Baula i fil conductor

BILLY BRANCH
Festival de Blues de Barcelona
Plaça Major de Nou Barris, Barcelona

5 de juliol de 2024

Hi ha un grau de puresa, fins i tot de veritat, en les músiques d'arrel com el blues, que no es troba en cap altre gènere o estil musical concebut durant les passades cinc o sis dècades. No parlo d'autenticitat, aquell terme que de tant fer-se servir ha acabat no significant res, sinó d'una forma d'entendre i fer la música.

Ho sap prou bé Billy Branch, il·lustre tòtem del blues de Chicago, virtuós de l'harmònica i veterà de la banda de Willie Dixon, que la nit passada va tancar la primera jornada del Festival de Blues de Barcelona a la plaça Major de Nou Barris. No es va cansar de reivindicar els seus origens, la Windy City que el va foguejar i que el va fer tal com és.

Tampoc es va oblidar de qui l'havia precedit. Hi havia respecte, però sobretot un sentit innat de la responsabilitat, en la forma com entonava els noms de Muddy Waters, Little Walter, Sonny Boy Williamson o el mateix Dixon. També en la forma com es va referir al blues: "The music of my ancestors".

El blues, una expressió les arrels de la qual es poden traçar en les plantacions de cotó de Mississippi però venen de molt més lluny. Una música que ja es practicava fa més de 100 anys i que des d'aleshores s'ha mantingut viva i en moviment sense necessitat d'inventar-se la sopa d'all ni de recrear-se excessivament en cants de sirena.

Branch té 72 anys i suma un quilometratge que parla per ell sol. És reconegut com un mestre del seu art, ha tocat amb els millors i aquí segueix. Repartint alegria –sí, alegria- cada cop que s'enfila a l'escenari, però sobretot aprofitant cada nota per recordar qui és i d'on ve. Mantenint viva una cadena de transmissió de la qual ell mateix és baula i fil conductor.

Mike Wheeler i Keith Dunn al Festival de Blues de Barcelona

Mike Wheeler.

Amb més d'una dècada i mitja de trajectòria, el Festival de Blues de Barcelona es pot comptar ja entre les grans cites estiuenques de referència per al melòman de base. Entrada lliure, zero aglomeracions, entorn de proximitat i un sol escenari pel qual solen desfilar autèntics astres de la música afroamericana. Destaca enguany la presència de tot un veterà del blues de Chicago com és el guitarrista Mike Wheeler, que actuarà acompanyat per la banda del barceloní Alex Zayas. També destaca el retorn al festival de tot un Keith Dunn, que vindrà a refermar la bona sintonia que ja va exhibir l'any passat al costat del també barceloní Balta Bordoy. Completen el cartell valors autòctons com The Ramblers, Koko-Jean & The Tonics o Joan Pau Cumellas & Miguel Talavera. Serà els dies 12 i 13 de juliol a la Seu del Districte de Nou Barris. Més informació aquí.

Festival de Blues de Barcelona 2018 (2)

Keith Dunn, durant l'actuació d'ahir a Nou Barris.

FESTIVAL DE BLUES DE BARCELONA 2018

Seu del Districte de Nou Barrist, Barcelona

14 de juliol de 2018

Va ser una de les postals més metafòriques de totes les que es van poder observar la nit passada a la Seu del Districte de Nou Barris. La cua que es va formar al davant de l'estand de merchandising tot just acabada l'actuació de Travellin' Brothers. En uns temps en què no es venen discos (o això diuen) i alguns semblen tenir certa pressa per enterrar els formats físics, la banda de Bilbao va congregar tota una multitud que volia endur-se'n a casa una còpia del flamant "13th Avenue South" (2018). La qual cosa convida a replantejar certs postulats propis de l'era digital, i evidencia que quan es fan les coses ben fetes els resultats poden ser més que satisfactoris.

El secret de Travellin' Brothers no va ser cap altre que oferir una actuació incontestable a tots els nivells i magnànima en tots els sentits. Un final de festa per la porta gran a cop de soul pantanós, rhythm & blues ben engreixat, rock de garrafa i fins i tot unes gotes de gòspel i jazz. Comunió total amb el públic des del minut zero, aclaparadora presència escènica i consciència de classe -el vocalista Jon Careaga no es va estar d'invocar el nom de Nou Barris cada vegada que es va adreçar al respectable-. I un repertori que va alternar perles de collita pròpia amb lectures de clàssics de Robert Johnson, Louis Armstrong o Ray Charles.

Abans havien actuat dos referents internacionals de pes com són els harmonicistes nord-americans Keith Dunn i Rob Stone. El primer, veterà amb més de tres dècades de trajectòria, va actuar a duet amb el guitarrista mallorquí Balta Bordoy en un passi que va reeditar l'aliança forjada per ambdós músics ara fa un any al barceloní Honky Tonk Blues Bar. El segon va comptar amb l'acompanyament de The Boogiers, tota una maquinària de jump blues i boogie woogie integrada per vells coneguts de l'escena barcelonina. Tota una unió transatlàntica que va invocar les essències més fresques del blues de Chicago i va culminar amb una accelerada versió del "Rocket 88" d'Ike Turner.

Festival de Blues de Barcelona 2018 (1)

Joe Louis Walker, la nit passada al Festival de Blues de Barcelona.

FESTIVAL DE BLUES DE BARCELONA

Seu del Districte de Nou Barris, Barcelona

13 de juliol de 2018

El Festival de Blues de Barcelona és una d'aquelles cites que solen figurar de forma discreta a l'agenda cultural i mediàtica de la ciutat, sepultat sota l'allau de festivals pròpia d'aquesta època de l'any. I és una llàstima perquè ens trobem davant d'un esdeveniment genuïnament singular, amb valor social i de naturalesa transversal. És singular perquè descentralitza el mapa cultural barceloní concentrant bona part de la programació a la Seu del Districte de Nou Barris, una joia oculta del patrimoni arquitectònic situada en un d'aquells veïnats que no solen aparèixer en guies turístiques i similars. Té valor social perquè l'entrada és lliure, la qual cosa contribueix a universalitzar l'accés a la cultura -un detall important tenint en compte que Nou Barris concentra una de les rendes familiars més baixes de la capital catalana-. I és transversal perquè el seu cartell, una amalgama de primeres figures i veus emergents del blues tant a escala global com local, apel·la tant al melòman de base vingut des de diferents punts del país com als veïns d'un barri que la majoria de programadors solen passar per alt.

Reveladora va ser la imatge, la nit passada, d'un avi amb els seus néts gaudint del concert de Kenny Neal, multiinstrumentista originari de Louisiana a qui alguns consideren com un deixeble avantatjat de B.B. King, a qui ahir va retre un sentit homenatge dedicant-li una de les cançons del seu set. O les coreografies que uns metres més enllà es marcaven dos adolescents del barri que afirmaven saber molt poc sobre el blues, que probablement assistien per primer cop a un espectacle d'aquestes característiques, i que s'ho passaven tan bé o fins i tot millor que tots aquells que venien amb els deures fets de casa. A més de Neal, la nit passada van brillar també els barcelonins Johnny Big Stone & The Blues Workers, però el reclam principal era sens dubte la presència d'un Joe Louis Walker a qui un membre de l'organització va presentar com una llegenda viva.

I no n'hi havia per menys. Amb gairebé set dècades a l'esquena, el californià és molt més que un il·lustre veterà. És un supervivent i sobretot un d'aquells guitarristes fora de sèrie que no sedueixen a base d'exercicis gimnàstics al màstil, sinó d'un estil propi que resulta inconfusible a l'estudi i esdevé tota una experiència a l'escenari. Parlem d'un músic que juga amb l'afinació de la seva guitarra durant els solos per tal de fer-los més dinàmics, d'un líder que comença els seus concerts presentant els músics que l'acompanyen -baix, bateria i teclats- i convidant-los a lluir-se des d'un primer moment, i d'una formació tot terreny que en qüestió d'una hora i mitja és capaç de ventilar-se estils com el blues d'ascendència texana, el soul d'escola Stax, el gòspel o el rock'n'roll més primitiu i no despentinar-se. Aquesta nit el festival comptarà amb la presència de Keith Dunn, Rob Stone i Travellin' Brothers, entre d'altres. Tota la informació aquí.

