75 anys del Memphis Recording Service

Avui fa 75 anys que Sam Phillips va obrir el Memphis Recording Service al 706 d'Union Avenue, a Memphis, Tennessee. El març de 1951, Ike Turner i Jackie Brenston hi van gravar "Rocket 88", senzill publicat per Chess Records de Chicago que sol assenyalar-se com el primer rock'n'roll de la història.

A partir de 1952, Phillips va operar des del mateix local amb el seu propi segell discogràfic, Sun Records, que tenia en cartera figures com B.B. King o Billy "The Kid" Emerson.

El juliol de 1954, l'estudi va esdevenir el bressol d'allò que s'anomenaria rockabilly de la mà d'Elvis Presley. Tota la resta és història, i l'han escrit noms com els de Carl Perkins, Johnny Cash, Charlie Feathers o Jerry Lee Lewis.

A la imatge, la façana de l'actual Sun Studio fotografiada l'any passat.

70 anys de "That's All Right"

Avui fa 70 anys que Elvis Presley, Bill Black i Scotty Moore van entrar al Memphis Recording Service de Sam Phillips, l'actual Sun Studio, i van gravar "That's All Right", versió d'un vell blues d'Arthur Crudup que ells van convertir en el quilòmetre zero d'allò que s'anomenaria rockabilly. El senzill va sortir publicat al cap de dues setmanes a través de Sun Records, el segell del mateix Phillips, amb una accelerada lectura del "Blue Moon of Kentucky" de Bill Monroe a la cara b, i va marcar l'inici d'una de les llegendes més absolutes de la història de la música popular. A la imatge, l'estudi fotografiat el passat mes de març.

The house that Sam Phillips built

Llocs petits on han passat coses molt grans. El Sun Studio de Sam Phillips al 706 d'Union Avenue, a Memphis, va ser on Ike Turner i Jackie Brenston van gravar rock'n'roll per primer cop –"Rocket 88" (1951)-. També on Elvis Presley, Scottie Moore i Bill Black van concebre allò que s'anomenaria rockabilly –"That's All Right" (1954)-. Que una cosa i l'altra passessin gairebé per accident, anima a seguir creient en el miracle de la música. A dins de l'estudi encara s'hi pot respirar la màgia

Dues dècades sense Johnny Cash

Johnny Cash (1932-2003).

Es commemoren avui 20 anys de la mort de Johnny Cash. L'Home de Negre. La llegenda de la música nord-americana que va fer servir el seu art per donar veu a qui no en tenia. La icona del country –i del primer rockabilly- que va influir a incomptables generacions de músics i compositors de tota mena d'estils. Un dels exponents més essencials del catàleg de Sun Records, la trajectòria del qual enllaça la generació d'Elvis Presley i Sam Phillips –qui havia traspassat tan sols un mes abans- amb l'era alternativa de la mà de Rick Rubin. Pel camí, actuacions llegendàries en presons, duets amb Bob Dylan, descensos als inferns, la redempció i una intensa història d'amor –amb tot el que implica aquest concepte i sense sobredosi de sucre- amb June Carter –qui també havia mort aquell mateix 2003-. I és clar, un cançoner canònic com ell sol. Dues dècades sense un dels més grans.

Dues dècades sense Sam Phillips

Sam Phillips (1923-2003).

Si el passat mes de gener celebràvem el centenari de Sam Phillips, avui commemorem el 20è aniversari de la mort –a l'edat de 80 anys- del fundador de Sun Records i del Memphis Recording Service –posterior Sun Studio-. Va produir la que es considera com la primera cançó de rock'n'roll, "Rocket 88" (1951) de Jackie Brenston and His Delta Cats –que en realitat eren els Kings of Rhythm d'Ike Turner-. També va supervisar la gènesi d'allò que anomenem rockabilly com a productor (i descobridor) d'Elvis Presley, Carl Perkins, Jerry Lee Lewis i Johnny Cash, entre molts altres.

Set dècades d'Elvis a l'estudi

Elvis Presley.

Avui fa 70 anys de la primera sessió de gravació d'Elvis Presley al Memphis Recording Service de Sam Phillips. Era el 18 de juliol de 1953. Va pagar tres dòlars amb 98 cèntims per enregistrar els estàndards "My Happiness" i "That's When Your Heartaches Begin", cada un premsat en una cara d'un disc d'acetat.

Diu la llegenda que el futur Rei del rock'n'roll volia fer un regal a la seva mare. Però el fet que aleshores no hi hagués tocadiscos a casa dels Presley suggereix que el de Tupelo més aviat volia cridar l'atenció de Phillips. Per això últim encara haurien de passar mesos i la gravació d'una segona maqueta que tindria lloc el 4 de gener de 1954.

El juliol d'aquell mateix any, Presley tornaria a l'estudi de Phillips a petició del mateix productor i gravaria "That's All Right", un vell blues d'Arthur Crudup, amb el suport d'Scotty Moore i Bill Black a la guitarra solista i el baix, respectivament. Va sortir publicat el 19 de juliol de 1954 a través de Sun Records, el segell del propi Phillips. La primera manifestació d'allò que s'anomenaria rockabilly, i un dels capítols fundacionals del rock'n'roll.

Billy "The Kid" Emerson" (1925-2023)

BILLY "THE KID" EMERSON

(1925-2023)

Veterà del rhythm & blues i pioner del rock'n'roll, Billy "The Kid" Emerson va iniciar la seva carrera a les files dels Kings of Rhythm d'Ike Turner. Hi va ingressar el 1952, quan venien de facturar la fundacional "Rocket 88" (1951), i al cap de dos anys va començar a volar pel seu compte. Pianista i cantant format a l'església, va gravar per segells com Sun, Chess o Vee-Jay abans d'obrir la seva pròpia disquera, Tarpon Records.

El gruix més destacable de la seva producció és el que va fer a Sun, amb títols com "Red Hot" (1955) –posteriorment versionada per Billy Lee Riley, a qui erròniament se'n sol atribuir l'autoria- o el seu debut, "No Teasing Around" (1954). A la cara b d'aquest darrer senzill hi havia el blues gran reserva "If Lovin' Is Believing", que Bob Dylan va fer servir de motlle pel seu "False Prophet". Referent i testimoni de temps difícils però fascinants, Emerson ha mort a l'edat de 97 anys.

Johnny Powers (1938-2023)

JOHNNY POWERS
(1938-2023)

Pioner i exponent de pes del rock'n'roll a Detroit molt abans que la Motor City entrés de ple al mapa de la geografia melòmana. Figura de culte i fins al moment de la seva mort un dels últims supervivents de la primera generació de músics de rockabilly. A Johnny Powers se'l recordarà sobretot per "Long Blond Hair", tota una perla d'aquest estil publicada el 1957 per Fox Records.

Quan aquest segell va tancar, va seguir gravant per altres disqueres la més notable de les quals va ser Sun Records –amb la qual va publicar un parell de senzills, "With Your Love, with Your Kiss" i "Waitin' for You"-, i posteriorment va arribar a treballar per Motown com a compositor i productor –val a dir que el seu pas per la discogràfica de Berry Gordy va ser més aviat anecdòtic-.

Powers, de nom civil John Leon Joseph Pavlik, va ser amb tota probabilitat l'únic músic que va arribar a mantenir relacions laborals tant amb Sun com amb Motown. Però això no ens hauria fer perdre de vista el valor del seu llegat, que són cançons com les anteriorment citades. Les havia seguit interpretant en directe fins que el cos li ha dit prou. Ha mort a l'edat de 84 anys.

Elvis 88, Bowie 76

Elvis Presley amb Sam Phillips, a l'esquerra, en hores de feina.

Fa tan sols tres dies commemoràvem el centenari de Sam Phillips, fundador de Sun Records i descobridor de figures com Elvis Presley –i, per tant, un dels grans impulsors del rock'n'roll durant la dècada dels 50-. I avui celebrem l'aniversari del mateix Rei, que faria 88 anys de ser encara entre nosaltres. Dia assenyalat al calendari melòman, també és l'aniversari de David Bowie, que en faria 76.

Un segle amb Sam Phillips

Sam Phillips (1923-2003).

