No deixem de ser un ramat

Jordi Pigem, durant la seva xerrada al Teatre Auditori Cardedeu.

En realitat no hauria de sorprendre gens que l'extrema dreta de Marine Le Pen assolís uns resultats històrics a les eleccions presidencials de diumenge passat a França. El més sorprenent, de fet, és que Le Pen no guanyés els comicis. Perquè quan l'esquerra desapareix, l'extrema dreta tendeix a trobar un terreny adobat per créixer al seu aire aprofitant qualsevol situació de descontent social.

L'esquerra parlamentària tal com sempre l'havíem entès ja fa molt de temps que es troba desapareguda, però potser ha estat durant els darrers dos anys quan més se l'ha trobat a faltar. Al llarg de tot aquest temps hem vist com aquesta esquerra callava davant d'unes restriccions sanitàries que vulneraven drets fonamentals i principis democràtics bàsics, adobant el terreny al populisme de dretes més ranci i a carronyaires professionals com Le Pen i companyia.

Mentre els Macrons i els Trudeaus d'aquest món insistien a imposar –en el sentit més despòtic del terme- mesures que han posat per sempre més en qüestió tota una sèrie de drets que havien trigat segles a conquerir-se, elements com Bolsonaro o la mateixa Le Pen han sabut aprofitar l'ocasió per presentar-se davant l'opinió pública com els últims preservadors d'unes llibertats en les quals no han cregut mai ells ni les bases dels seus propis partits.

L'horitzó a curt termini és com a mínim preocupant. I em sembla oportú insistir-hi justament ara, quan la tempesta sembla haver amainat i els que fa tan sols un any presumien de responsabilitat han pogut recuperar per fi els vells hàbits de sempre, com si aquí no hagués passat res. Més optimista que jo es va mostrar ahir a la tarda el filòsof Jordi Pigem, que va exposar la seva visió crítica amb la gestió de la pandèmia per part de governs com el(s) nostre(s) en un acte de l'Aula de Cultura al Teatre Auditori Cardedeu.

Pigem creu que aquesta situació límit pot servir perquè fem un pensament com a societat i trenquem d'una vegada per totes amb un sistema econòmic i social que empodera les màquines i deshumanitza les persones. No comparteixo el seu optimisme, i em remeto a mantres com els que auguraven la fi del capitalisme durant la crisi financera de fa deu anys, o aquell "De la pandèmia en sortirem millors" tan excessivament ensucrat que repetien ara fa dos anys els mateixos que un cop vacunats se'n van tornar a viure la 'vida loca'.

Sí que comparteixo, en canvi, gran part del seu anàlisi del que ha passat durant els darrers dos anys, i la seva preocupació per com el neoliberalisme ha aprofitat un cop més una crisi sistèmica per seguir desplegant la seva agenda. Si de la pandèmia n'havíem de sortir millors, la realitat és que n'hem sortit menys lliures i més controlats. Si la coronacrisi havia de ser una oportunitat per construir un món nou, el cert és que aquest món nou sembla fet més a mida que mai de grans corporacions com Google, Amazon o, és clar, Pfizer.

"No s'entén que la mateixa esquerra que qüestiona la banca i les grans multinacionals com Coca-Cola, no qüestioni les grans farmacèutiques com Pfizer, que no deixen de ser el mateix", va dir Pigem en un moment donat. Si se'm permet l'apunt, tampoc s'entén que les manifestacions a favor de la llibertat d'expressió i contra l'empresonament de Pablo Hasél d'ara fa un any, amb crema de contenidors inclosa, s'acabessin a temps perquè tots els manifestants poguessin ser a casa abans del toc de queda, no fos cas que l'amo s'enfadés més del compte. Potser no som ovelles, però com a societat no deixem de ser un ramat.