Explosió de blues rock amb accent del Sud

LARKIN POE + THE SHEEPDOGS
Razzmatazz, Barcelona

7 de novembre de 2023

Més enllà de la química extraordinària que mostren a l'escenari, sembla haver-hi una certa dualitat entre les germanes Rebecca i Megan Lovell. Si la primera és un torrent d'actitud, una frontwoman nata que surt a posar-se el respectable a la butxaca com qui és conscient de ser tota una divinitat rockera, la segona adopta un posat més distès i fins i tot relaxat, com qui simplement surt a passar-s'ho bé. Les mirades i els somriures de complicitat que es dediquen l'una a l'altra –allò del llenguatge no verbal-, són els de qui efectivament recull els fruits sembrats al llarg de tot un trajecte vital que encara sembla fer pujada.

Queden lluny els dies en què Larkin Poe tot just es donaven a conèixer a través de les xarxes socials i mitjançant una sèrie de vídeos casolans on interpretaven clàssics del blues, del country i del rock. En menys d'una dècada, i a base de fer molts quilòmetres i cremar incomptables escenaris, les de Calhoun, Georgia –establertes actualment a Nashville, Tennessee-, han esdevingut una de les realitats més fermes de la música d'arrel nord-americana en ple segle XXI. Una banda de southern rock que fa honor a tot el seu bagatge però no renuncia a veure-hi més enllà de les etiquetes.

ARRELS EN EL BLUES

"Toquem rock americà amb arrels en el blues", va declarar Rebecca Lovell la nit passada des de l'escenari de la sala Razzmatazz. La tercera visita de les Poe a Barcelona s'emmarcava dins de la gira de presentació del seu darrer àlbum, un "Blood Harmony" (2022) que tant sembla apel·lar a jovenalla amb fam de noves sensacions com a veterans que ja han vist de tot. Va ser l'espina dorsal d'un repertori sòlid com l'asfalt i fresc com un bourbon amb cola –fins a 9 cançons en van despatxar, del total de 16 que van tocar-. De l'inici amb el blues rocallós d'"Strike Gold" al gran final que va segellar una pantanosa "Deep Stays Down".

Entre l'una i l'altra, un "Summertime Sunset" que van enllaçar amb una versió de "Jessica" de The Allman Brothers Band –salvant totes les distàncies que vostès vulguin, les habituals comparacions entre els germans i les germanes no són gens gratuïtes-, l'embranzida country rock de "Georgia Off My Mind", el blues rock monolític de "Bad Spell" –dedicada a Screamin' Jay Hawkins- o el boogie endimoniat de "Bolt Cutters & The Family Name". També cites al fons d'armari com les celebrades "She's a Self Made Man", "Bleach Blonde Bottle Blues" o "Holy Ghost Fire" –introduïda amb el "Rumble" de Link Wray-. I "Preachin' Blues", l'original de Son House que les Poe havien gravat a "Peach" (2017).

Vestides d'impecable color blanc, amb Rebecca reclamant un lloc propi entre els grans guitarristes rítmics de la seva generació i Megan explorant totes les possibilitats d'una lap steel de la qual van saltar espurnes, recolzades per una austera però solvent secció rítmica de baix i bateria, Larkin Poe venien a celebrar un present que els pertany però sobretot a assenyalar un futur que també hauria de ser seu. I ho van fer amb escreix, fins i tot quan van abaixar revolucions per introduir un breu set acústic a mig concert. Tres cançons –"Might as Well Be Me", "Southern Comfort" i una simpàtica lectura de "Crocodile Rock", d'Elton John- que van interpretar desendollades i fent emmudir tota la sala –de seguida s'ha dit-.

SOUTHERN ROCK DES LA TERRA DE THE BAND

Abans de les Lovell havien escalfat motors els canadencs Sheepdogs. Dignes ambaixadors del llegat d'uns Lynyrd Skynyrd o uns Allman Brothers a la terra de Neil Young i The Band, els d'Ewan Currie venien en condició de teloners però el cert és que el cartell es podia contemplar perfectament com un programa doble i d'allò més coherent. Perquè totes dues formacions són pràcticament contemporànies, perquè conflueixen a nivell discursiu, però sobretot per la fidelitat a unes essències que refermen la seva vigència en pistes com "Scarborough Street Fair" –del seu darrer àlbum, "Outta Sight" (2022)- o "Nobody", tot un clàssic en potència amb què es van acomiadar abans de deixar pas a Larkin Poe. Molt més que un simple aperitiu, una actuació que bé va valer part del preu de l'entrada.

Larkin Poe.

The Sheepdogs.