Es commemoren avui 100 anys del naixement de Sam Phillips, el fundador de Sun Records i com a tal un dels grans impulsors del rock'n'roll durant la dècada dels 50 –també d'una de les seves formes més primitives, el rockabilly-. Gran aficionat a la música afroamericana en un moment en què això no era ben vist en segons quins ambients –sobretot si un era blanc i vivia al Sud dels Estats Units-, el 1950 va obrir el llegendari Memphis Recording Service al 706 de l'avinguda Union, a Memphis, que al cap de pocs anys adoptaria el nom de Sun Studio –la discogràfica la va fundar el 1952-, on van gravar figures del rhythm & blues com Rosco Gordon o B.B. King.

El 1951 hi va produir la que sol considerar-se com la primera gravació de la història del rock'n'roll, el "Rocket 88" de Jackie Brenston and His Delta Cats –en realitat eren els Kings of Rhythm d'Ike Turner, on Brenston cantava i tocava el saxo-, publicada aquell mateix any per Chess Records, de Chicago. El 1954 va estar als controls durant el fundacional enregistrament del "That's All Right" d'Elvis Presley, considerat com el punt de partida del rockabilly i en tot cas l'inici d'una de les grans revolucions culturals del segle passat. En anys posteriors, Phillips va descobrir també gegants com Johnny Cash, Carl Perkins o Jerry Lee Lewis, entre d'altres.

Jerry Lee Lewis (1935-2022)

JERRY LEE LEWIS
(1935-2022)

Setmanes enrere em vaig dedicar a recuperar els discos de country de Jerry Lee Lewis. Una etapa que no serà mai tan essencial ni influent com els seus anys fundacionals a Sun Records, però sota la qual s'amaguen també autèntics tresors. Poc m'imaginava aleshores que en qüestió de dies estaríem lamentant la seva pèrdua. Lewis era un dels últims supervivents de tota una generació que va canviar per sempre més la història de la música –i amb ella, la d'aquest món nostre-, testimoni d'excepció i ambaixador destacat d'un lloc i d'un moment simplement irrepetibles. Però sobretot era un d'aquells referents que semblaven cridats a durar per sempre més.

Ha mort el Killer, i amb ell se n'ha anat un dels arquitectes del rockabilly –per tant, del rock'n'roll-, també l'home que va acabar esdevenint gairebé un estil musical en ell mateix des del moment en què tocava el piano com ningú ho havia fet abans ni ho tornarà a fer mai més. El pare fundador del rock que va brillar a la galàxia country, i que va arribar fins als nostres dies erosionat pels anys que no perdonen però sempre fent honor tant al seu nom com al seu sobrenom. Podríem parlar de "Great Balls of Fire", de "Whole Lotta Shakin' Goin' On", de "Breathless", del Million Dollar Quartet, de les seves incendiàries actuacions, del seu caràcter imprevisible o d'escàndols com el matrimoni amb la seva cosina menor d'edat, i no acabaríem mai.

Quan em vaig assabentar de la seva mort, em va venir al cap una entrevista publicada per Mojo ara deu fer cosa d'una dècada i mitja. Una de les periodistes més veteranes de la revista britànica, Sylvie Simmons, va anar-lo a veure a casa seva a Nesbit, Mississippi. I mentre esperava al hall d'entrada que arribés l'hora acordada per començar la conversa, el Killer va irrompre des del pis superior en calçotets, amb la mala llet que el caracteritzava però amb la tranquil·litat de qui és a casa seva i fa el que li rota, com li rota i amb el que porti posat en aquell moment. L'entrevista, no cal dir-ho, va ser un cúmul de cites memorables –també de frases pronunciades amb un accent sureny tan tancat, que ni la mateixa Simmons va ser capaç de transcriure-.

Jerry Lee Lewis no era l'últim supervivent del rock'n'roll dels 50. Encara són entre nosaltres Clarence "Frogman" Henry, Wanda Jackson, Dion i Duane Eddy, per citar els primers que m'han vingut al cap. Però sí que era l'últim dels pioners que no tan sols van definir tot un gènere musical sinó que el van elevar a fenomen social i cultural de primera magnitud a escala planetària. L'última megaestrella de la dècada en què es van inventar les megaestrelles. Com hauria estat, sense ell, la música de les passades sis dècades i mitja? Impossible saber-ho, però de ben segur bandes com Led Zeppelin no haurien arribat mai a compondre cançons com "Rock and Roll", que li deu tot i més a Lewis i que ell mateix va reinterpretar amb el propi Jimmy Page en un àlbum de maduresa que oferia de tot menys símptomes de fatiga –el seu títol, molt oportú, "Last Man Standing" (2006)-. No és que Lewis se la fes seva com qui no vol la cosa, és que la podria haver reclamat com a pròpia des del primer dia i hauria estat tot bé.

El seu traspàs és llei de vida, la seva pèrdua una tragèdia.

Elvis a Sun i en paper

Encara no he pogut veure el biopic d'Elvis Presley que tants comentaris superlatius ha generat durant aquesta última setmana. L'acabaré veient, però de moment vaig molt ben servit amb aquesta novel·la gràfica sobre els primers anys de carrera musical del Rei, que vaig adquirir fa uns dies a la llibreria Strogoff, i aquest vinil doble amb el bo i millor de la seva producció a Sun Records, que també vaig adquirir dies enrere en un mercat de segona mà –i que, contràriament al que indica el seu títol, ni tan sols és el recopilatori més definitiu que conec del de Tupelo a la disquera de Sam Phillips, però segueix entrant de fàbula a totes hores-.

Quinton Claunch (1921-2021)

QUINTON CLAUNCH
(1921-2021)

Ens ha deixat un altre d'aquells actors secundaris que rarament solen anomenar-se però han desenvolupat un paper clau a la història de la música. Quinton Claunch venia de tocar la guitarra amb el grup de country The Blue Seal Pals de Muscle Shoals, Alabama, quan va desembarcar a mitjans dels 50 als estudis Sun de Memphis, on va treballar com a músic de sessió en diverses gravacions de pioners del rockabilly com Carl Perkins, Warren Smith o Charlie Feathers. Posteriorment va gravar amb altres figures del primer rock'n'roll com Wanda Jacksons i va dedicar-se a la producció i a la composició. També va esdevenir un dels impulsors, durant les dècades dels 50 i els 60, de dos segells discogràfics de renom com són Hi Records i Goldwax Records. Ens ha deixat a l'edat de 99 anys.

Ed Bruce (1939-2021)

ED BRUCE

(1939-2021)

A Ed Bruce se'l recordarà sobretot com l'autor de "Mammas Don't Let Your Babies Grow Up to Be Cowboys", un dels duets amb què Waylon Jennings i Willie Nelson es van consolidar l'any 1978 a l'avantguarda del moviment outlaw country. Posteriorment, Jennings i Nelson van gravar encara una altra de les seves composicions, "The Last Cowboy Song", com a membres d'aquell supergrup que va esdevenir The Highwaymen –completaven la formació Johnny Cash i Kris Kristofferson-. Bruce va destacar sobretot en l'àmbit del country, arribant a assolir un número 1 l'any 1982 amb el single "You're the Best Break This Old Heart Ever Had". Menys coneguts, però igualment són reivindicables, són els seus inicis com a intèrpret de rockabilly, encara sota el nom artístic d'Edwin Bruce i debutant a l'escuderia Sun Records amb el single "Rockin' Boppin' Baby" el 1957. Ens ha deixat a l'edat de 81 anys.

Carl Mann (1942-2020)

CARL MANN

(1942-2020)

El de Carl Mann és un d'aquells noms que bona part dels aficionats al rockabilly han arribat a descobrir en recopilatoris i antologies que repassen els primers anys del rock'n'roll. El seu "Mona Lisa", versió accelerada i frenètica del clàssic de Nat King Cole inspirat en la icònica pintura de Leonardo da Vinci, va ser el més semblant a un hit que mai va arribar a facturar el de Tennessee durant la seva breu estada a la Sun Records post-Elvis Presley –i sol esdevenir reclam de les citades compilacions-. Com tants altres exponents de la segona generació d'artistes rockabilly de la segona meitat dels 50, la seva estrella es va apagar durant la dècada posterior però va experimentar una segona joventut durant els 70, ja en el terreny del country. Ens ha deixat a l'edat de 78 anys.

