(1947-2022)
La historiografia oficial –sovint escrita per homes blancs heterosexuals, un detall a tenir en compte- sol recordar Cynthia Plaster Caster com aquella groupie que es dedicava a fer motlles de guix dels membres erectes de reconegudes icones rockeres entre les dècades dels 60 i els 90. I és cert, Plaster Caster –de nom real Cynthia Albritton, i a qui Kiss van dedicar la simpàtica cançó "Plaster Caster"- va immortalitzar en motlles de guix les polles de Jimi Hendrix, Eric Burdon, Wayne Kramer, Aynsley Dunbar, Jello Biafra i Pete Shelley, entre d'altres –també els pits de Peaches, Suzi Gardner i Laetitia Sadier, entre d'altres dones-. I sí, també era una groupie. Però sobretot era una artista –sí, una artista-, en un moment en què l'art tendia a ser transgressor en el sentit més radical del terme i sense circumscriure's a la perspectiva sempre limitada d'un marc teòric.
Plaster Caster era un d'aquells personatges que anaven a la seva sense pensar mai en el 'què diran', i que avui difícilment tindrien cabuda en aquest món cada dia més quadriculat i estret de mires. Quan allò que enteníem per provocació ha degenerat en acudits televisius sense gràcia ni gust, quan acceptem com a artista transgressor qualsevol bocamoll cantant obvietats al ritme que li marca un telèfon mòbil subministrat pel mateix sistema contra el qual pretén carregar, i quan les pells són tan excessivament fines com ho han esdevingut a aquestes alçades, més d'un aspirant a enfant terrible podria entrar en xoc si es dignés a consultar la crònica pop de dècades enrere –la que es troba a les biblioteques, no pas la de Wikipedia- i descobrís les gestes de personatges com Cynthia Plaster Caster. Ens ha deixat a l'edat de 74 anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada