Over the Hills and Far Away

Les Franqueses del Vallès, juliol de 2024.

Crash Like Thunder

Drive Like Lightnin' (Crash Like Thunder)

(The Brian Setzer Orchestra)

Les Franqueses del Vallès, juliol de 2024.

25 anys sense Anita Carter

Es commemoren 25 anys de la mort d'Anita Carter. La tercera filla d'Ezra i Maybelle Carter, i com a tal segona generació de la Carter Family. Va gravar la versió original de "Ring of Fire", peça composta per la seva germana June Carter amb Merle Kilgore, i popularitzada poc després per Johnny Cash. Aquesta és la seva tomba al cementiri de Hendersonville, Tennessee, on també descansen la seva mare, la seva germana, el seu cunyat i el mateix Kilgore. La fotografia és del març passat.

Jesus Doesn't Want Me for a Sunbeam

Les Franqueses del Vallès, juliol de 2024.

After Dark

Les Franqueses del Vallès, juliol de 2024.

Harvest Time

It's harvest time in this little town

Time to bring it on in, pay the loans down

Fill our diesel tank up, make another round

There's a big red moon comin' up in the sky

Combine's cuttin' in a staggered line

The only time of year we miss the church bells chime

It's harvest time
(Luke Bryan)

El Turó de les Mentides, les Franqueses del Vallès. Juliol de 2024.

Country a la biblioteca

Concert de Joe Fields amb Aleix Garriga a la Telecaster i a la pedal steel, ahir al vespre a la Biblioteca Municipal de Santa Eulàlia de Ronçana. Repàs generós a un cançoner propi que beu del country d'arrel neotradicional, amanit amb cites a tòtems com Alan Jackson o George Strait. A destacar una colpidora "Tonight I Find Myself", un "I Don't Wanna Write Another Sad Song" amb tempo western swing i aquell "Inside a Honky Tonk" que va sonar a declaració de principis.

Under the Red Sky

There was an old man and he lived in the moon

One summer's day he came passing by

There was an old man and he lived in the moon

And one day he came passing by

(Bob Dylan)

El Turó de les Mentides, les Franqueses del Vallès, juliol de 2024.

30 anys de "Voodoo Lounge"

Aquesta setmana s'ha commemorat el 30è aniversari de "Voodoo Lounge". El primer disc dels Rolling Stones sense Bill Wyman. I el meu preferit de tots els que han fet des de "Some Girls", si se'm permet l'atreviment.

Un àlbum publicat en ple regnat de deixebles com Black Crowes, Guns N'Roses o els Primal Scream de "Give Out but Don't Give Up". A tots ells els van passar la mà per la cara Ses Majestats, que fins i tot van deixar en evidència als mateixos RHCP amb el funk rock corrosiu de "Suck on the Jugular".

"Voodoo Lounge" és el disc de "Love Is Strong" –que jove que es veu Jagger, avui, al videoclip corresponent-, "You Got Me Rocking" i "I Go Wild". El plàstic on Keith Richards cantava com mai a la preciosa "The Worst" i a la deliciosament claustrofòbica "Thru and Thru".

També d'"Sparks will Fly", del country crepuscular de "Sweethearts Together" i de "Brand New Car". Un exercici de greixós southern soul amb gust de benzina, terra de fusta i bourbon amb cola. I en la meva modesta opinió, una de les composicions més injustament infravalorades del tàndem Jagger/Richards.

I de l'embranzida final d'un "Mean Disposition" que assenyalava sense reserves les arrels fundacionals del rock'n'roll i dels mateixos Stones. "¿Es posible que estos tipos tengan el doble de edad que un servidor?", es preguntava una crítica de l'època –publicada per La Vanguardia, si no em falla la memòria- arran de la peça en qüestió. Tres dècades després, la prova de vida es titula "Hackney Diamonds".

Finalment, crec que la producció de "Voodo Lounge", cortesia de Don Was, és de les que fan més justícia a la bateria de Charlie Watts. No és que guanyi presència, és que atorga aquesta mateixa presència a totes i cada una de les pistes que formen l'àlbum. Aquest és el disc que em vaig posar a casa el dia que va morir.

The Road Goes On Forever...

The road goes on forever

and the party never ends

(Robert Earl Keen)

El Turó de les Mentides, les Franqueses del Vallès, juliol de 2024.

Cat Power canta Dylan

CAT POWER
Poble Espanyol, Barcelona

9 de juliol de 2024

Cat Power recreant el mític concert de Bob Dylan amb The Band a Manchester el 1966, si és que això és possible a aquestes alçades. Chan Marshall interpretant les cançons de Dylan que el mateix Dylan ja no toca en directe –de les peces que han sonat aquesta nit al Poble Espanyol, només una ha estat interpretada en directe pel seu autor durant els últims quatre anys-.

El propi Dylan va afirmar una vegada que no havia quedat content després de la gira de reunió amb The Band el 1974, perquè ell s'havia limitat a fer de Dylan i The Band s'havien limitat a fer de The Band. La banda que ha acompanyat Chan Marshall durant la meitat elèctrica del concert ha fet de The Band, que no és poc. Marshall, en canvi, ha cantat les cançons de Dylan fent de Cat Power. D'això es tractava, ni més ni menys.

