Mig segle de "Mind Games" i "Preservation Act 1"

John Lennon a Beverly Hills, 1973 - Foto Michael Brennan.

No va ser "Dylan", el 13è àlbum d'estudi de Bob Dylan, l'únic disc publicat el 16 de novembre de 1973. Aquell mateix dia, John Lennon va treure "Mind Games", una obra que deixava enrere el to polític del seu predecessor –"Some Time in New York City" (1972)-, tot i haver-lo compost mentre es trobava en plena guerra amb els serveis d'immigració dels Estats Units. L'àlbum també es va concebre quan l'exBeatle es començava a distanciar de Yoko Ono –l'inici del Lost Weekend-. En tot cas, un plàstic molt més que notable, on el mateix Lennon prenia el relleu de Phil Spector a les tasques de producció i signava una majúscula col·lecció de cançons –com a mostres, el pop marca de la casa de la peça titular, l'àcid blues rock de "Bring on the Lucie (Freda Peeple)" o el desvergonyit rockabilly de "Tight A$", que va arribar a oferir a Waylon Jennings-.

I encara aquell 16 de novembre de 1973, avui fa mig segle, veia la llum "Preservation Act 1" dels Kinks. La primera part d'un doblet d'àlbums conceptuals on Ray Davies destapava més que mai la seva passió pels musicals –"Preservation Act 2" sortiria al cap de mig any, el maig de 1974-. La crònica d'una revolució social amb un antiheroi –Mr. Flash- guiant les masses. Tot plegat, al ritme de perles pop com "Sweet Lady Genevieve" –una de les composicions més injustament infravalorades de Davies- o "Sitting in the Midday Sun", també a cop de dinàmic rock'n'roll –aquell "One of the Survivors"-. La crítica el va destrossar, però en canvi va rebre amb molt d'entusiasme la seva adaptació escènica. Tampoc van acompanyar les vendes, i és una llàstima perquè tot i no poder-se comptar entre les obres més inspirades dels londinencs ens trobem davant d'un disc que es deixa escoltar amb molt de gust.