70 anys de "That's All Right"

Avui fa 70 anys que Elvis Presley, Bill Black i Scotty Moore van entrar al Memphis Recording Service de Sam Phillips, l'actual Sun Studio, i van gravar "That's All Right", versió d'un vell blues d'Arthur Crudup que ells van convertir en el quilòmetre zero d'allò que s'anomenaria rockabilly. El senzill va sortir publicat al cap de dues setmanes a través de Sun Records, el segell del mateix Phillips, amb una accelerada lectura del "Blue Moon of Kentucky" de Bill Monroe a la cara b, i va marcar l'inici d'una de les llegendes més absolutes de la història de la música popular. A la imatge, l'estudi fotografiat el passat mes de març.

Set dècades d'Elvis a l'estudi

Elvis Presley.

Avui fa 70 anys de la primera sessió de gravació d'Elvis Presley al Memphis Recording Service de Sam Phillips. Era el 18 de juliol de 1953. Va pagar tres dòlars amb 98 cèntims per enregistrar els estàndards "My Happiness" i "That's When Your Heartaches Begin", cada un premsat en una cara d'un disc d'acetat.

Diu la llegenda que el futur Rei del rock'n'roll volia fer un regal a la seva mare. Però el fet que aleshores no hi hagués tocadiscos a casa dels Presley suggereix que el de Tupelo més aviat volia cridar l'atenció de Phillips. Per això últim encara haurien de passar mesos i la gravació d'una segona maqueta que tindria lloc el 4 de gener de 1954.

El juliol d'aquell mateix any, Presley tornaria a l'estudi de Phillips a petició del mateix productor i gravaria "That's All Right", un vell blues d'Arthur Crudup, amb el suport d'Scotty Moore i Bill Black a la guitarra solista i el baix, respectivament. Va sortir publicat el 19 de juliol de 1954 a través de Sun Records, el segell del propi Phillips. La primera manifestació d'allò que s'anomenaria rockabilly, i un dels capítols fundacionals del rock'n'roll.

Una festa a la memòria d'Elvis

THE ELVIS CONCERT
Luz de Gas, Barcelona

8 d'abril de 2023

No m'interessen ni m'han interessat mai gaire els grups i els espectacles de tribut, però la nit passada vaig entrar a la sala Luz de Gas amb grans expectatives i en vaig sortir tan convençut com satisfet. De la mà de la gent de Club Elvis i sota el títol genèric de The Elvis Concert, feia escala a Barcelona una gira d'homenatge al Rei del rock'n'roll encapçalada pel nord-americà Dwight Icenhower –coronat en cinc ocasions com el millor artista internacional de tribut a Elvis Presley-, amb el suport de músics de primera línia com Eddie Graham –percussionista de Sa Majestat entre 1969 i 1972-, Pete Pritchard –baixista i contrabaixista d'Scotty Moore, Chris Isaak i els Blue Caps, entre d'altres-, el guitarrista tot terreny Carl Bradychok o els locals Velvet Candles fent la funció de coristes.

A tot plegat calia sumar-hi la possibilitat d'escoltar de primera mà les històries i anècdotes personals de Dave Hebler, guardaespatlles del de Tupelo durant els 70. Va ser aquest últim l'encarregat de trencar el gel tot recordant les seves vivències al costat del mite, però sobretot posant sobre la taula el vessant més humà del cantant. Entranyable i reveladora, la narració del dia en què Hebler li va preguntar a Elvis per què li agradava regalar cotxes als seus coneguts. La resposta de Presley va ser lliurar-li un xec bancari per valor de 100.000 dòlars –així, sense més-. Davant la sorpresa del guardaespatlles, el vocalista es va limitar a dir que li agradava fer feliç a la gent. Que en prenguin bona nota totes aquelles estrelles de posar i treure que solen presumir darrerament d'uns egos de la mida de trending topics.

Un cop acabat el parlament de Hebler va ser el torn de la música. Una festa amb totes les lletres per celebrar un dels llegats més monumentals de la cultura dels últims cent anys. Icenhower no tan sols és la viva imatge d'Elvis Presley quan s'enfila a l'escenari. També clava el seu timbre de veu en qualsevol registre i gesticula tal com solia fer-ho el Rei –sí, també s'acosta a petonejar les mans de les incondicionals de les primeres files-. El repertori va ser generós en èxits capitals –d'"All Shook Up" a "Suspicious Minds", de "Way Down" a "Don't Be Cruel", d'"Always on My Mind" a "Can't Help Falling in Love", i d'"It's Now or Never" a "Blue Suede Shoes"-, però també va reservar espai per a perles menys evidents com ara "No More".

Menció a part va valer una intensa revisió de "That's All Right" amb Icenhower improvisant la lletra al tram final de la cançó, en una mena de salt de protocol que no tan sols no va desvirtuar l'homenatge a Presley sinó que va fer encara més present el seu esperit. A l'altre extrem, una crepuscular i emotiva lectura d'"Unchained Melody" va recordar els últims dies del Rei. En moments puntuals, el vocalista va cedir el protagonisme a la resta de músics. D'aquesta manera, per exemple, Bradychok va cantar una frenètica "Hound Dog". I a la meitat de "Jailhouse Rock", Graham es va passejar per l'escenari picant amb les baquetes tot allò que trobava al seu pas –inclòs el contrabaix de Pritchard-. Estratosfèric solo d'un home que va arribar a fer més de 200 concerts amb Elvis Presley i es manté encara tan fresc i vital com el primer dia. Un luxe, haver-ho pogut comprovar de tan a prop.

Dave Hebler, al centre, durant el seu parlament.

Icenhower amb els Velvet Candles.

Eddie Graham, percussionista reial.

Icenhower saludant les primeres files a l'estil de Graceland.

Graham transforma el contrabaix de Pritchard en instrument de percussió.

Keith Richards recorda Scotty Moore

Scotty Moore, a l'esquerra, amb Keith Richards el 1996 - Foto Jim Herrington.

De trobar-se encara entre nosaltres, el llegendari Scotty Moore hauria fet 90 anys el passat dilluns 27 de desembre. Aprofitant l'ocasió, Keith Richards el va recordar amb un fil de Twitter on es referia al guitarrista original d'Elvis Presley com el seu heroi, textualment. "Hi ha una mica de jazz en la seva forma de tocar, abundants dosis de country i també una base blues. Mai s'ha igualat. No el puc copiar", reconeixia el guitarrista dels Rolling Stones, ell mateix un altre músic inimitable i un autèntic supervivent del més genuí rock'n'roll.

Scotty Moore (1931-2016)

SCOTTY MOORE

(1931-2016)

Casualitats i curiositats. A la meva biblioteca d'iTunes, Elvis Presley va seguit alfabèticament d'Emiliana Torrini. Això vol dir que quan finalitza "Mystery Train" entra de cop "Jungle Drum". Gairebé cinc dècades i mitja són les que separen ambdós temes, però escoltar-los l'un darrere l'altre referma una vegada més la inabastable influència que Scotty Moore ha exercit sobre totes les generacions de guitarristes que l'han succeït. Si Elvis Presley es va inventar el rockabilly de forma gairebé involuntària el mateix dia en què va enregistrar "That's All Right", va ser en gran part gràcies a aquella línia de guitarra amb què Moore i la seva Gibson literalment van canviar el món per sempre més. Qualsevol que mai s'hagi atrevit a canalitzar electricitat a través de les sis cordes hauria de trobar-se avui de dol.

Sis dècades de rockabilly

5 de juliol de 2014. Seixanta anys enrere, Elvis Presley entrava als estudis Sun de Memphis amb Scotty Moore i Bill Black. Sota la supervisió de Sam Phillips, enregistraven "That's All Right", un blues original d'Arthur Crudup. Accelerant-ne el tempo, centrant el ritme en el contrabaix de Black i dotant-lo d'un fort regust hillbilly. La peça s'acabaria editant tretze dies més tard com a cara a d'un single que completava "Blue Moon of Kentucky", de Bill Monroe. Un clàssic del country al qual s'havia aplicat un tractament blues. La repercussió del senzill va ser modesta, i encara haurien de passar alguns mesos abans que Presley esdevingués un ídol de masses. Però aquell vespre de juliol de 1954, avui en fa sis dècades, havia nascut el que algú acabaria anomenant rockabilly.