Sala Apolo, Barcelona
29 de novembre de 2023
Declarava Mike Farris en entrevistes recents que no preveu gravar cap àlbum amb els reunificats Screamin' Cheetah Wheelies. Que ell és l'únic component de la banda que segueix dedicant-se a la música a temps complet, que la resta de membres –Rick White (guitarra), Bob Watkins (guitarra), Steve Burgess (baix) i Terry Thomas (bateria)- tenen altres ocupacions i que, per tant, viuen a ritmes i a tempos diferents. Havent vist i escoltat el reformat quintet en un escenari, un no pot evitar donar-li la raó. Efectivament, es mouen a velocitats diferents. Però també queda clar que encara són capaços d'operar a ple rendiment quan van a una.
Amb Farris com a líder indiscutible del conjunt i amo absolut de l'escenari, els de Nashville van reivindicar la nit passada en una atapeïda sala Apolo tot el pes d'un llegat que la historiografia tendeix a obviar però del qual pocs contemporanis poden presumir. El d'un repertori i una forma de fer que al seu dia van obtenir l'aprovació de l'òrbita d'uns Allman Brothers. El d'un cançoner que en plena era alternativa va destil·lar les essències més genuïnes del southern rock i les va servir amb una dosi extra de soul –el timbre vocal encara privilegiat de Farris-. El d'una banda que va deixar empremta en múltiples camps però no es va arribar a casar mai amb ningú.
Van saludar el respectable amb el majestuós crescendo de "Magnolia", que van encadenar amb el riff esmolat de "Shakin' the Blues" i la monolítica cadència d'"I Dreamed". Van recordar a Dr. John amb aquell "Right Place, Wrong Time" que tota una generació havia descobert de la mà dels de Tennessee. Van rebaixar tensions amb la càlida "Good Time", també amb la bucòlica "Gypsy Lullaby" i amb una emocionant "Sister Mercy". Van posar la directa amb "Backwoods Travellin'", una robusta "Boogie King" i una climàtica "Ride the Tide". I van tancar dues intenses hores de concert amb un "Hello from Venus" que bé podria haver estat un himne d'estadi en un univers paral·lel –o, com a mínim, en un món una mica més just-.
Abans havien escalfat motors en condició de teloners uns Steepwater Band que podrien haver format perfectament un doble cartell en tota regla al costat de Farris i companyia. Els de Chicago van basar bona part de l'actuació en les seves dues obres més recents, "Turn of the Wheel" (2020) i "Re-Turn of the Wheel" (2022). La peça titular del primer i "Broken Spirit Blues" ja es poden contemplar com a plats forts d'un repertori que beu del blues rock més clàssic sense fer cap lleig a registres com el hard rock d'ascendència zeppeleniana o al mateix southern rock. Més d'un seguidor de Greta Van Fleet podria arribar a veure la llum, si s'animés a descobrir-los.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada