Qualsevol cosa menys una banda de tribut

PRETENDERS

Jardins de Pedralbes, Barcelona

1 de juliol de 2024

Chrissie Hynde va declarar una vegada que Pretenders s'havien acabat assemblant a una banda de tribut a ells mateixos. Valentes declaracions, en un negoci on l'autocrítica és sinònim de tabú quan no directament de fracàs. D'allò ja fa gairebé dues dècades, i avui Hynde és l'única component clàssica –ja no diguem fundadora- que queda al grup. Amb tot, els Pretenders que vam poder veure ahir a Les Nits de Barcelona són qualsevol cosa menys una banda de tribut a ells mateixos.

Potser sigui una heretgia el que soc a punt de dir, però m'atreveixo a afirmar que l'actual formació del grup londinenc és la meva preferida de totes les que he pogut veure en un escenari (soc massa jove per recordar els seus temps més pretèrits, però prou vell per haver-los vist amb Adam Seymour i haver marxat a casa ben content). Crec que els seus darrers dos discos poden mirar de tu a tu qualsevol dels seus clàssics, i que directes com el d'ahir estan plenament a l'alçada. També penso que James Walbourne s'ha guanyat a pols que se'l consideri com un membre de ple dret del combo, i que la seva guitarra ha revitalitzat el repertori d'una forma que era impensable quan Hynde va fer aquelles declaracions.

Si ahir a la nit no em vaig desmuntar mentre la cantant ho donava tot en una sentida "Hymn to Her", va ser justament per com em va sostenir la tensió elèctrica d'un Walbourne molt més present del que podia semblar a primera vista. I el seu solo a "Thumbelina" hauria mort d'enveja al mateix Brian Setzer. Que acabés transformant aquesta mateixa peça, un exercici d'essencial rockabilly, en una descàrrega elèctrica digna dels AC/DC de l'etapa Bon Scott, referma que el millor tribut que se li pot fer a un cançoner canònic és mantenir-lo viu. Tan viu com una banda que pot haver viscut temps millors, però ara i aquí sona com mai.

No li diuen Dylan perquè sí

CHRISSIE HYNDE
Royal Opera House, Londres (emissió en streaming)

26 de desembre de 2021

Quan la normalitat prèvia al mes de març de 2020 sembla cada dia més llunyana i el curs dels esdeveniments tendeix a apuntar que el seu retorn, en cas de ser factible, encara va per llarg, fins i tot aquells que solem desconfiar de formats com l'streaming hem acabat trobant en aquesta eina, si no un substitut de la música en directe tal com sempre l'havíem conegut, sí com a mínim un consol on agafar-nos mentre durin les turbulències. Chrissie Hynde va actuar la nit passada a la Royal Opera House de Londres, amb format de quartet i presentant el seu notable àlbum de versions de Bob Dylan –"Standing in the Doorway" (2021)-, un concert que diversos milers d'ànimes d'arreu del món vam poder seguir en directe des de la intimitat de les nostres llars a través de la xarxa.

Amb dues cinquenes parts dels actuals Pretenders damunt l'escenari –a banda i banda de la vocalista s'hi trobaven el guitarrista James Walbourne i el teclista Carwyn Ellis (Colorama), amb el contrabaixista Danny Williams completant la formació- i una posada en escena tan serena com austera, l'actuació es va dividir en dues parts clarament diferenciades. La primera va tenir el repertori de Dylan com a fil conductor. A la segona hi van entrar des de cites a Ray Davies i els Kinks fins alguns dels estàndards que la nord-americana havia enregistrat per al jazzístic "Valve Bone Woe" (2019), passant pel repertori més recent de la banda mare, el d'aquell "Hate for Sale" (2020) que encara no s'ha pogut portar als escenaris amb tot l'honor que mereix.

El repàs al cançoner de Dylan va començar amb una càlida "In the Summertime" i va acabar amb una emotiva "Every Grain of Sand", totes dues de "Shot of Love" (1981), l'últim àlbum de la trilogia cristiana del de Duluth i una tria poc evident dins del seu inabastable cànon. Pràcticament el mateix es pot afirmar de "Sweetheart Like You" i "Don't Fall Apart on Me Tonight", del sovint menystingut "Infidels" (1983). Justament, un dels grans encerts de Hynde a l'hora de triar un repertori de versions de Dylan ha estat deixar de banda les seleccions més habituals i explorar tota la riquesa del fons d'armari. També van sonar "You're a Big Girl Now", "Love Minus Zero", "Blind Willie McTell" o una irreconeixible "Standing in the Doorway" que va recordar la naturalesa camaleònica del seu autor. "No li diem Bob Dylan perquè sí", va declarar la vocalista.

La segona part del concert va començar amb dues mencions als Kinks, la sempre crepuscular "I Go to Sleep" i la injecció vitamínica d'"Stop Your Sobbing", dos títols habituals també al repertori dels mateixos Pretenders, als quals va citar Hynde tot seguit amb despullades lectures de "Maybe Love Is in NYC", "You Can't Hurt a Fool" i "Crying in Public". Una fràgil aproximació a "I Get Along Without You Very Well", el clàssic de Hoagy Carmichael, va precipitar una recta final on també van sonar el "How Glad I Am" de Nancy Wilson i, ja en tanda de bisos, "Que reste-t-il de nos amours?" de Charles Trenet. Va ser aquest últim capítol l'únic apunt que va grinyolar en tota la nit. I no pas perquè Hynde no es trobés a l'alçada de tres clàssics amb tant de pes, sinó perquè acomiadar-se amb un tema propi –o de Dylan, per allò de tancar el cercle- hauria dotat de més consistència el conjunt d'un passi altrament immaculat.

Chrissie Hynde canta Dylan

Què acaba fent una quan el grup que encapçala ve de publicar el seu disc més rodó en una bona temporada, però no el pot sortir a presentar en directe a causa d'una pandèmia mundial? En el cas de Chrissie Hynde, tancar-se a casa –hi obligaven les circumstàncies- i treure's de la màniga un sentit homenatge a un dels seus grans referents, ni més ni menys que tot un senyor Bob Dylan. "Standing in the Doorway: Chrissie Hynde Sings Bob Dylan" (2021, BMG) és el disc confinat de la líder de Pretenders, que davant la impossibilitat de treure de gira aquella obra notable que resultar ser ara fa un any "Hate for Sale", va optar per posar el seu segell a una col·lecció d'originals del de Minnesota.

Les va gravar a casa seva, des de l'austeritat que sol implicar l'àmbit domèstic i amb un Pretender a bord, el guitarrista James Walbourne, que va haver d'enregistrar les seves parts a distància –sí, també hi obligaven les circumstàncies-. El resultat és un àlbum reposat, que renuncia per força a les dinàmiques rockeres i potencia els passatges introspectius en sàvies lectures de peces com "You're a Big Girl Now", "Blind Willie McTell", "Love Minus Zero / No Limit" o el tema que titula l'àlbum. També en eleccions a priori menys evidents com poden ser "In the Summertime" o "Don't Fall Apart on Me Tonight". Tanca la selecció amb "Every Grain of Sand", una de les joies de l'etapa cristiana de Dylan, que en un context com el present gairebé es pot interpretar com la pregària de qui espera temps millors.