 |
| Kris Kristofferson (1936-2024). |
Eren els dies en què la cantant irlandesa havia esdevingut l'enemic públic número 1 de la moralitat més estreta i benpensant de cada casa, i quan es va enfilar a l'escenari va ser rebuda amb una escridassada de les que fan mal –també hi va haver qui la va aplaudir, però com de costum els curts de gambals van fer més soroll que la resta-.
Kristofferson va sortir a fer costat a O'Connor davant d'una multitud irracionalment enfurismada –probablement, els mateixos que avui marxen emprenyats dels concerts de Dylan perquè el de Minnesota no toca res que ells coneguin-. I quan finalment la cantant va marxar plorant de l'escenari, ell la va abraçar i la va acompanyar.
Quan vaig veure aquella escena amb 12 anys, jo no tenia ni idea de qui era Kris Kristofferson ni de qui era Sinéad O'Connor. Però el gest d'aquell senyor de la barba cap a aquella noia de posat serè i mirada valenta em va remoure moltes coses, i me les segueix removent cada cop que el veig.
Amb el pas dels anys vaig saber qui eren l'un i l'altra. Vaig assabentar-me que Kristofferson era l'autor de cançons que jo havia conegut a través de Janis Joplin o Elvis Presley. Vaig explorar la seva discografia al mateix temps que l'admirava a la gran pantalla. I em sento afortunat d'haver-lo arribat a veure en directe en una ocasió.
S'ha dit del texà que va ser un dels més grans del(s) seu(s) ofici(s), que després de la seva mort ja només queden Dylan i Willie Nelson. I tot això és cert. Però avui, mentre em feia a la idea que Kristofferson havia passat a millor vida, he necessitat tornar a veure el moment en què l'autor de "Help Me Make It Through the Night" va donar una lliçó d'humanitat a una colla d'imbècils que només sabien cridar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada