"La societat veu que tens un problema, però et mira com si fossis una cosa rara". M'ho va dir una víctima de la violència masclista a qui vaig entrevistar la setmana passada –l'article el publica avui El 9 Nou del Vallès Oriental-, i encara em ressona la frase. Després de parlar amb mi va tornar a casa seva, on ha de conviure amb el seu agressor perquè no té enlloc més on anar. Durant anys, va callar per no trencar cap pau social –quantes paus socials es preserven a base de callar, i ara parlo d'aquesta i de tantes altres xacres–. Deixar de callar, és clar, li va comportar el calvari del qual està provant de sortir. També em va explicar com s'ha sentit (se sent) abandonada per un aparell judicial i unes institucions que li han complicat encara més la vida a cop de burocràcia. "Sembla que no entenguin que les nostres vides són a les seves mans", em va dir.
Sí, els de la burocràcia –els que l'han fet sentir encara més indefensa- són els mateixos que dissabte es penjaven el llaç lila a la solapa i sortien a llegir manifestos institucionals amenitzats amb les performaces artístiques de rigor. Perquè ja se sap, com que dissabte era 25-N tocava fer-se la foto. I l'endemà, en tot cas, ja seria un altre dia. Per cert, que les víctimes de la violència masclista tinguin por de donar la cara o el seu nom –aquesta testimoni la citem amb inicials i la mostrem d'esquena-, ja sigui per por de possibles represàlies o per l'estigma que encara pateixen, és molt gros. Forma part de la mateixa violència, i com a tal és un altre signe del nostre fracàs com a societat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada