Palau Sant Jordi, Barcelona
1 de novembre de 2023
Podríem discutir si el que Madonna va fer la nit passada al Palau Sant Jordi va ser estrictament un concert o una altra cosa –no és cap crítica en negatiu, simplement un matís-. Salvant excepcions molt puntuals, no hi havia músics a l'escenari, ni tan sols el disc jockey que deixava anar les bases enllaunades sobre les quals cantava la Ciccone amb el suport més o menys oportú de diversos MC's. El pes de l'actuació va recaure per tant, a banda de la pròpia artista, en el grup de ballarins que li cobria les espatlles. També en una escenografia superlativa en tots els aspectes, digna de la màxima portaveu encara en actiu de la generació que ara fa cosa de quatre dècades va fer de la imatge una de les eines fonamentals a l'hora de vendre la pròpia música.
Aterrava Madonna el Palau Sant Jordi –on repetirà aquesta nit- en el marc d'una campanya, The Celebration Tour, que justament commemora els seus 40 anys de carrera. Sí, la diva irreverent que sempre s'havia caracteritzat per mirar endavant i no fer cap pas enrere, venia a celebrar gestes pretèrites amb una selecció de grans èxits passats per filtres com el de l'electrònica de ball més contemporània o el d'allò que ara s'anomenen músiques urbanes. Amb 65 anys i una trajectòria que encara val per les de totes les seves deixebles, s'ho pot ben permetre. I sí, podem discutir si allò d'ahir va ser un concert o un espectacle multidisciplinari dels bons, però del que no hi ha cap dubte és del valor i la vigència del llegat de la nord-americana.
L'arc conceptual de The Celebration Tour és un recorregut més o menys cronològic per la carrera de Madonna, des dels seus inicis a l'òrbita post-punk novaiorquesa –no hi falten cites al CBGB i al Danceteria- fins a la seva condició de reina del pop global i matriarca de tota una manera d'entendre no només el fet musical, sinó també allò que els anglosaxons anomenen show business. Tot plegat, sobre un escenari format per diverses passarel·les que envolten un nucli central de tres pisos amb forma de pastís –sí, una picada d'ullet a l'aparició de la cantant en una gala d'MTV el 1984-. Amb coreografies d'impacte, efectistes jocs de llums, projeccions en pantalles mòbils i fins i tot una gàbia dins de la qual la cantant va sobrevolar part del pavelló en dues ocasions.
El repertori també cobreix totes les etapes vitals i artístiques de la Ciccone, si bé no ho fa de forma cronològica. Va començar ahir amb "Nothing Really Matters", un cant a la maternitat d'aquell exercici de maduresa que va esdevenir al seu dia "Ray of Light" (1998), abans de fer un salt enrere i posar el respectable a ballar al ritme d'"Everybody" i "Into the the Groove", plats forts d'un primer acte que va culminar amb els ressons hedonistes de l'eterna "Holiday". Tot un contrast amb el to solemne d'un "Live to Tell" que va dedicar a les víctimes de la SIDA –amb Madonna sobrevolant el recinte entre projeccions de víctimes d'aquesta enfermetat com Freddie Mercury- i un climàtic "Like a Prayer" que va fondre iconografia cristiana amb imatgeria fetitxista.
Amb els explícits ressons sexuals d'"Erotica" va acabar d'arribar una provocació que es mantindria en pistes com "Justify My Love" o una explosiva "Hung Up". Durant la segona meitat del concert va alternar els passatges ballables d'una sofisticada "Vogue" i una frenètica "Die Another Day", amb una lectura acústica –guitarra en mà- d'"I Will Survive" (Gloria Gaynor) i l'èxtasi balearic de "La Isla Bonita" –amb cita a "Don't Cry for Me Argentina"-. I les sempre oportunes "Ray of Light" i "Rain" van obrir la porta al gran final. Un mashup de "Like a Virgin" amb el "Billie Jean" de Michael Jackson deixant pas a l'esclat de "Bitch I'm Madonna" i "Celebration". Quan es van encendre els llums, ja gairebé ningú es recordava de l'hora i 20 minuts de retard amb què havia començat l'actuació. Un detall que no és menor, i que bé hauria merescut alguna mena d'explicació per molt que sigui la tònica habitual als concerts de la Ciccone.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada