Clapton és Déu

ERIC CLAPTON
Palau Sant Jordi, Barcelona
10 de maig de 2026

Clapton és Déu ('Clapton Is God'). Així es va escriure en una paret de Londres en algun moment de la dècada dels 60, quan el guitarrista abanderava l'expansió del ventall estètic del rock a partir de les lliçons més bàsiques del blues. I així es podria haver escrit ahir a les parets del Palau Sant Jordi, on el de Surrey va segellar una d'aquelles vetllades que el pas del temps ens farà recordar com a mitològiques.

L'últim cop que Clapton havia actuat a Barcelona, el març de 2004, tenia l'edat que té ara Jeff Tweedy. Passats 22 anys, amb 81 primaveres molt ben portades a l'esquena, la seva figura evoca la d'aquells vells bluesmen que l'havien inspirat en primera instància. Si assistir fa dues dècades a un concert d'Slowhand era com anar a veure avui a Wilco, la cerimònia d'ahir va ser equiparable a presenciar un concert de B.B. King durant la seva etapa final.

Hi va haver quelcom de metafísic en l'actuació de Clapton i la seva senyora banda –amb Doyle Bramhall II a la rereguarda i l'incombustible Chris Stainton encara als teclats–, però també en el respecte absolut del públic envers l'artista. El silenci va ser sepulcral, tant a la pista com a la grada, durant els passatges més pausats del repertori, els que exigien aquell grau d'atenció tan car d'assolir últimament als esdeveniments de masses.

Fins i tot una cançó com "Tears in Heaven", possiblement la més radiada de tot el catàleg del britànic però també una de les bèsties negres dels seus seguidors més acèrrims, va assolir ahir una dimensió que no venia determinada per l'arranjament sinó pel context. Si el blues és l'expressió d'un dolor que neix al fons de l'ànima, no se me n'acut millor exemple ara mateix que un senyor de 81 anys cantant al seu fill mort en tràgiques circumstàncies fa tres dècades i mitja.

Del repertori d'ahir em sembla destacable que Clapton sacrifiqués dianes segures per donar cabuda a títols menys predicats –aquell "Golden Ring"– i reivindicar tòtems del blues com Willie Dixon, Bo Diddley o Robert Johnson. Fins a tres peces van caure d'aquest últim. Un "Kind Hearted Woman" en format acústic i en solitari, un "Cross Road Blues" que ja es considera marca de la casa, i un "Little Queen of Spades" segellat amb un solo de guitarra dels que alteren la percepció de les coses.

També em sembla reivindicable el moment en què uns quants milers d'ànimes van corejar la tornada de "Nobody Knows You When You're Down and Out". Un estàndard del blues compost per Jimmy Cox i immortalitzat amb la veu de Bessie Smith que, no obstant, incomptables generacions –començant per la d'un servidor– han descobert de la mà de Clapton. Agradi o no, això és molt més del que ha fet mai cap dels puristes que porten 40 anys carregant de forma gratuïta contra aquest senyor.

Signe dels temps que corren, durant aquests últims dies s'ha parlat molt (massa) d'un incident que va tenir lloc durant el concert de Clapton a Madrid, quan algun desaprensiu li va llençar un disc de vinil que li podria haver fet mal, només per obtenir visibilitat a les xarxes socials. Davant d'això, la imatge del Clapton octogenari, amb tota la seva serenor i tot el seu ofici, és també un dels últims testimonis d'altres temps que potser no eren més nobles però sí menys absurds i, sobretot, menys mediocres.

Baula i fil conductor

BILLY BRANCH
Festival de Blues de Barcelona
Plaça Major de Nou Barris, Barcelona

5 de juliol de 2024

Hi ha un grau de puresa, fins i tot de veritat, en les músiques d'arrel com el blues, que no es troba en cap altre gènere o estil musical concebut durant les passades cinc o sis dècades. No parlo d'autenticitat, aquell terme que de tant fer-se servir ha acabat no significant res, sinó d'una forma d'entendre i fer la música.

Ho sap prou bé Billy Branch, il·lustre tòtem del blues de Chicago, virtuós de l'harmònica i veterà de la banda de Willie Dixon, que la nit passada va tancar la primera jornada del Festival de Blues de Barcelona a la plaça Major de Nou Barris. No es va cansar de reivindicar els seus origens, la Windy City que el va foguejar i que el va fer tal com és.

Tampoc es va oblidar de qui l'havia precedit. Hi havia respecte, però sobretot un sentit innat de la responsabilitat, en la forma com entonava els noms de Muddy Waters, Little Walter, Sonny Boy Williamson o el mateix Dixon. També en la forma com es va referir al blues: "The music of my ancestors".