L'última gran banda de rock clàssic?

PEARL JAM

Palau Sant Jordi, Barcelona

6 de juliol de 2024

En plena era grunge, Pearl Jam va ser aquella banda capaç de conjugar l'ètica punk amb l'estètica del rock clàssic. El més semblant que la seva generació va donar als tòtems de temps pretèrits en què ells mateixos s'emmirallaven i segueixen emmirallant-se.

Avui, els de Seattle són probablement l'última gran banda de rock clàssic en el sentit que durant dècades s'ha atorgat a aquest terme. Més The Who que els mateixos Who, ahir a la nit van segellar el primer dels dos concerts al Palau Sant Jordi amb una oportuna –i immensa- "Baba O'Riley" que va fer de rèplica a una torrencial "Alive".

Van emmarcar bona part de la collita recent –el disc més citat de la nit va ser "Dark Matter", és a dir l'últim- en un repertori on els clàssics van alternar amb seleccions no tan evidents però igualment ben triades. De la polèmica al voltant del preu de les entrades en parlarem més avall, amb el permís de vostès.

Dit això, em van ressonar molt les paraules amb què Eddie Vedder es va referir a les complicacions de salut que l'havien mantingut fora de joc durant tota l'última setmana. Sense concretar què li havia passat, sí que va donar a entendre que en el moment més crític va arribar a no tenir-les totes.

Justament, aquesta setmana ha fet dos anys que jo mateix em vaig fer a la idea que no tornaria a veure mai més el mar. Són experiències que t'ho fan veure tot d'una altra manera, i quan te'n surts entens més que mai que la vida va de viure-la. Ho va proclamar el propi Vedder abans d'entonar un "Life Wasted" que des d'ara passa a tenir un significat totalment nou.

Sobre l'import de les entrades

Ara fa cosa de 30 anys, Pearl Jam va esdevenir l'única banda de la història amb el seu estatus que s'ha atrevit a enfrontar-se a l'imperi Ticketmaster. I va perdre, perquè la metàfora de David contra Goliat sempre resulta molt inspiradora, però la vida real és una altra cosa. A partir d'aquí, òbviament em semblen excessius (escandalosos) els preus de les entrades pels dos concerts que el grup té programats aquest any a Barcelona. Però també em sembla injust (i fins a un cert punt, demagògic) assenyalar un artista en concret com a responsable únic d'una situació que no comença ni s'acaba ara i aquí.

Si recordeu el que van fer Pearl Jam el 1994, potser també recordareu que el context d'aleshores era força diferent de l'actual. D'entrada, perquè una part important dels ingressos dels artistes provenia de la venda de discos. Al cap de pocs anys, aquesta va caure en picat per motius que ja s'han explicat moltes vegades. I no recordo que ningú posés el crit al cel quan això va passar. Al contrari, si un músic insinuava que li semblava just cobrar per allò que era fruit de la seva feina, li queien pals pels quatre costats (sobretot en un país com aquest nostre, on tothom defensa allò que és seu amb la mateixa alegria amb què pontifica sobre allò que és dels altres).

La davallada de la indústria discogràfica tal com havia estat tradicionalment concebuda, va coincidir amb l'auge d'això que anomenem les Noves Tecnologies. Unes eines que al principi se'ns van vendre com a pràcticament miraculoses i que havien de venir a fer-nos la vida més fàcil, però que a la pràctica han servit perquè les grans corporacions coneguin millor els nostres gustos i patrons de consum (també perquè ens coneguin millor les institucions que ens governen, però aquest és un altre tema... o no).

Per això, el sorteig per decidir qui seran els "afortunats" que optaran a gastar-se 99 euros (més despeses de gestió) per una entrada de galliner al Palau Sant Jordi el dia que hi toquin Pearl Jam, el farà un algoritme. I aquest algoritme farà la seva tria en funció de l'historial de compres de cada usuari prèviament registrat (és a dir, tindrà més punts qui més s'ajusti als patrons que una intel·ligència artificial feta a mida de Ticketmaster consideri correctes). Consti que res de tot això m'ho estic inventant, i que tot està explicat al mateix portal habilitat per registrar-se.

Francament, haver arribat fins aquí em preocupa bastant més que uns preus que, torno a dir-ho, em semblen excessius. I per què hem arribat fins aquí? Doncs per molts motius. I un d'ells és que, de la mateixa manera que un dia vam deixar de pagar per escoltar música, també vam considerar que ens resultava més còmode comprar les entrades de concerts a través d'una plataforma digital operada (en aquell moment) per una entitat financera, que no pas anar a la botiga de discos de tota la vida (on, per cert, adquiríem entrades que s'havien imprès i transportat fins a l'establiment de torn, cosa que donava un cert sentit a aquest eufemisme que són a data d'avui les "despeses de gestió").

Amb tot això vull dir que potser seria més honest, per part nostra, deixar d'assenyalar determinats artistes com a responsables d'una tendència que ve de molt lluny. Deixar de recordar què feien Pearl Jam el 1994 i preguntar-nos, com a consumidors (detesto aquest concepte, però és el que som quan comprem una entrada per un concert, ja sigui a Ticketmaster o en un ateneu llibertari), per què vam acceptar de forma acrítica que la indústria del disc era una mena de tirania i que les grans multinacionals tecnològiques no només havien vingut a salvar-nos d'aquella tirania, sinó a fer-nos ciutadans més lliures i feliços.

Baula i fil conductor

BILLY BRANCH
Festival de Blues de Barcelona
Plaça Major de Nou Barris, Barcelona

5 de juliol de 2024

Hi ha un grau de puresa, fins i tot de veritat, en les músiques d'arrel com el blues, que no es troba en cap altre gènere o estil musical concebut durant les passades cinc o sis dècades. No parlo d'autenticitat, aquell terme que de tant fer-se servir ha acabat no significant res, sinó d'una forma d'entendre i fer la música.

Ho sap prou bé Billy Branch, il·lustre tòtem del blues de Chicago, virtuós de l'harmònica i veterà de la banda de Willie Dixon, que la nit passada va tancar la primera jornada del Festival de Blues de Barcelona a la plaça Major de Nou Barris. No es va cansar de reivindicar els seus origens, la Windy City que el va foguejar i que el va fer tal com és.

Tampoc es va oblidar de qui l'havia precedit. Hi havia respecte, però sobretot un sentit innat de la responsabilitat, en la forma com entonava els noms de Muddy Waters, Little Walter, Sonny Boy Williamson o el mateix Dixon. També en la forma com es va referir al blues: "The music of my ancestors".

El blues, una expressió les arrels de la qual es poden traçar en les plantacions de cotó de Mississippi però venen de molt més lluny. Una música que ja es practicava fa més de 100 anys i que des d'aleshores s'ha mantingut viva i en moviment sense necessitat d'inventar-se la sopa d'all ni de recrear-se excessivament en cants de sirena.

Branch té 72 anys i suma un quilometratge que parla per ell sol. És reconegut com un mestre del seu art, ha tocat amb els millors i aquí segueix. Repartint alegria –sí, alegria- cada cop que s'enfila a l'escenari, però sobretot aprofitant cada nota per recordar qui és i d'on ve. Mantenint viva una cadena de transmissió de la qual ell mateix és baula i fil conductor.

70 anys de "That's All Right"

Avui fa 70 anys que Elvis Presley, Bill Black i Scotty Moore van entrar al Memphis Recording Service de Sam Phillips, l'actual Sun Studio, i van gravar "That's All Right", versió d'un vell blues d'Arthur Crudup que ells van convertir en el quilòmetre zero d'allò que s'anomenaria rockabilly. El senzill va sortir publicat al cap de dues setmanes a través de Sun Records, el segell del mateix Phillips, amb una accelerada lectura del "Blue Moon of Kentucky" de Bill Monroe a la cara b, i va marcar l'inici d'una de les llegendes més absolutes de la història de la música popular. A la imatge, l'estudi fotografiat el passat mes de març.

Qualsevol cosa menys una banda de tribut

PRETENDERS

Jardins de Pedralbes, Barcelona

1 de juliol de 2024

Chrissie Hynde va declarar una vegada que Pretenders s'havien acabat assemblant a una banda de tribut a ells mateixos. Valentes declaracions, en un negoci on l'autocrítica és sinònim de tabú quan no directament de fracàs. D'allò ja fa gairebé dues dècades, i avui Hynde és l'única component clàssica –ja no diguem fundadora- que queda al grup. Amb tot, els Pretenders que vam poder veure ahir a Les Nits de Barcelona són qualsevol cosa menys una banda de tribut a ells mateixos.

Potser sigui una heretgia el que soc a punt de dir, però m'atreveixo a afirmar que l'actual formació del grup londinenc és la meva preferida de totes les que he pogut veure en un escenari (soc massa jove per recordar els seus temps més pretèrits, però prou vell per haver-los vist amb Adam Seymour i haver marxat a casa ben content). Crec que els seus darrers dos discos poden mirar de tu a tu qualsevol dels seus clàssics, i que directes com el d'ahir estan plenament a l'alçada. També penso que James Walbourne s'ha guanyat a pols que se'l consideri com un membre de ple dret del combo, i que la seva guitarra ha revitalitzat el repertori d'una forma que era impensable quan Hynde va fer aquelles declaracions.

Si ahir a la nit no em vaig desmuntar mentre la cantant ho donava tot en una sentida "Hymn to Her", va ser justament per com em va sostenir la tensió elèctrica d'un Walbourne molt més present del que podia semblar a primera vista. I el seu solo a "Thumbelina" hauria mort d'enveja al mateix Brian Setzer. Que acabés transformant aquesta mateixa peça, un exercici d'essencial rockabilly, en una descàrrega elèctrica digna dels AC/DC de l'etapa Bon Scott, referma que el millor tribut que se li pot fer a un cançoner canònic és mantenir-lo viu. Tan viu com una banda que pot haver viscut temps millors, però ara i aquí sona com mai.