Stan Kesler (1928-2020)

STAN KESLER

(1928-2020)

Productor, compositor i músic de sessió de llarg recorregut, Stan Kesler era el pont a priori improbable que enllaçava les trajectòries d'Elvis Presley i Sam The Sham and The Pharaohs. Per al de Tupelo va coescriure peces com "I Forgot to Remember to Forget" o "I'm Left, You're Right, She's Gone", que solen destacar al catàleg del Rei a Sun Records. Per als segons va produir "Wooly Bully", un dels artefactes més contagiosos del garage rock de la dècada dels 60 i de tota la nissaga Nuggets. El va enregistrar als estudis Sun de Memphis, on també va treballar com a músic de sessió en gravacions de tòtems com Jerry Lee Lewis o Carl Perkins. Ens ha deixat a l'edat de 92 anys.

W.S. Holland (1925-2020)

 

W.S. HOLLAND

(1925-2020)

W.S. Holland va tocar la bateria a la versió original de "Blue Suede Shoes", la de Carl Perkins. Va formar part durant dècades de la banda d'acompanyament de Johnny Cash. I se'l pot escoltar en sessions com la del llegendari Million Dollar Quartet –amb Elvis Presley, Jerry Lee Lewis i els propis Cash i Perkins-. Ens ha deixat aquesta setmana a l'edat de 85 anys, icona de l'era daurada de Sun Records i un dels últims testimonis d'uns temps en què tot era nou perquè tot estava per fer.

Sonny Burgess (1929-2017)

SONNY BURGESS

(1929-2017)

L'imaginari popular sol contemplar Sonny Burgess com un actor secundari en aquell viver de músics pioners que va ser Sun Records. I efectivament, el d'Arkansas no va assolir mai les cotes de transcendència d'un Carl Perkins, un Johnny Cash o un Jerry Lee Lewis -la comparació amb Elvis me l'estalvio, sempre va jugar en una altra lliga-, però talls com "Red Headed Woman" o "We Wanna Boogie" han estat i segueixen essent títols d'absoluta referència per a qualsevol aficionat o devot de la causa rockabilly. L'estil que va definir al capdavant dels seus inseparables Pacers, tan visceral com ben apuntalat, es pot considerar com un dels més singulars de l'època en el marc del gènere en qüestió. Un prisma sònic que es feia seu el manual d'estil del rockabilly però a la vegada jugava amb les seves arrels sobreposant les unes amb les altres o bé destacant-ne una en concret en funció del moment. Burgess s'aproximava al format cançó des de l'òptica hillbilly d'un Hank Williams -va arribar a enregistrar una solvent revisió de "My Bucket's Got a Hole in It"-. Però la trompeta de Jack Nance en títols com els anteriorment citats enllaça directament amb les formes del swing o el dixieland jazz. És més: els patrons rítmics de "We Wanna Boogie" invoquen les essències del jump blues. I les dues notes carregades de distorsió del solo de guitarra de Joe Lewis a la mateixa peça -escoltin la força amb què irromp a partir del minut 1:25- anticipen discursos com els del garatge, el punk o el psychobilly. Ens ha deixat a l'edat de 88 anys.

Sis dècades de rockabilly

5 de juliol de 2014. Seixanta anys enrere, Elvis Presley entrava als estudis Sun de Memphis amb Scotty Moore i Bill Black. Sota la supervisió de Sam Phillips, enregistraven "That's All Right", un blues original d'Arthur Crudup. Accelerant-ne el tempo, centrant el ritme en el contrabaix de Black i dotant-lo d'un fort regust hillbilly. La peça s'acabaria editant tretze dies més tard com a cara a d'un single que completava "Blue Moon of Kentucky", de Bill Monroe. Un clàssic del country al qual s'havia aplicat un tractament blues. La repercussió del senzill va ser modesta, i encara haurien de passar alguns mesos abans que Presley esdevingués un ídol de masses. Però aquell vespre de juliol de 1954, avui en fa sis dècades, havia nascut el que algú acabaria anomenant rockabilly.