El blues, una expressió les arrels de la qual es poden traçar en les plantacions de cotó de Mississippi però venen de molt més lluny. Una música que ja es practicava fa més de 100 anys i que des d'aleshores s'ha mantingut viva i en moviment sense necessitat d'inventar-se la sopa d'all ni de recrear-se excessivament en cants de sirena.

Branch té 72 anys i suma un quilometratge que parla per ell sol. És reconegut com un mestre del seu art, ha tocat amb els millors i aquí segueix. Repartint alegria –sí, alegria- cada cop que s'enfila a l'escenari, però sobretot aprofitant cada nota per recordar qui és i d'on ve. Mantenint viva una cadena de transmissió de la qual ell mateix és baula i fil conductor.

60 anys de "Come On"

Si l'any passat celebraven els Rolling Stones el 60è aniversari dels seus inicis com a grup, avui es commemoren sis dècades de la publicació del seu debut discogràfic. El senzill "Come On", vitamínica lectura d'un original de Chuck Berry que el de Saint Louis havia facturat dos anys abans. La guitarra amb accent beat de Keith Richards com a motor i espina dorsal, l'harmònica de Brian Jones aportant una dosi extra de rhythm & blues i la veu d'un jove Mick Jagger que ja apuntava molt més que maneres –qui li hauria dit aleshores que 60 anys més tard es passejaria pel món omplint estadis al seu pas-.

A la cara b hi havia "I Want to Be Loved", el clàssic de Willie Dixon originalment enregistrat per Muddy Waters –sí, a totes dues cares hi van col·locar peces del catàleg de Chess, deixant les coses clares de bon principi-. El single va veure la llum el 7 de juny de 1963, a través de Decca i amb producció d'Andrew Loog Oldham. En anys i dècades posteriors vindrien incomptables cops de timó estilístics, obres mestres de les que fan escola i defineixen el seu temps, clàssics tan eterns com atemporals, gires mastodòntiques i tota una mitologia amb altes dosis de sexe, drogues, rock'n'roll i molt de perill. Però la llegenda dels Stones comença aquí.

Chuck E. Weiss (1945-2021)

CHUCK E. WEISS

(1945-2021)

La gran majoria vam descobrir a Chuck E. Weiss a partir de la seva relació amb Tom Waits i Rickie Lee Jones. Tots tres van conviure al cèlebre motel Tropicana de Los Angeles durant la dècada dels 70, mentre els dos últims eren parella. Waits el va citar a la peça ""Jitterbug Boy (Sharing a Curbstone with Chuck E. Weiss, Robert Marchese, Paul Body and The Mug and Artie)", inclosa a l'àlbum de 1976 "Small Change". Jones li va dedicar la cançó "Chuck E.'s in Love", del seu celebrat debut homònim de 1979. Sigui com sigui, és molt injust que molts tan sols recordin a Weiss per aquests dos fets purament anecdòtics.

Chuck E. Weiss va entrar en contacte amb la música de ben petit, a la botiga de discos que regentaven els seus pares a la seva Denver natal, pas previ a un circuit de clubs on va començar a trepitjar escenaris com a multiinstrumentista i vocalista ocasional. El va descobrir tot un Lightnin' Hopkins, qui se'l va emportar de gira i li va obrir la porta a treballar amb gegants del gènere com Muddy Waters o Willie Dixon. Amb aquest últim va gravar el 1970 una simpàtica lectura del "Down the Road a Piece" de Don Raye, que no va veure la llum de forma oficial fins al 2002, quan Weiss la va incloure en un dels seus àlbums més notables, "Old Soulds & Wolf Tickets".

No només la peça en qüestió va haver d'esperar. Habitual de l'escena de clubs de Los Angeles, Weiss va publicar el seu primer àlbum, "The Other Side of Town", el 1981, però no va lliurar-ne la continuació, el definitiu "Extremely Cool", fins al 1999. Des d'aleshores la seva producció discogràfica havia estat poc prolífica. A cavall dels clàssics del blues i la poesia beat, amb la mirada posada en el rock'n'roll i en exploradors nats com Frank Zappa o Captain Beefheart, Weiss va desenvolupar un registre propi i intransferible que enllaçava dècades de tradició musical nord-americana. Fins i tot hi ha qui diu que no està clar si Tom Waits va ser influència seva, o va ser ell influència de Waits. Sigui com sigui, un referent a qui seguir reivindicant més enllà de les anècdotes. Ens ha deixat a l'edat de 76 anys a causa d'un càncer.

Lucky Peterson (1964-2020)

LUCKY PETERSON

(1964-2020)

Referir-se a Lucky Peterson com a nen prodigi equivalia a quedar-se curt. Amb tan sols cinc anys, el teclista i guitarrista de Buffalo, Nova York, ja solia enfilar-se amb freqüència a l'escenari del club que regentava el seu pare, on solia sorprendre no tan sols la pròpia clientela sinó bona part de les figures que hi anaven a actuar. Va ser el cas de tot un Willie Dixon, que fascinat pel talent demostrat per aquell infant a tan curta edat va decidir apadrinar-lo.

