Fa un parell de nits, tornant cap a casa, vaig veure un matrimoni de la tercera edat que esperava l'autobús sota una marquesina. Feia molt de fred, i la dona estava asseguda al banc provant de resguardar-se tan bé com podia tot apretant amb els braços la jaqueta que portava posada. Mentrestant l'home, que era dret al seu costat, li cantava un bolero. L'escena em va commoure, perquè xocava frontalment amb el cinisme, el pragmatisme i la mala bava que solen imperar allà fora.
Aquell matrimoni era d'una generació molt anterior a la meva. Una d'aquelles generacions que, com deia una vinyeta publicada anys enrere no recordo a on, havien hagut d'aprendre a cuidar les coses i arreglar-les tantes vegades com fes falta abans de llençar-les, perquè sovint no es podien permetre comprar-ne de noves. I que en conseqüència solien abordar de la mateixa manera les relacions humanes –incloses les de parella-.
Jo, en canvi, soc d'una altra generació. La de les persones lliures i empoderades que hem superat el fals mite de l'amor romàntic i hem après que hi ha altres formes d'estimar –i tota la resta d'eslògans que deixen de tenir sentit fora del seu marc teòric-, però al final del dia ens acabarem morint més soles que la una. I el pitjor de tot. Mai de la vida, ningú, de cap manera, ens vindrà a cantar un bolero que ens pugui fer sentir una mica millor quan ens fotem de fred mentre esperem el bus sota una fosca nit de novembre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada