L'última gran banda de rock clàssic?

PEARL JAM

Palau Sant Jordi, Barcelona

6 de juliol de 2024

En plena era grunge, Pearl Jam va ser aquella banda capaç de conjugar l'ètica punk amb l'estètica del rock clàssic. El més semblant que la seva generació va donar als tòtems de temps pretèrits en què ells mateixos s'emmirallaven i segueixen emmirallant-se.

Avui, els de Seattle són probablement l'última gran banda de rock clàssic en el sentit que durant dècades s'ha atorgat a aquest terme. Més The Who que els mateixos Who, ahir a la nit van segellar el primer dels dos concerts al Palau Sant Jordi amb una oportuna –i immensa- "Baba O'Riley" que va fer de rèplica a una torrencial "Alive".

Van emmarcar bona part de la collita recent –el disc més citat de la nit va ser "Dark Matter", és a dir l'últim- en un repertori on els clàssics van alternar amb seleccions no tan evidents però igualment ben triades. De la polèmica al voltant del preu de les entrades en parlarem més avall, amb el permís de vostès.

Dit això, em van ressonar molt les paraules amb què Eddie Vedder es va referir a les complicacions de salut que l'havien mantingut fora de joc durant tota l'última setmana. Sense concretar què li havia passat, sí que va donar a entendre que en el moment més crític va arribar a no tenir-les totes.

Justament, aquesta setmana ha fet dos anys que jo mateix em vaig fer a la idea que no tornaria a veure mai més el mar. Són experiències que t'ho fan veure tot d'una altra manera, i quan te'n surts entens més que mai que la vida va de viure-la. Ho va proclamar el propi Vedder abans d'entonar un "Life Wasted" que des d'ara passa a tenir un significat totalment nou.

Sobre l'import de les entrades

Ara fa cosa de 30 anys, Pearl Jam va esdevenir l'única banda de la història amb el seu estatus que s'ha atrevit a enfrontar-se a l'imperi Ticketmaster. I va perdre, perquè la metàfora de David contra Goliat sempre resulta molt inspiradora, però la vida real és una altra cosa. A partir d'aquí, òbviament em semblen excessius (escandalosos) els preus de les entrades pels dos concerts que el grup té programats aquest any a Barcelona. Però també em sembla injust (i fins a un cert punt, demagògic) assenyalar un artista en concret com a responsable únic d'una situació que no comença ni s'acaba ara i aquí.

Si recordeu el que van fer Pearl Jam el 1994, potser també recordareu que el context d'aleshores era força diferent de l'actual. D'entrada, perquè una part important dels ingressos dels artistes provenia de la venda de discos. Al cap de pocs anys, aquesta va caure en picat per motius que ja s'han explicat moltes vegades. I no recordo que ningú posés el crit al cel quan això va passar. Al contrari, si un músic insinuava que li semblava just cobrar per allò que era fruit de la seva feina, li queien pals pels quatre costats (sobretot en un país com aquest nostre, on tothom defensa allò que és seu amb la mateixa alegria amb què pontifica sobre allò que és dels altres).

La davallada de la indústria discogràfica tal com havia estat tradicionalment concebuda, va coincidir amb l'auge d'això que anomenem les Noves Tecnologies. Unes eines que al principi se'ns van vendre com a pràcticament miraculoses i que havien de venir a fer-nos la vida més fàcil, però que a la pràctica han servit perquè les grans corporacions coneguin millor els nostres gustos i patrons de consum (també perquè ens coneguin millor les institucions que ens governen, però aquest és un altre tema... o no).

Per això, el sorteig per decidir qui seran els "afortunats" que optaran a gastar-se 99 euros (més despeses de gestió) per una entrada de galliner al Palau Sant Jordi el dia que hi toquin Pearl Jam, el farà un algoritme. I aquest algoritme farà la seva tria en funció de l'historial de compres de cada usuari prèviament registrat (és a dir, tindrà més punts qui més s'ajusti als patrons que una intel·ligència artificial feta a mida de Ticketmaster consideri correctes). Consti que res de tot això m'ho estic inventant, i que tot està explicat al mateix portal habilitat per registrar-se.

Francament, haver arribat fins aquí em preocupa bastant més que uns preus que, torno a dir-ho, em semblen excessius. I per què hem arribat fins aquí? Doncs per molts motius. I un d'ells és que, de la mateixa manera que un dia vam deixar de pagar per escoltar música, també vam considerar que ens resultava més còmode comprar les entrades de concerts a través d'una plataforma digital operada (en aquell moment) per una entitat financera, que no pas anar a la botiga de discos de tota la vida (on, per cert, adquiríem entrades que s'havien imprès i transportat fins a l'establiment de torn, cosa que donava un cert sentit a aquest eufemisme que són a data d'avui les "despeses de gestió").

Amb tot això vull dir que potser seria més honest, per part nostra, deixar d'assenyalar determinats artistes com a responsables d'una tendència que ve de molt lluny. Deixar de recordar què feien Pearl Jam el 1994 i preguntar-nos, com a consumidors (detesto aquest concepte, però és el que som quan comprem una entrada per un concert, ja sigui a Ticketmaster o en un ateneu llibertari), per què vam acceptar de forma acrítica que la indústria del disc era una mena de tirania i que les grans multinacionals tecnològiques no només havien vingut a salvar-nos d'aquella tirania, sinó a fer-nos ciutadans més lliures i feliços.

El crim masclista que va colpejar l'escena de Seattle

Mia Zapata (1965-1993).

No acostuma a sortir el seu nom quan es parla d'allò que algú va anomenar el Club dels 27. Però aquesta és l'edat que tenia Mia Zapata quan va morir assassinada l'estiu de 1993, ara fa poc més de 30 anys. Zapata era la cantant de The Gits, una banda de punk rock formada a Seattle en ple adveniment de l'era grunge. Van lliurar dos àlbums més que notables –"Frenching the Bully" (1992) i "Enter: The Conquering Chicken" (1994), aquest últim publicat a títol pòstum-, i francament haurien merescut més repercussió de la que van tenir al seu dia –possiblement l'haurien assolit si la seva història no s'hagués acabat de la pitjor manera possible-.

El cos sense vida de Zapata va ser trobat la matinada del 7 de juliol de 1993. L'havien colpejat, violat, estrangulat i deixat tirada al mig del carrer. L'autòpsia va revelar que, de no haver mort estrangulada, ho hauria fet a causa de les ferides internes provocades pels forts cops que havia rebut. A l'assassí, un maltractador reincident, no se'l va arribar a identificar fins al cap de 10 anys. Les investigacions posteriors van determinar que l'agressor havia seguit la víctima al sortir aquesta d'un bar, l'havia atacat per sorpresa i l'havia arrossegat fins al seu cotxe, on havia passat tota la resta.

Arran de l'assassinat de Zapata, activistes de Seattle van impulsar la creació de Home Alive, un grup feminista d'autodefensa que va comptar amb el suport d'artistes com Joan Jett o Lydia Lunch, també de la plana major de l'escena de la pròpia ciutat, inclosos Nirvana, Pearl Jam i Soundgarden. El 1996, el segell Epic va publicar el recopilatori "Home Alive (The Art Of Self Defense)", amb rareses de tots ells. Els beneficis es van destinar a la causa de l'organització i a pagar les despeses de la investigació de la mort de la cantant.

Explico el tràgic final de Mia Zapata de la mateixa manera que podria referir-me a la violació que va patir Tori Amos quan tenia 21 anys i que la va portar a compondre una cançó tan colpidora com "Me and a Gun". Són episodis que ressonen molt fort en una jornada com la d'avui, 25 de novembre, Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència envers les Dones, però que caldria recordar cada dia de l'any. Com també caldria tenir presents a totes aquelles víctimes anònimes d'una xacra social que trenca i arrabassa vides. Més encara quan els vells carcamals de tota la vida tornen a bramar amb una poca vergonya que no s'havia vist des de feia dècades.

Un homenatge a Alice In Chains

STEVE STALEY
Anònims, Granollers

22 d'octubre de 2023

Hi ha un fil gairebé imperceptible que connecta el rock alternatiu nord-americà dels 90, i en especial allò que es va anomenar grunge, amb les formes més ancestrals de llenguatges com el blues, el folk o el country. Podríem parlar de Mark Lanegan o Nirvana capbussant-se en l'essència d'"In the Pines", aquella murder ballad tradicional que van popularitzar figures com Leadbelly. També podríem parlar, és clar, de la dimensió que solien adquirir repertoris com els de Pearl Jam o els mateixos Nirvana quan eren reinterpretats en clau acústica, reduïts a l'expressió més bàsica, en marcs com el del programa televisiu MTV Unplugged i la sèrie de discos que se'n va derivar.

Steve Staley –el seu nom artístic ofereix alguna pista de per on va la cosa- és el cantant i guitarrista d'Sleeping Giant, una jove banda vallesana d'stoner rock amb un ep i un parell de senzills publicats que apunten quelcom més que maneres –tots tres estan disponibles a Bandcamp-. Ahir va actuar a l'Anònims de Granollers a l'hora del vermut, tot sol i amb format acústic, justament per retre homenatge a un tòtem de l'era grunge com és Alice In Chains, i més concretament al seu "Unplugged" de 1996. No el va repassar sencer, però va posar tot el seu ofici i tota la seva passió al servei de cançons com "Down in a Hole", "Rooster" o "Would?".

Va acabar d'amanir el repertori amb cites a Arctic Monkeys –un "I Wanna Be Yours" de factura rugosa i estripada-, Elvis Presley –"Burning Love", prèviament gravat per Arthur Alexander, i transformat pel vallesà en un visceral exercici de punkabilly acústic- o, tornant a l'òrbita de Seattle, Pearl Jam –una emocionant "Black"-. Una selecció que certament va desviar-se del full de ruta anunciat inicialment, però al mateix temps va posar sobre la taula la versatilitat d'Staley no tan sols com a intèrpret, sinó també a l'hora d'absorbir influències diverses per enriquir el seu propi discurs.

Iggy Pop - "Every Loser" (2023)

Hi ha qui encara es pregunta com ha arribat Iggy Pop fins aquí. Com el seu organisme ha pogut desafiar algunes de les lleis més elementals de la física i de la química, sobrevivint a tota mena d'excessos i mantenint-se en plena forma amb 75 primaveres viscudes i gairebé sis dècades de trajectòria a l'esquena. Serà o no serà un miracle, però pràcticament al mateix temps que es commemora el cinquantenari de "Raw Power" (1973), el seu tercer disc amb els Stooges i un dels pilars del rock de la passada meitat de segle, la Iguana no tan sols segueix presumint de no tenir rival a l'escenari, sinó que fins i tot és capaç de despenjar-se amb una obra de pes com "Every Loser" (2023).

El seu 19è àlbum d'estudi és també el seu primer disc de rock des de l'encara definitiu "Post Pop Depression" (2016). Un retorn a les seves formes més essencials, però sobretot un cop a la taula que ens ve a recordar per què se'l coneix com el Padrí del Punk. Poca cosa pot anar malament quan un plàstic comença amb el cop de puny a la cara de "Frenzy" i reforça el seu argumentari amb atacs frontals de la intensitat de "Neo Punk", un "All the Way Down" que podria ser un outtake de clàssics pretèrits com "American Caesar" (1993), o un "Modern Day Ripoff" que connecta amb el mateix "Raw Power".

Pel camí hi trobem pistes de naturalesa més atmosfèrica on Pop deixa sortir aquell crooner terminal que havia seguit marcant diferències en plena era post-punk –atenció a "Strung Out Johnny" i "New Atlantis"-. Produeix Andrew Watt, i desfilen pel disc tota una nòmina de convidats que van de Duff McKagan (Guns N' Roses) a Eric Avery i Dave Navarro (Jane's Addiction), passant per Chad Smith (Red Hot Chili Peppers), Stone Gossard (Pearl Jam) o Taylor Hawkins (Foo Fighters) –qui va morir ara fa justament un any, poc després de gravar les seves parts de l'àlbum-. Més que una prova de vida, l'enèsim símptoma d'immortalitat d'un pioner etern.

Eddie Vedder - "Earthling" (2022)

Fa de mal dir, però Eddie Vedder és un supervivent. Un cop morts Kurt Cobain, Layne Staley, Chris Cornell i, més recentment, Mark Lanegan, el líder de Pearl Jam és l'únic que queda viu dels vocalistes de les bandes més massives que van emergir des de Seattle tot abanderant la revolució grunge a principis dels 90. La dada inquieta, i convida a desitjar-li tota la salut del món a una icona del rock que ho ha fet tot i més per desprendre's d'aquesta condició –sense sortir-se'n, però això és un altre tema-, un tipus corrent que fa cançons per a multituds, també un dels músics més coherents de la seva generació. I, sí, un supervivent.

Vedder acaba de publicar un nou àlbum en solitari que és el més semblant a la banda mare que ha facturat pel seu compte a data d'avui. Un "Earthling" (2022) que trenca amb les tonalitats intimistes que fins ara havien definit l'obra solista del nord-americà, i abraça dinàmiques més rockeres en peces com "Fallout Today", "The Dark" o "Rose of Jericho". Produeix Andrew Watt, es sumen a la festa pesos pesants com Chad Smith, Benmont Tench o Ringo Starr, i destaquen aquest parell d'himnes en potència que són "Power of Right" i "Long Way". El primer no desentonaria al catàleg dels mateixos Pearl Jam. El segon el podria haver signat el mateix Tom Petty.

Pearl Jam - "Gigaton" (2020)

El context importa a l'hora d'escoltar música. Importa l'entorn a l'hora de gaudir o no de determinats concerts. Importa el moment a l'hora d'escoltar un disc per primer cop. I importa el tot a l'hora d'entendre (i, en conseqüència, apreciar) les diferents parts del propi disc. Un apunt a tenir en compte, aquest últim, en un moment en què se'ns bombardeja de forma constant amb avançaments de discos que sortiran més tard o més d'hora, amb cançons que en altres temps haurien estat singles però ara mateix són directament despatxades sense context perquè sembla, en temps d'immediatesa, que qui dispara més ràpid tingui les de guanyar.

No em va entusiasmar al seu moment "Dance of the Clairvoyants", el primer avançament del que ha esdevingut el darrer disc de Pearl Jam, "Gigaton" (2020). No em va entusiasmar perquè, tot i no sonar malament, tampoc sonava tal i com se suposava que ho hauria de fer una obra dels de Seattle. Perquè tot i el seu ritme contagiós, la seva hipnòtica línia de guitarra i la veu nerviosa d'Eddie Vedder, semblava que hi faltava alguna cosa. I allò que hi faltava, amb tota probabilitat, era el fet de poder escoltar-la a continuació de "Who Ever Said" i "Superblood Wolfmoon". Les dues peces que precedeixen la part en qüestió al conjunt de l'àlbum. I dues mostres d'aquest rock musculós però àgil i dinàmic que els nord-americans van començar a patentar amb aquell retorn a l'estat de gràcia que va esdevenir "Pearl Jam" (2006).

Sí, "Dance of the Clairvoyants" s'entén molt millor en el context del qual forma part, i fins i tot es perfila –juntament amb els dos títols anteriorment citats- com un dels grans arguments d'un àlbum que torna a assenyalar a Vedder i companyia com una de les bandes més genuïnes i coherents amb elles mateixes de les passades tres dècades, ja no diguem la que més dignament ha madurat de les de la seva generació. Menció a part mereix també la intensitat creixent d'un "Quick Escape" que sona com si Led Zeppelin haguessin emmarcat "Kashmir" al seu quart disc. Exercicis de rock robust que troben el seu contrapunt en les textures orgàniques de "Comes Then Goes" i la fragilitat de "River Cross", dues balades que remeten directament al Vedder solista.

Edició oficial de l'Unplugged de Pearl Jam

Anuncien els responsables d'aquest pessebre que ha esdevingut a escala global el Record Store Day la imminent edició -amb motiu del Black Friday- en vinil de l'actuació acústica que Pearl Jam van enregistrar el 1992, durant la recta final de la seva primera gira mundial, per al programa televisiu MTV Unplugged. Una gravació mai abans editada de forma oficial, si bé distribuïda i fàcilment localitzable al mercat bootleg. Jo el tenia (i segurament encara el dec conservar en algun lloc) en cassette, gravat de la ràdio (de Los 40 Principales, a veure qui s'ho creu a aquestes alçades) i amb les impagables intervencions de l'enyorat Joaquín Luqui entre cançó i cançó. Durant un estiu sencer pràcticament no el vaig arribar a treure del walkman (sí, he dit walkman). Òbviament acabarà caient el vinil per poc que pugui, que segurament tindrà un so gairebé perfecte i vindrà embolcallat amb un format dels que entren a primera vista però... no serà el mateix.

Green River

Green River.

