A la caràtula del nou àlbum de
Bob Dylan s'hi pot observar una escena de club de les que evoquen temps pretèrits. Dues persones de color ballen l'una amb l'altra mentre una tercera sembla inspeccionar els continguts d'una jukebox de les d'abans. La instantània la va realitzar el fotògraf britànic
Ian Berry l'any 1964 en un local de l'est de Londres, però allò que hi apareix pot remetre igualment a la Chicago de finals dels 40, a la Memphis dels 50, a la Detroit dels 60 o fins i tot a la Los Angeles dels 70. A través d'una fotografia, i sense oferir-ne a la carpeta del disc cap més detall que el nom de l'autor, Dylan sembla voler invocar tot un període històric, les dècades centrals del segle XX, durant el qual es van posar les bases del mateix món contemporani que n'ha acabat diluint i fins i tot banalitzant l'herència. Un període sobre el qual ha gravitat bona part de l'obra del de Duluth durant el segle XXI.
"Rough and Rowdy Ways" (2020) és el primer treball de Dylan amb material propi en vuit anys. Això l'assenyala com a hipotètic successor del llunyà
"Tempest" (2012). Però alhora ajuda a entendre una mica millor els tres àlbums que l'autor de
"Like a Rolling Stone" ha dedicat durant l'últim lustre a recuperar tot un seguit de cançons que es poden contemplar avui com a testimonis d'aquella forma de fer música que va cotitzar a la baixa, justament, quan la generació del mateix Dylan va canviar per sempre més les regles del joc. Si els dos elapés de versions de peces tradicionals enregistrats en solitari a principis dels 90 –
"Good as I Been to You" (1992) i
"World Gone Wrong" (1993)- havien suposat, més que un retorn a les arrels, el punt de partida de la monumental resurrecció a tots els nivells que es materialitzaria a partir de
"Time Out of Mind" (1997), els tres discos dedicats al
Great American Songbook es poden considerar com l'avantsala de la nova etapa que presumiblement enceta la publicació de
"Rough and Rowdy Ways".
Un àlbum que segueix la tònica general de la producció discogràfica de Dylan durant les passades dues dècades –el maridatge en clau atemporal però amb regust anyenc de tots aquells llenguatges musicals que van confluir en la gestació del rock'n'roll-, si bé potencia la figura del
crooner que el seu autor ha estat cultivant durant els darrers anys. De les deu pistes –repartides en quatre cares de vinil o dos discos compactes, segons l'edició- que integren el conjunt de l'obra, set són balades d'estètica crepuscular i tempo gairebé imperceptible. Les tres restants són robustos exercicis de blues elèctric que apunten a l'escola Chess Records i a tots els seus satèl·lits i perifèrics. Les unes i les altres van plenes de referències a alguns dels episodis i icones socials i culturals que no tan sols han definit les passades sis dècades d'història de l'hemisferi occidental, sinó que d'alguna manera han marcat la trajectòria vital del propi Dylan.
Es pot interpretar gairebé com una declaració d'intencions el fet d'obrir el plàstic amb dues de les peces que se n'havien avançat durant els darrers mesos,
"I Contain Multitudes" i
"False Prophet". Una balada de textura fràgil, austera instrumentació i lírica autoreflexiva, i un blues greixós que s'inspira en un vell
nugget de
Billy Emerson i on Dylan sembla venir a recordar que al final del dia és tan humà i tan mortal com qui porta sis dècades anomenant-lo profeta. El contrast entre les dues pistes defineix de bon principi la tònica general d'un àlbum que és capaç d'alternar el vals confessional d'
"I've Made Up My Mind to Give Myself to You" i el lament folk de
"Black Rider", amb la fermesa d'un
"Crossing the Rubicon" que sembla sorgit de la ploma de Willie Dixon o un
"Goodbye Jimmy Reed" que sembla acomiadar-se de molt més que el totèmic
bluesman titular.
JFK, JIMMIE RODGERS I LA CARTER FAMILYI després hi ha
"Murder Most Foul", la peça amb què Dylan va agafar tothom per sorpresa ara fa tres mesos tornant amb material nou quan ja (gairebé) ningú l'esperava. Un dels títols més monumentals de tot el seu catàleg i el més llarg de tota la seva producció discogràfica –17 minuts-. Una desfilada de personatges i episodis històrics que tant passa revista a la segona meitat del segle XX com al gran àlbum fotogràfic de la vida del seu autor. El temps dirà si és el seu
"My Way", el seu
"Blackstar" o ni una cosa ni l'altra, però des d'ara mateix es perfila com el pilar més absolut dels seus anys de maduresa. Una peça prou monumental per abanderar no tan sols el conjunt de
"Rough and Rowdy Ways", sinó tot allò que Dylan ha representat durant les primeres dues dècades del segle XXI. Uns temps que possiblement ja no siguin els seus, però on la seva obra ha aportat aquella profunditat i aquella perdurabilitat que tant es troben a faltar en un món on immediatesa ha esdevingut sinònim de caducitat.
"Murder Most Foul" ocupa tota una cara d'un vinil, i en format compacte disposa d'un disc per ella sola. I això ens porta a parlar d'aspectes com el
packaging o el disseny de la carpeta de l'àlbum. De la dimensió física de l'obra fonogràfica i de tots aquells detalls estètics que poden esdevenir clau a l'hora d'analitzar-ne el conjunt però solen perdre's quan un opta per escoltar la música a través de formats com l'
streaming. Crida l'atenció, en aquest sentit, que a la coberta posterior de
"Rough and Rowdy Ways" no hi figuri el
track list del propi àlbum sinó la caràtula amb què es va presentar
"Murder Most Foul" a finals de març. El rostre de Kennedy, amb tot el que aquest implica en l'arc conceptual de la peça en qüestió, estratègicament situat en un lloc destacat de la carpeta del disc. Com qui vol atorgar entitat pròpia a una peça que parteix del magnicidi de Dallas per a esdevenir la crònica d'un món a la deriva.
Tampoc hauria de passar inadvertida la imatge de la carpeta interior. Una de les poques fotografies conegudes –potser l'única- on apareixen junts
Jimmie Rodgers i els membres originals de la
Carter Family. Arquitectes de la música country tal i com la coneixem encara a data d'avui, el primer encarna la figura de l'
outlaw mentre els segons representen el respecte per la tradició i els valors familiars. Una constant, l'eterna dicotomia entre allò prohibit i allò sagrat, que durant els darrers cent anys ha determinat no tan sols l'evolució del country sinó de tota la música popular d'Occident. Interpretacions al marge, només Dylan sap quin és el paper d'aquesta fotografia a la carpeta de
"Rough and Rowdy Ways" –si bé el títol del disc es deriva d'una cançó del propi Rodgers-. I el mateix es podria afirmar, en realitat, del conjunt de l'àlbum. Dylan i el seu etern misteri, encara intactes a aquestes alçades.