Ben aviat Peterson es trobava actuant en alguns dels programes de més audiència de la televisió nord-americana, pas previ a la gravació d'un disc de debut, "Our Future: 5 Year Old Lucky Peterson" (1969), que sonava fresc com una rosa i sintonitzava el seu autor amb una tradició que sens dubte portava a les venes. Amb el pas dels anys va refinar el seu estil i va esdevenir un dels grans referents per a les generacions més joves de bluesmen. Ens ha deixat a l'edat de 55 anys.

50 anys de "Led Zeppelin II"

Els ingredients de "Led Zeppelin II" eren essencialment els mateixos del seu predecessor, el plàstic homònim amb què Led Zeppelin havien debutat a principis d'aquell mateix 1969. Blues pedragós, monolític en ocasions, i rock d'elevadíssim voltatge executats amb la precisió d'un rellotge i la visceralitat innata d'un quartet que rematava la feina feta amb la seva carta de presentació i tornava a marcar el camí a diverses generacions de músics que van del primer heavy metal a l'stoner o el grunge passant pel rock dur en les seves múltiples concepcions.

Gravat en diferents estudis d'ambdós costats de l'Atlàntic al llarg de diversos mesos -el procés de gravació es va alternar amb les diverses gires que la formació va dur a terme aquell any per Europa i els Estats Units-, "Led Zeppelin II" presentava una banda ja a ple rendiment i consolidada, i va suposar el primer cop que Robert Plant, Jimmy Page, John Paul Jones i John Bonham van encapçalar alhora les llistes britàniques i nord-americanes. Era en aquest sentit l'inici d'un regnat que s'allargaria durant bona part de la dècada dels 70 i que establiria Led Zeppelin com un dels noms capitals de la música rock.

L'àlbum s'obria amb el riff lisèrgic i les lascives pulsions de "Whole Lotta Love", cinc minuts i mig que encara avui valen per discografies senceres i una peça inspirada en el "You Need Love" de Willie Dixon, qui va aconseguir després d'una llarga batalla legal ser citat com a coautor del tema en posteriors reedicions. De la mateixa manera, un altre astre de Chess Records com era Howlin' Wolf va ser acreditat a "The Lemon Song", un sòlid i dinàmic exercici de blues rock edificat parcialment a partir del riff de "Killing Floor".

També destacava l'escalada elèctrica de "Heartbreaker", tot un exercici de hard rock marca de la casa amb un altre riff icònic i un dels solos de guitarra més estratosfèrics de Plant fonent-se amb l'embranzida dels tambors de Bonham. Parlant de Bonzo, seria injust no mencionar "Moby Dick", pista instrumental bona part de la qual estava ocupada per un canònic solo de bateria. I tampoc tenien desperdici talls com "Ramble On" i "Thank You", que s'aproximaven des de diferents perspectives als territoris folk que la banda exploraria en futurs llançaments, o "Bring It on Home", el blues que acomiadava l'àlbum amb homenatge inclòs a Sonny Boy Williamson II. El disc va veure la llum tal dia com avui de fa 50 anys.

The Rolling Stones - "I Just Want to Make Love to You" (1964)

"I Just Want to Make Love to You" -el títol és correcte, malgrat haver-se etiquetat a la cara b del single "Tell Me" (1964) com "I Just Wanna Make Love to You"-. El blues canònic de Willie Dixon a mans d'uns joves Rolling Stones. Accelerat, urgent i sense subtileses. Dos minuts, quinze segons i cap a casa. Una base rítmica que treu fum, una guitarra d'on salten espurnes, una harmònica marrana com ella sola i un Jagger que mai més es mostraria tan animal. No és que vulgui fer l'amor a qui sigui que s'adreci la cançó: se la vol follar, vol fer-ho ara i aquí, i no acceptarà cap No com a resposta. L'essència del rock'n'roll a 45 revolucions per minut. I que bé que sonen aquells inicis de frase amb la veu saturada pels aguts, però sobretot per les ganes, la passió i la urgència. Que bé que sonen aquelles gravacions antigues, rudimentàries i sense polir però amb tanta ànima com els músics que s'hi deixaven la pell. D'enregistrar aquella cançó a dia d'avui, probablement el productor de torn hauria tancat el vocalista a l'estudi fins a obtenir la presa perfecta. I el resultat final seria net i polit, però tan fred com un iceberg i sense una sola gota de sang a les venes. Com la munió de bandes de posar i treure que tapen amb produccions espectaculars la mediocritat dels seus repertoris. Com el propi Jagger, m'atreviria a dir, quan s'atreveix a entrar a l'estudi sense Richards.