Sub Pop torna a posar en circulació amb edicions oportunament ampliades dos dels plàstics que van establir les bases de la seva pròpia escuderia i gairebé van arribar a definir allò que s'anomenaria grunge. L'ep "Dry as a Bone" (1987) i l'àlbum "Rehab Doll" (1988) de Green River. La discografia completa -exceptuant el primeríssim i no menys imprescindible ep "Come On Down" (1985, Homestead Records)- d'una banda tan avançada al seu temps que ni tan sols va arribar a degustar els fruits de les seves pròpies llavors. Sí que ho van fer pel seu compte i amb major o menor fortuna bona part dels seus components, que anys després van esdevenir autèntics referents del so de Seattle com a integrants de Mudhoney (Mark Arm i Steve Turner) i Pearl Jam (Stone Gossard i Jeff Ament).

Deu anys d'absència

Pearl Jam.

Hem pogut llegir i escoltar darrerament com diversos articulistes i mitjans de comunicació establerts a Barcelona presumien, com si això fos un gran què, del fet que la Ciutat Comtal acull més gires internacionals que Madrid. Es referien a les gires de gran format, les que requereixen d'instal·lacions de la mida d'un pavelló o d'un estadi, no pas a les sales de petita o mitjana capacitat que acullen per naturalesa la gran majoria d'esdeveniments musicals que tenen lloc en una determinada ciutat. Sigui com sigui, i parlant de grups de gran convocatòria, no he pogut evitar pensar en les citades informacions al recordar que tal dia com avui de fa deu anys Pearl Jam van actuar per darrer cop en escenaris barcelonins. Parlem d'una de les bandes més reconegudes de la seva generació, d'un nom clàssic que ha sabut resoldre amb tota la dignitat del món aquella equació sovint complicada entre coherència artística i reclam massiu, d'un grup que omple pavellons i estadis i que, més enllà de les xifres, encara té coses a dir.

Malgrat portar un quart de segle a la carretera, els de Seattle tan sols han actuat tres cops a Barcelona. L'última d'aquestes actuacions va tenir lloc l'1 de setembre de 2006 al Pavelló Olímpic de Badalona i els va servir per a presentar aquell àlbum homònim (2006) amb què recuperaven definitivament la seva millor forma (també, és clar, per a revitalitzar el fons de catàleg i despenjar-se amb sòlides revisions de títols aliens com "Baba O'Riley" d'uns Who que, paradoxalment, havien suspès un concert a Barcelona pocs mesos abans per la poca demanda d'entrades -la qual cosa donaria per un altre article-). Des d'aleshores res de res, i ja han transcorregut deu anys. I això que durant aquesta dècada han lliurat dos treballs tan notables com són "Backspacer" (2009) i "Lightning Bolt" (2013). I això que arreu on van segueixen actuant davant d'audiències massives. I això que Barcelona, diuen alguns, és una destinació predilecta de les gires internacionals (de gran format). Què hi farem, vivim on vivim, som el que som, tenim el que tenim i per sort determinats records no s'esborren.

Una escena de metro

Una escena de metro, ahir al vespre al Clot.

La megafonia del tren anuncia l'arribada a Clot-Aragó. Baixo del vagó, corro pel vestíbul de l'estació i entro al metro. Travesso l'andana de la línia vermella sense pressa però sense pausa, i quan m'acosto a la de la línia lila, escolto uns puntejos de guitarra i una veu profunda i de to oxidat. Un tio canta "Atlantic City", de Bruce Springsteen. Però ho fa com si el tema fos de Tom Waits. I l'acompanya el millor bateria que he vist en una bona temporada. Un paio capaç de generar tota una secció rítmica amb un instrument que ell mateix s'ha fabricat a partir d'una garrafa, un envàs de detergent i una caixa metàl·lica. Una posada en escena i una frescor interpretativa que recorden els millors dies de l'skiffle. S'acaba "Atlantic City" i ataquen un altre tema del Boss, un "Growin' Up" al qual atorguen una nova dimensió. Springsteen és una de les principals fonts del seu repertori de versions -una altra és Pearl Jam-. El projecte és tan recent, que encara no té nom ni temes propis. Però donin-los una mica de temps i veuran com les gasten aquests parell. Una nova mostra que a Barcelona hi ha molta música més enllà dels festivals, per molt que ens vulguin fer creure el contrari. Aquesta tarda haig de tornar a fer el mateix recorregut. Qui sap si el destí em farà tornar a coincidir amb ells. Creuo els dits perquè així sigui.