Rootsound Fest V
Sala Upload, Barcelona
8 de novembre de 2023
Hi ha bandes que són una aposta segura en directe, i Sarah Shook & The Disarmers ja fa temps que es troben instal·lats en aquesta categoria. Els de Carolina del Nord pràcticament viuen a la carretera, girant constantment de punta a punta dels Estats Units i saltant periòdicament al continent europeu. Són molts quilòmetres recorreguts, moltes gires completades i molts escenaris trepitjats, fruit dels quals ha esdevingut el quintet tot un engranatge de precisió. Si a tot plegat hi sumem un repertori d'alt voltatge, que beu a parts iguals de l'ètica punk i de la més genuïna musica country, amb una lírica que exorcitza els dimonis propis i aliens, poca cosa o res pot arribar a fallar.
Els nord-americans van tancar la nit passada la cinquena edició del Rootsound Fest a l'escenari de la sala Upload, i ho van fer davant d'un respectable que encara tenia molt present l'apoteòsica actuació d'ara fa poc més d'un any a la desapareguda –i enyorada- La Textil, emmarcada dins del mateix cicle. Van posar la directa de bon principi amb aquell "Good as Gold" capaç de carregar les piles a un mort. A partir d'aquí, van alternar material recent –presentaven "Nightroamer" (2022)- com un torrencial "Talkin' to Myself", un atmosfèric "Somebody Else" o un "No Mistakes" de fort regust honky tonk, amb un fons d'armari on figuren perles tan brillants com el rockabilly desacomplexat de "Damned if I Do, Damned if I Don't" o els repunts hillbilly de "Keep the Home Fires Burnin'".
Menció a part van valer quatre moments estel·lars. D'entrada, aquell "Been Lovin' You Too Long" que va prescindir de tota la sofisticació de la versió d'estudi per enfilar les coordenades elèctriques dels Replacements més urgents. També la balada soul "If It's Poison", que va culminar amb una rocallosa muralla sònica, i el lament etílic de "Dwight Yoakam", que va ser de pell de gallina –per cert, quin gran títol per una cançó-. I després vam tenir aquell "No Name" absolutament desbocat que per moments podia fer venir al cap el Mike Ness solista. Al final del concert, alguns assistents cridaven títols de cançons que encara no havien sonat. No van poder caure totes, però els membres de la banda van reaccionar a cada petició amb somriures d'agraïment. Aquells petits grans detalls que només s'aprecien a curta distància.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada