Flamingo Tours - "Wild Beasts from the South" (2021)

La litúrgia religiosa del Dijous Sant i del conjunt de la Setmana Santa sempre m'acaba transportant d'una manera o d'una altra cap als paisatges pantanosos del Sud més profund dels Estats Units. Un indret físic i mental on l'herència cristiana ha adoptat unes formes úniques i instransferibles, de vegades francament aterradores i d'altres absolutament fascinants –fins i tot quan un no és religiós, com és el meu cas-. Penso per exemple en totes les manifestacions culturals que s'hi han arribat a inspirar, tant en aquell mateix punt geogràfic com arreu del món. Del misteri ancestral de Son House entonanant "John the Revelator" a les escapades Southern Gothic de Nick Cave, passant és clar per Guadalupe Plata i la forma com han aproximat les formes més primitives del blues a la tradició andalusa –sí, un punt calent si parlem de Setmana Santa-.

Em sembla oportú enguany aprofitar la data d'avui, Dijous Sant, per reivindicar una banda de casa que s'ha emmirallat en l'esperit del Sud a l'hora de facturar el seu darrer treball. Flamingo Tours, que la tardor passada van lliurar un tercer àlbum que és alhora un nou pas endavant en una línia evolutiva que sempre ha apuntat a l'alça i ara directament sembla no tenir límits. Si el seu disc de debut, "Right on Time" (2015), maridava amb ofici i estil tota una sèrie de registres que apuntaven als Estats Units de la dècada dels 50 –del jump blues al primer rock'n'roll- i semblava fet a mida de la parròquia rocker, tres anys després es van despenjar amb un "Lucha Libre" (2018) que suposava tot un cop de timó a nivell discursiu. El rock'n'roll seguia essent la base, però l'estètica fifties deixava pas a tot un seguit de ressons fronterers –quan no directament mexicans- que enriquien el conjunt alhora que feien del combo barceloní un exemplar únic en la seva espècie.

El segueix el plàstic que ens ocupa, un "Wild Beasts from the South" (2021, Chesapik) que torna a posar el focus en un punt geogràfic concret per assimilar-ne l'essència sense deixar la banda de sonar a ella mateixa. En aquest cas l'entorn escollit ha estat el Sud, que es manifesta amb força en peces com "Texas Killing Fields", "Bad Seed" o la mateixa pista titular. Exercicis de Southern Rock sense domesticar ni adulterar, que conviuen amb alguna mostra de rock'n'roll primigeni marca de la casa –un "Lonely Hearts Club" que tant pot remetre a Little Richard com a l'escuderia Stax-, i on tant es dibuixa la naturalesa més salvatge del Sud com es perfilen relats noir que bé podrien inspirar novel·les pulp de les bones. A destacar també l'entrada del sempre oportú Santos Puertas (The Suitcase Brothers) com a guitarrista titular al lloc de Jordi Mena, i una vegada més la força i la versatilitat vocal d'aquest tros de frontwoman que és la gran Myriam Swanson.