Recomanació: Festival de Blues de Barcelona 2018

Torna el Festival de Blues de Barcelona i ho fa amb un dels cartells més eclèctics i cridaners que ha arribat a presentar durant els darrers anys. Tota una selecció d'artistes tant d'aquí com de fora on destaquen pesos pesants com l'il·lustre veterà Joe Louis Walker, el tot terreny Kenny Neal, el duet transatlàntic que conformen Keith Dunn i Balta Bordoy, o els sempre refrescants Travellin' Brothers. Tots ells passaran aquest cap de setmana -divendres 13 i dissabte 14 de juliol- pel pati de la Seu del Districte de Nou Barris. Un emplaçament gairebé idíl·lic i una aposta, la dels organitzadors del festival, que descentralitza el mapa cultural de Barcelona tot programant música en directe en aquells districtes que no solen aparèixer a les guies turístiques. Entrada lliure perquè ningú es quedi fora. Més informació aquí.

James Hunter i Flamingo Tours a Nou Barris

James Hunter.

THE JAMES HUNTER SIX + FLAMINGO TOURS

Festival de Blues de Barcelona 2016

Seu del Districte de Nou Barris, Barcelona

15 de juliol de 2016

Amb prou feina transcorregut un mes i mig des que The James Hunter Six havien posat de potes enlaire un dels escenaris principals del Primavera Sound 2016, els britànics tornaven a casa nostra per a presentar una vegada més el celebrat "Hold On!" (2016, Daptone Records) en un entorn de dimensions més assequibles i davant una parròquia entre la qual abundaven els motius estètics dels anys 50. Una hora i mitja llarga de rhythm & blues, soul de tall fi i subtils apunts jamaicans, durant la qual Hunter va presumir d'un veu de múltiples textures i d'una tècnica tan depurada com visceral a les sis cordes. Suant com un professional i gaudint com qui tot just s'hi posa, el londinenc va cedir el protagonisme al material més recent, amanint-lo amb mirades puntuals al fons de catàleg ("Carina") i citant els 5 Royales ("Baby Don't Do It"). Classe, ofici i sang a les venes, ni més ni menys.

Poca estona abans havien estat Flamingo Tours els encarregats de trencar un gel que es va fondre en qüestió de segons. Amb una base instrumental de contrastadíssima solvència i encapçalats per aquest tornado fet dona que és la incombustible Myriam Swanson, els barcelonins s'han consolidat durant el darrer any i mig com un dels grans referents musicals d'estètica fifties en aquesta banda dels Pirineus. Una imparable maquinària de rhythm & blues i rock'n'roll en fase embrionària que ahir va escalfar l'ambient -i de quina manera- amb dianes tan precises com "Triptoed Zombies", "Love Massacre" o "Racing Monsters" -totes elles procedents del seu disc de debut, "Right on Time" (2015, A-Wamba Records)-, menció a part per a la frenètica lectura del "Funnel of Love" de Wanda Jackson.

D'altra banda, crida l'atenció que un esdeveniment anomenat Festival de Blues de Barcelona no tingui lloc al Raval, al Barri Gòtic ni als voltants de Montjuïc sinó en un districte, el de Nou Barris, que sol tenir una presència més aviat discreta en bona part de les agendes culturals de la ciutat. És en aquest districte on els seus organitzadors porten catorze edicions confeccionant programacions on reclams internacionals com Hunter alternen amb valors autòctons (si ahir va ser el torn de Flamingo Tours, aquesta nit serà el de Wax & Boogie Rhythm Combo, Chino & The Big Bet + Sax Attack i The Excitements), i tot plegat amb entrada lliure per al respectable. O el que és el mateix, descentralitzant el mapa cultural de la ciutat i democratitzant l'accés a la cultura: la nit passada, els melòmans de base convivien a peu d'escenari amb fills de les famílies humils que viuen al barri. Joves amb arrels al nord d'Àfrica o a l'Amèrica Llatina que sovint no tenen accés a aquesta mena d'esdeveniments i que ahir movien el cap al ritme marcat per The James Hunter Six (dit d'una altra manera: s'ho passaven bé). D'això se'n diu fomentar i practicar la convivència, la resta són eufemismes de despatx.