presents. Se'ls sol definir com una banda de punk rock, recorden als grans grups alternatius de guitarres de les passades tres o quatre dècades, i connecten amb una generació que encara no havia nascut quan l'onada expansiva del grunge semblava perfilar una mena de Final de la Història en termes melòmans.
El seu quart àlbum, "Sticky" (2021), és un nou capítol en una discografia que es perfila de llarga durada, també un nou argument a favor de l'exvocalista de Gallows i la demolidora maquinària instrumental que l'acompanya. Cançons que sonen a himnes perquè tenen ganxo, però també perquè diuen coses. A "My Town", on compten amb el suport vocal de Joe Talbot (Idles), aborden les misèries d'una societat individualista on tot és sempre culpa dels altres. A "Off with His Head", amb col·laboració de Cassyette, carreguen contra un món fet a mida de qui té privilegis. I la peça titular tracta, segons va explicar el propi Carter, de l'experiència d'estar borratxo a les 3 de la matinada tot esperant un bus de tornada a casa que ja no passarà perquè és massa tard. Sí, el rock, com la vida, també va d'aquestes coses.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada